«Crec que el pitjor dany que aquesta classe dirigent ha fet a la meva generació és robar-nos fins i tot la capacitat d’imaginar un futur, de somiar». — Chiara, estudiant de 21 anys de Milà
Subcentre Europeu de la Lit-CI : Corrent Roig (Estat Espanyol), Em Luta (Portugal), ISL (Inglaterra), Pdac (Italia)
A tot Europa veiem immenses mobilitzacions encapçalades per la joventut. Es tracta d’un fenomen regional que, tot i que s’expressa de manera diferent als diversos països, indica que estem entrant en un període nou de lluites al continent.
La joventut europea com a termòmetre del malestar social
Si bé l’espurna que va fer esclatar les mobilitzacions a França va ser la precària situació del sistema d’ensenyament secundari als barris pobres de París i, a l’Estat espanyol, la greu crisi d’accés a l’habitatge, les reivindicacions són més àmplies i van des del rebuig al retorn del reclutament militar en alguns països fins al deteriorament dels serveis públics o l’augment del cost de la vida que devora salaris, subsidis i pensions, mentre el pressupost militar augmenta al mateix ritme que la desigualtat i la pobresa, com a expressió de la decadència i la crisi del projecte de la Unió Europea. Un projecte que, des del començament, estava abocat al fracàs, ja que es basava en la il·lusió que els imperialismes europeus poguessin conciliar de manera pacífica les seves ambicions de poder, que en realitat eren irremeiablement incompatibles.
Aquesta rebel·lió de la joventut guarda punts de connexió amb els esclats del 2011, quan les imposicions de la Troica i l’augment del deute públic arran del rescat a la banca i a les multinacionals per atallar la crisi del 2008 van condemnar a la misèria tota una generació al sud d’Europa. Però la joventut que es revolta avui ho fa en el marc d’una crisi econòmica, social, política i mediambiental del capitalisme molt més profunda, que podríem anomenar civilitzatòria.
Un element comú és la desconfiança general envers els aparells sindicals i els partits, fins i tot els anomenats d’esquerra, que han format part dels governs des de fa més de vint anys duent a terme polítiques de destrucció social i el fracàs dels quals va deixar el terreny adobat per a la frustració social que alimenta avui l’ultradreta. Tanmateix, hi ha experiències diferents amb l’esquerra institucional. Mentre que a l’Estat espanyol i a Portugal, a la dècada passada, l’esquerra parlamentària va canalitzar la indignació aconseguint il·lusionar milions de persones amb la promesa de «canviar les coses des de les institucions» i avui ja no gaudeix d’aquest xec en blanc en aquests països, a França la LFI de Mélenchon sembla estar capitalitzant les protestes, i a Alemanya Die Linke va guanyar les últimes eleccions a Berlín.
El que és comú a tot Europa és que el que la joventut sent com una corda al coll ja no és només l’atur, la pobresa o la precarietat, sinó també la impossibilitat absoluta de tenir un sostre on viure o de planificar un futur estable, combinada amb l’angoixa davant la catàstrofe climàtica i la de veure tots els governs europeus augmentar la despesa militar a costa de la despesa social per finançar les seves massacres imperialistes. És una joventut que en aquests anys es va endurir als carrers defensant la causa palestina i que va començar a vincular el genocidi amb la naturalesa mateixa del sistema capitalista.
Les seves protestes, malgrat les diferències generacionals als diversos llocs, no estan desconnectades d’altres de l’anomenada Generació Z que ja van sacsejar diversos llocs del món, com Bangladesh el 2024, Nepal el 2025 i l’Índia aquest mateix any, i que ara han convertit Europa en un dels seus punts neuràlgics.
Un element molt positiu d’aquest ascens és que sectors importants de la classe obrera, amb les seves pròpies reivindicacions, estan entrant a l’escena política, tot fent convergir les seves pròpies lluites amb les de la joventut. I per això hem viscut i vivim vagues generals com les convocades a l’Estat espanyol, Itàlia, França o Portugal.
La derrota electoral d’Orbán a Hongria, igual que la possible derrota de la dreta a Itàlia en les pròximes eleccions, demostren que les polítiques repressives dels governs reaccionaris no aconsegueixen evitar que aquests governs es vegin sacsejats per recurrents esclats d’ira social.
Un aixecament forjat a les esquerdes de la crisi d’una UE atrapada en la disputa interimperialista
L’actual ascens europeu i l’avanç electoral de l’extrema dreta, que de moment no és capaç de garantir l’estabilitat de l’ordre burgès en el marc d’una enorme polarització social i política, són dues cares de la mateixa moneda: la profunda crisi que travessen tant el projecte de la Unió Europea com el mateix continent. Aquesta situació és el resultat d’una disputa interimperialista global en la qual Europa està resultant la gran perdedora davant de tres fronts de pressió.
Per una banda, els Estats Units, que, sota el mandat de Trump, busquen traslladar els seus costos comercials i militars a Europa, exigeixen elevar la despesa de l’OTAN per poder concentrar-se a encerclar la Xina, imposen aranzels a les exportacions europees i disputen el control de noves rutes marítimes al Pol Nord.
Per l’altra, la Xina, l’hegemonia industrial, l’alta productivitat i el lideratge en tecnologia d’avantguarda de la qual ofeguen l’economia del continent. Europa, afeblida després de perdre el petroli barat rus i amb la indústria alemanya en crisi, no pot competir pel que fa a inversions ni a escala de producció amb el gegant asiàtic.
Igualment, Rússia, com a potència militar de primer ordre, exerceix pressió política, fiscal i militar. Busca expandir la seva influència i dominar Europa Oriental, convertint els països entre Alemanya i Rússia en un territori en disputa.
A conseqüència de la pèrdua de posicions en la divisió mundial del treball, les burgesies europees intenten mitigar les seves pèrdues descarregant els costos de la crisi sobre els sectors més vulnerables: els països més fràgils de la regió, els treballadors i treballadores migrants i la classe obrera en general. En fer això, s’arrabassa a les noves generacions la possibilitat de construir un futur amb ocupació i habitatge digne. A tot això respon la joventut.
Recuperar els mètodes de la classe obrera i avançar en la coordinació de la lluita a escala europea
L’augment del pressupost de Frontex, la criminalització de la solidaritat amb Palestina, els tocs de queda a França i les detencions preventives a Itàlia mostren que la sortida que prepara la burgesia a tot Europa és la repressió i l’atac a les nostres llibertats democràtiques. La resposta de diversos governs europeus davant el despertar de la joventut ha estat la criminalització acompanyada de les porres, els gasos lacrimògens i les detencions.
D’aquesta manera, es pretén aïllar i criminalitzar una joventut que expressa la seva ràbia davant d’un futur que se li nega, tot ocultant que la violència és desnonar famílies, retallar la sanitat i l’educació, precaritzar les nostres vides mitjançant reformes laborals o augmentar la despesa militar a costa de la despesa social per continuar finançant el genocidi a Palestina.
El repte, per tant, és transformar la revolta en organització, l’organització en una força col·lectiva conscient i aquesta força en una possibilitat real de transformar la societat. Això implica debatre obertament sobre les estratègies i les eines de combat.
La composició actual de la joventut, marcada per la desindustrialització i l’atomització laboral, sumada a la manca d’una referència política i sindical que organitzi democràticament la lluita amb independència de classe, fa que molts joves que avui surten a lluitar de manera espontània no tinguin el costum d’utilitzar les eines històriques de la classe obrera: la vaga general, els piquets, les assemblees de base als centres d’estudi i de treball i els comitès de vaga. La força de la joventut als carrers és immensa, però tota aquesta radicalitat corre el risc de ser aixafada per la repressió, i només es torna veritablement perillosa per al sistema quan es fusiona amb el conjunt de la classe treballadora organitzada, l’únic subjecte capaç de paralitzar els fluxos de producció i guany del capital.
Per això, malgrat les seves limitacions, saludem com un avanç molt important les convocatòries de vaga general que hi va haver a Itàlia el 30 d’octubre i el 20 de novembre, a França el 5 de novembre i la vaga general per l’habitatge a l’Estat espanyol l’11 de novembre, a les quals serà imprescindible donar un seguiment immediat per intensificar la lluita. Unes vagues que van servir per recuperar la confiança en la nostra classe i per extreure lliçons de com continuar organitzant de manera democràtica, amb independència de classe i a escala europea, els treballadors i treballadores, la seva joventut i tots els sectors oprimits.
Un exemple d’aquesta coordinació va ser la mobilització de portuaris del divendres 30 d’octubre, convocada per més de 25 sindicats, i en la qual estibadors i treballadors i treballadores de més de 100 ports, en 22 països, es van coordinar per protestar contra la utilització dels ports per transportar armes destinades a conflictes bèl·lics, la militarització de les infraestructures portuàries i el deteriorament de les seves condicions laborals.
Un altre exemple és la crida dels estudiants i joves de tota Europa a la vaga i a mobilitzacions el divendres 20 de novembre, impulsada per sindicats d’estudiants i organitzacions juvenils en 18 països europeus com Alemanya, França, Itàlia, l’Estat espanyol, Portugal, Bèlgica i el Regne Unit, amb el lema: «Lluitem pel nostre futur, no per les seves guerres!». Juntament amb això, diverses organitzacions sindicals europees han acordat mitjançant una declaració conjunta convocar manifestacions coordinades entre el 20 i el 22 de novembre contra el cost de la vida. Aquest és el camí!
Des de la LIT-CI saludem aquestes iniciatives i cridem a impulsar-les, ja que constitueixen el principi d’un pla de lluita coordinat a escala europea que necessitem sostenir en el temps, tot unint les lluites estudiantils i obreres per organitzar l’autodefensa davant les agressions feixistes i el salvatgisme policial, arrencar als governs i a la burgesia les mesures que necessitem i impedir que les lluites siguin desviades al terreny electoral.
Per una sortida obrera a la crisi i pels Estats Units Socialistes d’Europa!
Davant el carreró sense sortida al qual ens arrossega el capitalisme, l’avanç de la reacció i la decadència de la Unió Europea, la joventut no es pot limitar a la resistència passiva ni a la demanda de reformes cosmètiques que els governs europeus ja no poden atorgar. Des de la LIT-CI defensem lluitar per un programa que inclogui les reivindicacions següents:
• Educació, escola i universitat públiques, gratuïtes i de qualitat!
• Expropiació sense indemnització de tots els habitatges en mans de bancs, fons voltor i grans especuladors, sota control dels comitès de veïns i veïnes i de treballadors i treballadores, per garantir lloguers socials universals.
• Repartiment de les hores de treball sense reducció salarial per acabar amb l’atur juvenil i l’explotació, juntament amb la indexació automàtica dels salaris, subsidis i pensions segons la inflació real.
• No a l’augment del pressupost militar! Ni un sol euro, ni un sol soldat per a les seves disputes interimperialistes ni per a la repressió als nostres carrers. Retirada de totes les tropes de l’OTAN i tancament de bases militars.
• Mesures que ens protegeixin contra el canvi climàtic i els seus efectes, que vagin en la direcció de transformar d’arrel el model productiu: reconvertir sota criteris ecològics el turisme, l’energia, la indústria pesant, l’automòbil, l’aviació i l’agricultura i la ramaderia industrials, amb ocupació i salari garantits per a qui avui en viu.
• Obertura de fronteres i plens drets de ciutadania, laborals i polítics per als nostres germans i germanes migrants i refugiats. A igual treball, iguals drets!
• Nacionalització sota control obrer i social dels sectors estratègics de l’economia (banca, energia, transport i grans indústries) per reorganitzar la producció de forma sostenible i frenar la catàstrofe climàtica.
• Reversió de la privatització i augment de la despesa en pensions i serveis públics com educació, sanitat i transports.
• Solidaritat de classe amb Palestina, contra el genocidi sionista: Palestina lliure des del riu fins al mar!; amb la resistència ucraïnesa davant l’ocupació russa i amb el poble iranià i cubà davant l’agressió nord-americana.
Un programa d’aquestes característiques és incompatible amb una UE que sempre ha estat una aberració antidemocràtica d’opressió, explotació i espoli, tant del proletariat com dels països més pobres d’Europa, i que ha entrat en una crisi existencial sense sortida. Davant d’ella, defensem uns Estats Units Socialistes d’Europa basats en pobles lliures.
Per arribar a aquesta Europa no hi ha altre camí que imposar-la per la via revolucionària a cada país i lluitar per un govern dels treballadors i treballadores que planifiqui democràticament l’economia en funció de les necessitats socials i de la sostenibilitat ambiental, i no del benefici privat. I per a això cal construir fortes organitzacions socialistes revolucionàries a cada país, a escala europea i global. No aparells electoralistes, sinó partits que participin activament en les lluites i que fomentin l’organització independent de la classe treballadora amb l’orientació estratègica d’enderrocar l’aparell estatal burgès per la via revolucionària, substituint-lo per òrgans de poder de la classe obrera (soviets, consells, etc.). La LIT-Quarta Internacional, a través de les seves seccions europees, aspira a ser part d’aquest procés.
Imatge: Manifestació a Lisboa per l’habitatge «És lluita de classes, coi!»
