Per Antonio R

Igual que ja va passar el passat 23 de juny a la barriada de Vallekas, i mentre a desenes d’universitats s’impulsen iniciatives similars, diumenge passat 2 de desembre va tenir lloc una nova consulta popular per a decidir entre Monarquia o República. Finalment unes 81 taules de votació van ser desplegades a uns 50 barris de Madrid i a quatre municipis de la Comunitat de Madrid. Més de 600 voluntaris van desenvolupar un gran treball de visibilitat i per a fomentar la participació.

La participació total va ser de 23.058 persones de les quals un 93,2% es va mostrar a favor de la República.
Malgrat el caràcter simbòlic de les consultes, són la constatació de la voluntat mostrada per milers de persones per exercir el seu dret a decidir sobre aquesta qüestió, que no es va posar a debat durant la Transició.
Vincular aquesta demanda democràtica amb un contingut de classe és clau perquè s’aconsegueixi entendre quina relació té la Monarquia amb els problemes quotidians de la classe obrera: atur, desnonaments, violència masclista, corrupció… Per a denunciar el paper que ha jugat a Catalunya, en les retallades democràtiques, l’augment de la repressió. Per a desmentir frases típiques com “el rei és una figura decorativa”, “el rei no pinta res” “, “el rei ens va portar la democràcia…”

Que des de fa un temps la Monarquia travessa la seva major crisi des de la restauració de la Corona el 1975 és públic i notori, especialment des de l’abdicació del rei Joan Carles I. Parlem d’una institució cada vegada més desacreditada per amplis moviments de l’estat espanyol: el viatge a Botswana per a caçar elefants mentre el país s’enfonsava en la recessió, l’empresonament del gendre del rei Joan Carles per les seves corrupteles, els interrogants sobre el patrimoni del monarca, el seu suport a la monarquia saudita i intervenint directament contra el dret a decidir del poble català, sumant-se a l’“a por ellos” per a aixafar al moviment democràtic català. Avui algunes enquestes expressen que la majoria de la població pensa que el rei va jugar un paper negatiu a Catalunya. Pot semblar exagerat dir que el franquisme és viu, però veient la reacció del règim davant el procés català, no es pot afirmar una altra cosa. Perviu amb “formes” democràtiques, que cada vegada són més autoritàries.

No és casual que un dels silencis més sorprenents entorn de la Casa Real provingui del principal òrgan estadístic de l’administració espanyola: El Centre de Recerques Sociològiques (CIS), que no pregunta sobre la institució monàrquica des d’abril de 2015.

Un desprestigi que a la gent del carrer s’expressa de diferents maneres. Des del jove que lliurava una escombra a Felip VI a Mallorca en la seva visita a les localitats afectades per les riuades, les protestes durant els Premos Princesa de Asturias i fins a les estudiants que van rebutjar ser rebudes per ell per a rebre un guardó acadèmic.

Des de Corrent Roig som conscients que el Règim del 78 no permetrà que aquesta qüestió sigui sotmesa a una consulta democràtica, de la mateixa manera que es nega rotundament a acceptar el dret del poble català a exercir l’autodeterminació i es fa valer d’una brutal repressió perquè aquesta demanda quedi aixafada.

La Monarquia, reinstaurada a dit per Franco, és la negació mateixa de les llibertats. Per tot això la batalla pel referèndum sobre Monarquia o República és per a nosaltres/as parteix de la lluita per aixecar unes Corts Constituents recolzades en la mobilització social, en les quals la constitució monàrquica deixi de regir i el poble tingui potestat per a canviar d’arrel les regles de joc, depurant els aparells d’Estat, establint el respecte al dret d’autodeterminació de les nacionalitats i qüestionant el poder dels grans empresaris de l’IBEX i la submissió a la UE.

Ja és hora de decidir si volem mantenir l’statu quo i els privilegis d’uns pocs o obrir un procés constituent, de protagonisme obrer i popular que blindi el pa, treball, sostre i igualtat. Una lluita l’horitzó de la qual és aixecar un govern dels i les treballadores recolzat en comitès populars i avançar cap a una Europa dels treballadors i dels pobles.