Per Roberto Laxe
Pot semblar una discussió terminològica, però les paraules tenen contingut programàtic, excepte pels post moderns de Podemos i els seus significants flotants. Quan Felipe González preparava la seva arribada al govern, va imposar moralment que el PSOE abandonés el terme “marxista” del seu programa; va arribar a dimitir dels seus càrrecs, si el partit no ho admetia i van fer un Congrés Extraordinari per debatre-ho. No era menor la discussió, la burgesia espanyola no admetria mai un partit que al seu programa es definís com a “marxista”, amb tot el que això comporta. González preparava el camí pel que va fer després del PSOE, introduir el neoliberalisme a l’Estat Espanyol. Santiago Carrillo, per la seva banda, quan el PCE signava els pactes de la Moncloa, admetia constitucions monàrquiques i altres, va treure el terme “leninisme” del programa del PCE, i va dir allò de “dictadura, ni la del proletariat”. Estava clar que el leninisme era contradictori amb la seva política d’admissió per part d’un règim hereu del franquisme.
En tots dos casos, eliminar el terme “marxista” o “leninista” era la punta de l’iceberg que tenia com a contingut l’acceptació del règim capitalista del 78 i la pesada herència franquista.
Cuba està preparant una reforma de la constitució per adequar els canvis en l’estructura econòmica d’aquests anys, en els quals es va legalitzar l’anomenat “comptapropisme”, és a dir, la possibilitat de que petits empresaris que, fins a fa uns anys tenien limitada la seva actuació, i que des del 2010 poden contractar assalariats / des.
Aquest canvi no és menor; sinó que afecta a tota l’estructura d’un estat. Si en un estat que es diu “socialista”, que per definició és el contrari a un estat capitalista, de mercat, admets l’assalariat/ada, pots adornar-ho com vulguis, però això es diu explotació capitalista. Gorbatxov va adornar la seva política de restauració del capitalisme amb cites de Lenin.
Tard o d’hora, aquest estat ha d’optar per mantenir les estructures socialistes o anar cap al capitalisme; no caben termes intermitjos entre l’un i l’altre. La direcció cubana ha optat fa temps pel capitalisme en fomentar les mesures restauracionistes, i ara es prepara per donar-li una cobertura constitucional.
Diu Juventud Rebelde el 14/07/18, que no és trotskista per cert, per si algú es despista (com confonen a Putin amb un antiimperialista, tot és possible): “El sistema econòmic que reflecteix manté com a principis essencials la propietat socialista de tot el poble sobre els mitjans fonamentals de producció i la planificació com a component principal de direcció, al que s’afegeix el reconeixement del paper del mercat i de noves formes de propietat, entre elles la privada, en correspondència amb la Conceptualització del Model Econòmic i Social Cubà de Desenvolupament Socialista i els Liniaments de la Política Econòmica i Social del Partit i la Revolució, resultat de la consulta amb amplis sectors de la societat.”
I afegeix, per a més inri: “Així mateix ratifica constitucionalment la importància de la inversió estrangera pel desenvolupament econòmic del país, amb les degudes garanties”.
Primer, que no surtin amb la NEP dels nassos, donat que Gorbatxov la va utilitzar per justificar el desmuntatge de la propietat estatal a la URSS. La NEP es va donar en un moment molt precís de la URSS, quan estava DESTRUÏDA PER SET ANYS DE GUERRA CONTINUADA. Destruïda, no bloquejada relativament (la UE, Canada, Xina, fan negocis amb Cuba), que és molt diferent. Va ser una mesura absolutament excepcional de reintroduir molt controladament elements de mercat i capitalisme per capitalitzar una economia sota mínims.
El que a Cuba volen aprovar és una cosa molt diferent, és elevar a rang constitucional aquest eufemisme de “les noves formes de propietat” (sembla que siguin de Podemos amb això de les “noves formes” de fer alguna cosa que és molt vella), encara que després aclareix, “entre elles, la privada”. Que se sàpiga, des que el capitalisme va ser restaurat al món als anys noranta, només hi ha una forma de propietat, la capitalista. La propietat estatal amb planificació és l’oposat, és la transició al socialisme, i això va desaparèixer a gairebé tot el món, fins al punt que la segona economia del món, Xina, només planifica per construir capitalisme, encara que ho faci sota una bandera vermella, reivindiqui a Mao, i segueixi parlant del marxisme – leninisme. Xina, més enllà de les formes, és un estat capitalista amb un poder econòmic creixent.
Intentar combinar “planificació” amb “mercat” ho va intentar Iugoslàvia i va acabar com va acabar. Són l’aigua i l’oli de la societat; la primera es mou sobre la base de la racionalitat i la consciència dels actes socials, el segon és una “mà fosca” que funciona automàticament i d’una manera incontrolable: el xoc és inevitable. És com intentar conciliar a la classe obrera amb els seus explotadors, com fan tots els reformistes, i sempre acaba malament … per a la classe obrera. Perquè els explotadors compten amb tot el poder polític i militar que els dóna la propietat privada dels mitjans de producció, distribució i financers.
Parlant de la Xina, no tindrà res a veure amb una altra de les reformes constitucionals que pretenen a Cuba, la que diu que “ratifica constitucionalment la importància de la inversió estrangera per al desenvolupament econòmic del país, amb les degudes garanties”? El capital xinès està entrant amb les seves inversions, en el “sindicat d’agreujats per l’imperialisme ianqui”. La diplomàcia xinesa, que és una cosa així com la del Vaticà pels seus milers d’anys d’experiència, sap que no pot anar al xoc frontal amb els EUA i també sap que aquests estan en retrocés i deixen forats, i sobretot “agreujats” (amb Trump aquests augmenten exponencialment). I per aquí entren els seus capitals, que són tan expoliadors i saquejadors com qualsevol altre capital imperialista: ja ho va dir Xi, el dirigent xinès; enfront de la política aïllacionista de Trump, llenço la consigna de “llibertat de comerç”… Això, per a un capitalista, no és una altra cosa que “fora aranzels, facilitats i llibertat de moviment per als meus capitals, que necessiten sang fresca”.
Les dues reformes constitucionals elaborades per una comissió presidida pel mateix Raúl Castro (Cuba avui), són la cristal·lització d’una realitat que es ve donant des de fa vint anys, un accelerat procés de restauració del capitalisme en el que va ser el primer estat no capitalista del continent americà. D’aprovar-se, es traslladaria al que en dret és la màxima norma d’un estat, la constitució, la qual cosa en la realitat ja és un fet, que Cuba ha deixat de ser un estat socialista per transformar-se en un estat capitalista.
