1. Corriente Roja, la nostra organització estatal, està fent una intensa campanya amb l’agrupament Sindicalistas por la Unidad Popular. Aquest agrupament va participar al procés de primàries de la candidatura Unidad Popular i n’és un dels seus components. Com a resultat, les segones candidates d’Unidad Popular al Congrés per Sevilla, Màlaga i Toledo pertanyen a Sindicalistas por la Unidad Popular, així com també altres candidats i candidates al Congrés i al Senat per províncies com Madrid i Sevilla.
  2. Hem promogut Sindicalistas por la Unidad Popular, juntament amb altres companyes i companys, perquè defensa un programa que recull les reivindicacions socials de les lluites populars d’aquests anys i també el dret a l’autodeterminació. Perquè és un programa de ruptura amb el règim i amb els diktats de la UE i la troika. Perquè posa al centre la classe treballadora i ha estat democràticament debatut i aprovat. Perquè és un compromís de lluita i no promeses electorals. I perquè no assumeix més legalitat que la de la lluita per les reivindicacions.
  3. Un objectiu cabdal de la campanya electoral és fer fora Rajoy. I també, al mateix temps, derrotar la resta de candidatures del règim. Com ara Ciutadans/Ciudadanos, un partit promogut des de l’Ibex 35, que és una còpia transgènica del PP amb aparença de novetat que aprofita electoralment el fet de no estar tacat per la corrupció. I el PSOE, que no és cap alternativa al PP. Va ser ell qui, sota les ordres de la Troica, va començar a aplicar les retallades, privatitzacions i reformes que van desembocar en la catàstrofe actual. En els punts essencials, com la submissió a la UE o el refús frontal al dret a decidir de Catalunya, el PSOE no es diferencia gens del PP.
  4. Quant a la candidatura de Podem -promocionada pels grans mitjans de comunicació mentre silencien la candidatura Unidad Popular i el seu cap de llista Alberto Garzón- ha girat profundament a la dreta. Ningú podria reconèixer en el seu programa actual el “Moure Fitxa” amb què es va presentar a les eleccions europees de fa un any i mig. Convertit en un aparell electoral, ara accepta subordinar-se a les regles i imposicions de la UE i l’Eurozona (la qual cosa posa en qüestió la viabilitat de les seves propostes socials) i assumeix tots els pactes internacionals de l’Estat espanyol, començant per l’OTAN. El pagament de l’enorme deute públic a bancs i fons especulatius ja no es qüestiona i la batalla per la República ha caigut en l’oblit. L’element més vistós del programa electoral, i el que el diferencia més del PSOE, és la defensa d’un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. El problema, però, és que s’obliden del que és l’essència de l’autodeterminació: el dret unilateral de Catalunya a decidir, estigui o no recollit a la Constitució.
  5. Però la situació electoral a Catalunya no és la mateixa que a la resta de l’Estat. Aquí no ha quallat Sindicalistes per la Unitat Popular i tampoc s’hi presenta Unidad Popular. I pel que fa a la CUP, s’ha negat a comparèixer electoralment i a defensar un programa propi de ruptura, mentre es dedica a estirar fins a l’absurd una negociació amb Junts pel Sí tendent a la investidura d’Artur Mas. En paral·lel, David Fernández i Quim Arrufat s’han repartit els papers per a regalar l’electorat de la CUP a Esquerra Republicana i a En Comú Podem.
  6. I mentre la CUP negocia i negocia, Convergència, amb la seva nova marca (Democràcia i Llibertat), aprofita la campanya per aclarir dubtes sobre les seves polítiques i intencions. El mateix Artur Mas,en una reunió amb el Cercle d’Economia, explicava a la gran burgesia catalana que la Resolució inicial que va pactar amb la CUP i que va aprovar el Parlament el 9N era per facilitar la investidura però que ells no pensaven a desobeir i que en els temes econòmics i socials portarien una política de pactes de “geometria variable” amb qui convingués. De fet, la principal mesura de Junts pel Sí posterior al 9N han estat les al·legacions de la Mesa del Parlament al Tribunal Constitucional (el mateix tribunal que havia estat declarat “deslegitimat i sense competència”) demanant-li que aixequi la suspensió de la Resolució inicial, ja que només era “una voluntat, aspiració o desig”, “una simple instrucció indicativa (…) sense força legal”… Sobren les paraules.
  7. Però no va ser només Convergència que va aprovar aquestes al·legacions al Tribunal Constitucional. També ho va fer ERC. Si per alguna cosa s’ha distingit ERC durant els últims anys ha estat per la seva covardia i supeditació sistemàtica a Artur Mas, tant en els temes nacionals com en els econòmics i socials. Els distingeix la fraseologia i ara les apel·lacions al vot dels catalans amb origen espanyol, però totes dues forces estan marcades per la submissió a la Unió Europea com condició del “procés”. ERC no pot presentar ni un sol acte de valentia durant aquests anys per demanar el vot.
  8. Hi ha tot un sector de gent que pensa que, en les actuals circumstàncies, el vot útil ha d’anar a la papereta de En Comú Podem (ECP). A Corrent Roig no hi estem d’acord. ECP està formada per les mateixes forces que van constituir Catalunya Sí que es Pot (CSQP) quan les eleccions plebiscitàries del 27S. La diferència és que aquest cop la candidatura compta amb la participació activa de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. No tenim arguments per a demanar el vot a aquells que van tancar files amb el PP, Ciutadans i PSC-PSOE per a votar No a la proposta de Resolució inicial del Parlament, assumint la legalitat espanyola contra la sobirania del Parlament. I respecte a Barcelona en Comú (Ada Colau) volem recordar que, com diu la carta de la PAH, no està complint les promeses respecte als desnonaments, que segueixen igual que abans, ni el “pacte de les escales” que Ada Colau va firmar en campanya electoral amb els vaguistes de Movistar, segons el qual l’Ajuntament no contractaria amb cap empresa que no respectés uns mínims de decència salarial i contractual amb els seus treballadors.
  9. La lamentable negativa de la CUP a presentar candidatura i defensar una alternativa rupturista ha deixat sense opció de vot a molts activistes i a tot un sector de la població. Davant el panorama present, no veiem cap candidatura a la qual cridar a votar. Cal treballar per una alternativa de ruptura social i nacional, lligada a la classe treballadora, que es posi al capdavant de les lluites i sigui la seva referència electoral.

    10. Barcelona, 10 de desembre de 2015