Davant la mort d’Eduardo Galeano: una doble tristesa

M’acabo d’assabentar de la mort de l’uruguaià Eduardo Galeano, i no puc deixar de sentir-me trist.

El meu primer contacte amb els seus treballs va ser quan jo era un jove estudiant de Ciències Econòmiques a la Universitat de Buenos Aires, i el seu llibre “Las venas abiertas de América Latina” era un text obligatori d’estudi en la matèria de Sociologia.

Em va agradar molt i ho vaig sentir part del “meu sector” de lluita contra l’imperialisme i pel socialisme. No vaig ser l’únic, per a molts joves d’esquerres de l’època va ser una referència.

Després vaig llegir alguna de les seves novel·les (com “El libro de los abrazos”) i els seus deliciosos llibres menys coneguts sobre el futbol i la passió que despertava. També vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment en algun dels fòrums de Porto Alegre.

Galeano va ser sens dubte un intel·lectual d’esquerres honest i, alhora, per la seva època de pobresa i de treballs obrers, molt sensible als problemes dels treballadors i el poble.

Però aquesta definició visceral de la seva honestedat (i la tristor que sento davant la seva mort) no poden ocultar que no comparteixo l’evolució (per a mi negativa) que van tenir les seves idees polítiques.

Ell va començar ubicant-se dins d’una esquerra radical que considerava que sense revolució no hi hauria canvi possible en la societat. Representava idees semblants al que un altre uruguaià (Daniel Viglietti) expressava en el cant. Més enllà de les diferències que ja en aquella època tenia amb les seves opcions partidàries, m’unia a ells la rebel·lia.

Després la vida va ser dura amb l’esquerra, especialment als anys 90, i la caiguda de la URSS i del Mur de Berlín va colpejar amb força a una gran part dels rebels revolucionaris de les dècades anteriors.

Lamentablement, Galeano (sense perdre la seva sensibilitat ni la seva honestedat), juntament amb molts, va girar a la dreta en les seves propostes cap al “possibilisme”. Tal i com Viglietti, va passar a formar part de l’ala esquerra d’un “altre món és possible” sense liquidar el capitalisme ni construir el socialisme, que expressava la tendència central que impulsava el Fòrum Social Mundial.

Va arribar inclús a renegar del seu millor llibre: “No tornaria a llegir Las venas abiertas de América Latina, perquè si ho fes, cauria desmaiat. No estic penedit d’haver-lo escrit, però ja és una etapa superada”.

Aquest possibilisme el va portar a integrar una llista del Front Ampli (ja en temps recents), el mateix que des del govern del seu país, entre altres coses, va pactar amb els militars en “l’oblit” dels crims de la dictadura uruguaiana. O que “conviu” sense contradiccions amb l’imperialisme que Galeano cridava a combatre als anys 70.

No puc deixar d’estar trist per la seva mort. Però em quedo amb aquell Galeano rebel i revolucionari de la meva joventut (o amb aquell que va seguir sent sensible davant el patiment de les masses) i no amb el que va abandonar aquesta lluita, tot i que ho hagi fet amb total honestedat. És una doble tristesa perquè com a revolucionari ja l’havíem perdut abans.