Presentem aquí la resolució sobre Europa del XII Congrés de la LITci, celebrat els primers dies de juliol de 2016
En ella tractem sobre la dinàmica de la crisi econòmica al continent, la mobilització de la classe treballadora francesa, el Brèxit i les seves conseqüències, les crisis inter-burgeses i el creixement dels partits xenòfobs, el paper dels partits neorreformistes, els processos de reorganització de la classe treballadora i les línies estratègiques necessàries per avançar en la construcció de partits revolucionaris a Europa.
La Crisi econòmica: noves tempestes en l’horitzó
Els mecanismes que van permetre remuntar temporalment la crisi econòmica dels països centrals de la UE, evitant la fallida dels grans bancs i l’esclat de l’euro i facilitant una recuperació dels guanys dels grans grups capitalistes s’esgoten. Aquests mecanismes han estat:
- a) l’ajust i espoli de la perifèria, imposant un nou patró d’explotació i fins a modificant l’estatus nacional de països com Grècia, reduït a condició semicolonial
- b) el flux d’exportacions als EUA i sobretot a Xina
- c) la caiguda dels preus de les commodities [matèries primeres]que va inflar el globus especulatiu en el qual es va embarcar la banca europea
Els remeis de Mario Draghi (BCE) comprant deute dels estats i a les grans empreses, oferint barra lliure als bancs i col·locant tipus d’interès nuls o negatius, comencen a no funcionar; l’estancament prossegueix i no torna la inversió. En canvi, la sobreproducció s’agreuja, la taxa de guany disminueix i el deute públic ha augmentat. I el que és pitjor: es queden sense els recursos monetaris i fiscals als quals han estat recorrent per evitar la depressió: la política monetària ja no dóna per més i el volum assolit pels deutes públics inviabilitza nous endeutaments massius dels estats per rescatar el capital privat. És per això que un setmanari portaveu del capital financer internacional com The Economist parla que ens hem endinsat en “aigües desconegudes“.
L’actual conjuntura ha d’entendre’s en el marc de la fase descendent de la “corba de desenvolupament” capitalista iniciada amb la crisi de 2007-2008, quedant lluny la perspectiva d’una nova fase ascendent basada en la recuperació massiva de la inversió capitalista. L’actual fase descendent es caracteritza per recuperacions febles i especulatives i per recessions profundes i prolongades, tal com hem viscut aquests anys.
La situació descrita obre un nou període a Europa en el qual la crisi i la consegüent ofensiva del capital contra les conquestes i drets de la classe treballadora passa, sense abandonar la perifèria, des d’aquesta cap al centre de l’imperialisme europeu. Aquest és el significat profund del pols per imposar la reforma del codi laboral a França, de la fi del “model social belga”, de l’ofensiva capitalista a Gran Bretanya o del pesat atac contra el dret de vaga a Itàlia.
La classe obrera francesa pren l’avantguarda de la lluita
El conflicte a França és el més important des del referèndum grec contra el Memoràndum de la Troika. El que està en joc amb la Llei El Khomri no és altra cosa que l’intent d’imposar un nou patró d’explotació a la classe obrera francesa. És –com assenyalava un reconegut inspector de treball francès- “la condemna a mort de Codi de Treball construït des de fa un segle“. La contrareforma laboral disloca l’actual sistema de relacions laborals, atacant el cor de la negociació col·lectiva i el propi paper dels sindicats, amén d’acabar de liquidar les 35 hores, facilitar l’acomiadament, imposar la flexibilització o retallar el subsidi de desocupació. És una reforma que segueix el mateix model emprat abans a l’estat espanyol, Portugal i Grècia, únicament que la caiguda en aquest cas és des d’un nivell de drets molt superior. És la mateixa orientació per a Itàlia.
La contrareforma laboral francesa s’intenta imposar contra la voluntat de més del 70% de la població i aprofitant i utilitzant els mecanismes de l’estat d’excepció, que s’ha anat renovant des de l’atemptat jihadista del passat 13 de novembre, amb un grau de repressió desconegut contra la mobilització obrera. El projecte de llei ni tan sols ha estat aprovat per l’Assemblea Nacional per passar al Senat sinó per decret del Govern i així s’espera que torni a succeir quan la llei torni a l’Assemblea Nacional.
L’actual mobilització és la major des de 2010, quan el govern Sarkozy va imposar la seva llei de reforma de les pensions. Són ja quatre mesos de mobilització sense que la burocràcia sindical, particularment la de CGT, hagi aconseguit encara desmoralitzar al moviment. La classe obrera s’ha col·locat al centre, amb les refineries, els portuaris, els ferroviaris o els treballadors de la neteja al capdavant, amb els seus mètodes de lluita (vagues, en particular les “vagues reconduïbles” [la continuïtat de les quals es decideix cada dia], manifestacions, piquets, bloquejos…) arrossegant a la joventut estudiantil i als joves precaritzats. La classe obrera ha evidenciat la seva capacitat de paralitzar el país.
A la calor de la lluita dels sectors obrers organitzats, ha sorgit el moviment #Nuit Debout, amb característiques semblants al 15M espanyol o al moviment Generaçao a Grata a Portugal. Però #Nuit Debout, a conseqüència del protagonisme de la classe obrera, amb els seus mètodes i organitzacions, ha quedat molt lluny del paper que aquells van representar als seus països.
Cal assenyalar les greus limitacions que la burocràcia sindical i les direccions reformistes continuen imposant a la protesta, ja que no hi ha hagut un moviment de vagues de caràcter nacional en el qual hagi participat el gruix de treballadors francesos; les vagues “reconduïbles” no compatibilitzen amb la convocatòria de jornades d’acció molt espaiades en el temps i, a més, no estan coordinades entre si. La CGT, que continua sent la principal central sindical, tanca el pas a la convocatòria d’una vaga general, més encara si és indefinida, i, per descomptat, es nega a mobilitzar per fer fora el govern Hollande.
És tota una política de desgast, cavalcant al moviment, a l’espera de trair-lo obertament quan la llei sigui definitivament aprovada, ja que la “legalitat republicana” no pot ser qüestionada. És una política en la qual la burocràcia de la CGT és experta, que ja va aplicar en 2010 quan la reforma de les pensions i en 1968, quan va cridar a la volta al treball traint les reivindicacions i cridant a participar en les eleccions anticipades a les quals va convocar De Gaulle, que en el seu llibre de memòries reconeix expressament que va ser el PCF, que era la direcció monolítica de la CGT, qui va salvar llavors al capitalisme francès.
Però la CGT ja no és el que era, començant per la seva afiliació, que ha baixat de tres milions a 600.000. La seva antiga burocràcia, totpoderosa i fèrriament controlada pel PCF, va entrar en crisi amb la pròpia crisi del PCF, fatalment empesa pel derrocament de les dictadures de l’Est europeu i la consegüent caiguda de l’aparell estalinista internacional. Avui, la burocràcia de CGT es veu incapaç de tancar el conflicte, té problemes de control sobre els sectors més radicalitzats del sindicat, com els treballadors de les refineries i s’enfronta al sorgiment d’organitzacions com Solidaires, amb una forta implantació, com és el cas entre els ferroviaris. En la manifestació més multitudinària del conflicte fins avui, la del 14 de juny, la policia va bloquejar la marxa multitudinària i el cap de la manifestació, format per l’aparell de la CGT (i de Force Ouvrière), es va retirar, però els portuaris de L’Havre, juntament amb Solidaires, van fer retrocedir la policia i van arribar al lloc previst, convertint en un triomf el que es podia haver convertit en una retirada vergonyosa.
El conflicte francès ha deixat en evidència el paper de la Unió Europea, la gran abanderada de la reforma al costat de la gran patronal francesa. La UE declara que aquesta reforma és el mínim que ha de complir el govern Hollande. També ha deixat en evidència al règim de la democràcia burgesa, que apareix com l’instrument d’una minoria que imposa antidemocràticament la seva voluntat ajudant-se de la prepotència i la violència institucional. Un altre element a destacar és l’accelerat procés de “pasokització” del partit socialista francès que, seguint la pauta del PASOK grec, és abandonat massivament per la seva base social i ha entrat en plena descomposició interna. Més de 80 locals del PSF han estat atacats en aquests mesos i les seves seus principals han hagut de ser protegides per la policia.
Crisi inter burgeses i la xenofòbia al servei de la divisió de la classe obrera
El conflicte francès es dóna en el marc de la major crisi de la UE des de la fundació del Mercat Comú. Un dels elements més importants d’aquesta crisi ve com a conseqüència de l’enorme drama humà dels refugiats, que només té comparació amb els desplaçaments forçats de la Segona Guerra Mundial. No només perquè aquesta crisi ha enfrontat uns governs amb altres i ha provocat la fallida de l’Acord d’ Schengen de lliure circulació de persones, una de les bases de la UE sinó, més encara, pel caràcter criminal de la resposta a una tragèdia en la qual les potències europees tenen una responsabilitat directa. La UE i els seus governs han violat obertament tractats i lleis internacionals i paguen 6000 milions d’euros al botxí Erdogan per evitar, si és necessari disparant a matar, que els refugiats sirians travessin la frontera turca i puguin accedir a Europa.
La batalla contra la conducta criminal de la UE i els seus governs, expressió de la barbàrie imperialista, i per la solidaritat activa, en particular de les organitzacions obreres, amb els milions de refugiats de les guerres d’Orient Mitjà i també d’Àfrica, és un dels grans compromisos de la LITci en cadascun dels nostres països. És una batalla que divideix aigües i que s’associa de manera inseparable a la denúncia de la UE i a la lluita per enderrocar el règim sanguinari del Assad a Síria, que s’aguanta per la Rússia de Putin, amb la col·laboració d’EUA i les potències europees.
El Brexit i les seves conseqüències
La victòria del Brexit en el referèndum és el millor reflex de la profunda crisi que viu la UE, que és el projecte central que ha anat construint l’imperialisme europeu des de la II Guerra Mundial. El xoc oficial ha estat entre dues opcions obertament reaccionàries: el “Bremain” (quedar-se en la UE) liderat per Cameron i el Brexit (sortir), encapçalat per Farage (UKIP) i Boris Johnson (l’ala més xovinista i xenòfoba del Partit Conservador). Cameron feia campanya a favor de l’acord que havia aconseguit amb la UE en el qual Gran Bretanya romania en la UE assegurant l’autonomia de la City (el gran safareig de diner negre del món i enllaç entre el capital financer d’EUA i Europa) i amb una nova andanada de mesures contra els treballadors i treballadores immigrants, avalada per la Comissió Europea i els governs del continent. Comptava amb el suport obert d’Obama, la majoria aclaparadora de la City i les multinacionals americanes i europees. Farage i Johnson, per la seva part, defensaven la sortida accentuant la xenofòbia, especialment dirigida contra els treballadors de l’Est i apel·lant a l’estatus del vell imperi britànic que mai tornarà.
El referèndum s’ha donat enmig d’una profunda crisi econòmica i social, amb desocupació massiva a les ciutats del Nord, un alt grau de precarització laboral i atacs als serveis públics fonamentals, al costat d’una accentuada decadència d’importants sectors de la petita burgesia i de sectors mitjans de la burgesia britànica que no s’han beneficiat de la integració en la UE i, davant la crisi, es repleguen a posicions nacionalistes.
En aquest marc, la victòria del Brexit, recollint una votació molt heterogènia, ha provocat una enorme crisi en l’establisment britànic, que afecta als seus partits i institucions fonamentals i que posa fins i tot en qüestió la continuïtat d’Escòcia i de la mateixa Irlanda del Nord dins del Regne Unit.
El Brexit porta a curt termini un important impuls recessiu a l’economia britànica i ho trasllada a l’estancada economia europea i als seus bancs. Aquest seriós problema ve provocat per un dèficit comercial estructural de l’economia britànica, que fins ara ha compensat amb capitals volàtils que acudien a la City i que ara, en canviar la localització de Gran Bretanya, l’abandonen. La raó de fons d’aquest dèficit comercial no és un altre que el caràcter parasitari de l’economia del Regne Unit, amb una City responsable de més del 10% del seu PIB.
Però el gran problema del Brexit és, sobretot, polític, perquè fragilitza de forma extrema el projecte de la UE, l’abandó de la qual ha deixat de ser un tabú i ha col·locat en l’ordre del dia l’exigència de referèndums sobre la permanència. Aquesta enorme fragilització es dóna enmig d’una creixent polarització social on amplis estrats de la petita burgesia i dels sectors del capital no oligopolistas i més colpejats per la crisi, protagonitzen un fort replegament nacionalista en molts països, en gran part capitalitzat per la ultradreta parlamentària, mentre l’esquerra reformista i neorreformista s’alinea amb el projecte imperialista de la UE.
Però el repudi a la UE no és privatiu de la petita burgesia i de sectors mitjans del capital sinó que afecta de ple a creixents sectors de la classe treballadora, en la perifèria europea i cada vegada més en països centrals, com hem vist a França. És per això que el Brexit ens ofereix l’oportunitat de plantejar la batalla contra la UE i denunciar al neorreformismo amb més força que fins al present. Estem obligats a tenir una política per agrupar l’avantguarda obrera i juvenil entorn de la lluita contra a la UE i l’euro, per desemmascarar als reformistes i simultàniament impedir que el repudi a la UE sigui pres per la dreta xenòfoba i utilitzat en pro de la divisió de la classe treballadora.
El neorreformisme i l’exemple de Syriza
La profunda crisi econòmica que sofreix el continent està provocant la ruptura dels vells equilibris entre els països i entre les classes socials i està a la base de la polarització que es va ensenyorint d’Europa. Aquesta polarització, fins al moment, està sent capitalitzada electoralment per direccions petit-burgeses o directament burgeses, com la ultradreta parlamentària més xenòfoba i xovinista. Aquest últim és el cas de França, Alemanya, Gran Bretanya, Àustria, diversos països de l’Est o els països nòrdics. Quant a les noves direccions petit-burgeses, tenim moviments com el de Grillo a Itàlia i, en una altra ubicació política, els partits neorreformistas Syriza a Grècia, Podemos a l’Estat espanyol, el Bloco d’Esquerda a Portugal o el PTB a Bélgica.
Aquest neorreformisme, capitalitzant les crisis de la vella socialdemocràcia aburgesada i de l’estalinisme, té com a missió institucionalitzar i neutralitzar la mobilització obrera i popular i, quan es fa necessari, substituir als partits socialistes com a eix de governs de col·laboració de classes encarregats d’imposar els plans de xoc comandats per la UE.
El cas de Syriza és espectacular per l’extrema rapidesa i virulència del gir que va donar després de la traïció oberta al poble grec quan aquest va rebutjar el memoràndum de la Troika fent front a immenses pressions i amenaces. En pocs mesos, Syriza, el gran model del neorreformisme europeu, va passar d’aparèixer com l’abanderar de l’oposició a la Troika i l’enemic jurat dels vells partits, a convertir-se en el sicari grec dels plans d’espoli de la Troika i executor de la política criminal de la UE contra els refugiats, un convidat permanent a les reunions de la cúpula dels partits socialdemòcrates europeus i soci i amic d’Israel.
L’exemple de Syriza reflecteix el fet que, a diferència de la vella socialdemocràcia de la segona postguerra mundial, el nou reformisme ara no té cap Estat de Benestar que administrar sinó tot el contrari, només li cap corresponsabilitzar-se de la política d’ acabar amb les velles conquestes. Syriza va capitalitzar el descontentament profund de la classe treballadora i del poble pobre grec i ara són ja tres les vagues generals dutes a terme contra el seu govern.
Més enllà de com evolucioni en el futur, val la pena assenyalar la patacada electoral soferta per Podemos en les últimes eleccions generals espanyoles, amb la pèrdua de més d’un milió de vots, particularment concentrada en les barriades populars i les ciutats obreres. Aquesta patacada, abans d’haver assumit responsabilitats al govern del país, és propi d’un partit que és, primer de tot, un aparell electoral sense arrelament orgànic en la classe obrera i els sectors populars, que ha experimentat un espectacular viratge a la dreta en menys de dos anys i que es postula per assumir el paper de “nova socialdemocràcia” en el marc de l’estricte respecte a la UE.
La reorganització de la classe obrera per baix i la construcció dels partits de la LITci
En aquest moment és central per a les organitzacions de la LITci -l’objectiu de les quals és construir partits revolucionaris arrelats a la classe treballadora- inserir-nos en el procés de reorganització que, enmig d’un canvi generacional, s’està produint en les profunditats de la classe obrera europea i que descansa en el moviment de resistència a l’ofensiva del capital i en l’avançat procés de degeneració de les velles burocràcies sindicals, que accentuen la seva íntima relació amb l’Estat i amb la patronal.
La recent constitució, amb la nostra contribució, del “Front de Lluita No Austerity” a Itàlia, agrupant als sectors més combatius del moviment obrer del país, és -sense oblidar que està en una fase inicial- una de les mostres més avançades del procés en curs, que també s’expressa en el desenvolupament de Cobas en l’Estat espanyol o en els passos en la coordinació de sectors com a portuaris, telemarketing o aeroport de Lisboa a Portugal. Estem enmig d’un procés de reorganització on estan jugant un paper important organitzacions de tendència anarcosindicalista, cadascuna amb les seves característiques nacionals, com la CGT espanyola o Sud Solidaires a França. Un aspecte a fer notar, que reflecteix les desigualtats i la complexitat del procés de reorganització, són els casos de ràpida degeneració de sindicats “alternatius” que, si bé van trencar amb les velles burocràcies sindicals, no ho van fer amb els seus mètodes burocràtics. D’aquí la importància cabdal de la lluita per la democràcia obrera en el si de les noves organitzacions sindicals i en la seva relació amb els treballadors.
Recolzant-nos en els punts més avançats d’aquest procés de reorganització del moviment obrer europeu i internacional, és necessari intervenir en els processos de lluita a escala europea.
La nostra construcció a Europa depèn dels nostres progressos en el terreny de la reorganització del moviment obrer i de la nostra inserció en la joventut obrera, en primer lloc a les fàbriques, però també en les barriades. Sense oblidar el treball en el moviment estudiantil com a element auxiliar.
Tota la tàctica electoral depèn i està subordinada al nostre treball per inserir-nos en el procés de reorganització de la classe obrera i es basa en la defensa del programa revolucionari i en la construcció del partit sobre aquesta base, enfront dels programes i partits reformistes. Hem de ser conscients de les limitacions del treball electoral per als nostres partits durant un període prolongat, ja que lluitem amb escasses forces davant maquinàries descomunals, enfront d’una legislació cada vegada més antidemocràtica i unes campanyes electorals obertament “americanitzades”, amb enormes despeses electorals i convertides en un show mediàtic.
Els nostres partits no podran construir-se sense mantenir un perfil d’oposició oberta als governs de col·laboració de classes hegemonitzats pel neorreformisme o recolzats per ell, com a Portugal, on som l’únic partit d’esquerra que s’oposa al govern de col·laboració de classes. No podrem construir-nos sense una clara i profunda delimitació política, programàtica i ideològica amb el neorreformisme i la seva estratègia de “radicalització de la democràcia” i “refundació” de la UE.
La lluita per destruir la UE com a instrument central de l’imperialisme europeu i per la construcció d’una nova Europa, la dels treballadors/es i els pobles, és capital per als nostres partits. La UE està al centre de l’ofensiva contra els treballadors i els pobles d’Europa i és el gran escut en el qual es recolzen tots els governs per a la seva ofensiva antiobrera i antipopular. Aquesta lluita sense treva, ha de tenir en compte la localització de cada país en la jerarquia de la UE, ja que no és el mateix pertànyer a un país semicolonitzat com Grècia (on la política té com a eix la sortida de l’euro i de la UE)que formar part d’Alemanya, el país que domina la UE, o de Bèlgica, que s’integra al centre imperialista europeu, on l’eix és acabar amb els tractats imperialistes sobre els quals es basa la UE. En un país imperialista de tercera fila, com l’Estat espanyol, la política de ruptura amb l’euro i la UE té plena vigència.
La LITci i els seus partits a Europa hem de tenir un perfil clar i diferenciat: de lluita frontal contra la UE i per una Europa dels treballadors i els pobles; de partits obrers compromesos en el procés de reorganització de la nostra classe, que busquen identificar-se amb la joventut obrera i que posen en primer pla la bandera de la democràcia obrera; profundament internacionalistes en les paraules i en els fets, en la solidaritat activa amb les lluites dels treballadors i com decidits lluitadors per la solidaritat amb els refugiats enfront de la política criminal de la UE, contra el racisme i la xenofòbia que s’estenen com una plaga pel continent. Com a avantguarda en la lluita contra les opressions nacionals, de raça i de gènere.
XII Congrés de la LITci, primers de juliol de 2016
