El mes d’octubre de 2026, les vagues i mobilitzacions han tornat a situar l’educació al centre del debat. Per conversar sobre les demandes que impulsen aquestes lluites i el seu vincle amb la crisi de l’habitatge i la vaga general de l’11 de novembre (11N), hem parlat amb la Paola, professora de Ciències Socials a l’INS Polinyà de Barcelona, afiliada a la CGT i militant de Corriente Roja, i amb la Mariajo, professora de Física i Química a l’IES Universidad Laboral de Màlaga, delegada de la CGT, activista del moviment per l’habitatge i contra la precarietat laboral, i militant revolucionària sense partit. Des de les seves experiències a Barcelona i Màlaga, reflexionem també sobre quina alternativa política pot enfortir aquestes lluites i obrir una sortida socialista.
Per: Florence Oppen ·
A l’octubre s’han convocat diverses vagues i mobilitzacions a l’àmbit educatiu. Quines demandes concretes les han impulsat i quin malestar de fons expressen entre les treballadores del sector? Com estan preparant les vagues les centrals sindicals?
P: El malestar acumulat al sector educatiu es fonamenta en unes condicions laborals que han anat empitjorant any rere any, sumades a les retallades i a la degradació dels serveis públics, cosa que ha gestat una crisi educativa de grans proporcions. Per això no és estrany que les principals reivindicacions del sector educatiu siguin molt semblants a totes les Comunitats Autònomes: el problema de les ràtios, que massifiquen les aules i impedeixen oferir una atenció de qualitat a l’alumnat; la manca de recursos i d’infraestructures derivada del infrafinançament, que precaritza les condicions de treball i d’estudi; la manca de personal i l’externalització d’un sector de treballadors/es educatius/ves; els salaris congelats i la burocràcia asfixiant, conseqüència de la manca de democràcia als centres educatius. A més, en els darrers anys, el professorat català ha hagut d’empassar-se el control burocràtic dels centres educatius a través del Decret de plantilles i direccions, que permet als equips directius triar a dit una part de la seva plantilla; la privatització encoberta de l’educació; el finançament de l’escola concertada; o la divisió de les treballadores en diferents categories amb condicions laborals diferents. Tota aquesta situació d’emergència educativa ha acabat per esclatar, perquè cap govern, autonòmic o estatal, ha intervingut per imposar mesures estructurals que aconsegueixin atallar la situació.
A Catalunya hem viscut un procés d’autoorganització molt ric, sense precedents des de la Transició espanyola. Després de la primera jornada de vaga, l’11 de febrer de 2026, es van començar a estendre per molts centres les assemblees de professorat, coordinades a escala comarcal i catalana per l’Assemblea Educativa de Catalunya (AEC). Aquestes assemblees van permetre que més treballadors/es s’impliquessin i que els sindicats es coordinessin entorn de les decisions del conjunt. També van unir sectors educatius que l’administració i les taules de negociació mantenen separats. En el seu moment més àlgid, les assemblees van fer front a l’intent de CCOO i UGT de tancar el conflicte mitjançant una negociació a porta tancada i un acord de mínims, que va ser rebutjat massivament pel professorat. Alguns mitjans les van anomenar «contrapoder», cosa que explica l’intent d’impulsar un pla pilot per incorporar agents dels Mossos d’Esquadra als centres educatius i la infiltració de policies a les assemblees per intentar controlar i contenir la lluita.
Fins ara, assemblees i sindicats han actuat de manera coordinada per promoure la full de ruta de les mobilitzacions i vagues, tot i que no sense diferències entre les centrals sindicals, que s’han expressat, per exemple, en les negociacions que han acabat amb la signatura de dos acords amb el Departament d’Educació, un al març i un altre al juny, rebutjats massivament per la major part del professorat.
Ara els sindicats que actuen a l’àmbit educatiu estan cridant els/les treballadors/es de l’educació a la vaga general de l’11 de novembre, igual que l’Assemblea Educativa de Catalunya, que en la seva última trobada, el 24 d’octubre, va fer una crida a participar en la vaga general de l’11N i a coordinar les assemblees dels centres amb els comitès de vaga dels barris per connectar les diferents lluites. A més, l’AEC, juntament amb altres sindicats, ha convocat una gran manifestació de tota la comunitat educativa el 21 de novembre i una jornada de vaga del sector educatiu el 26 de novembre, en plena campanya electoral, per continuar avivant l’espurna del conflicte que permeti obrir un nou cicle de mobilitzacions durant el segon trimestre del curs.
M: La situació a Andalusia parteix de les mateixes problemàtiques que ja ha comentat la companya de Catalunya.
D’una banda, les altes ràtios: fins a 28 alumnes a educació infantil i primària; 33 a educació secundària; i 38 a Batxillerat. Aquestes ràtios són el resultat d’haver suprimit places a l’escola pública, afavorint el creixement de l’escola privada i concertada (privada subvencionada amb fons públics, en la seva major part propietat de l’Església catòlica), i d’haver concentrat l’alumnat restant per mantenir la plantilla docent al mínim possible. És un procés que ja estava en marxa quan governava el PSOE, però que s’ha accelerat enormement durant les dues últimes legislatures de la dreta. Es tracta de degradar els serveis públics, desinvertint fons públics destinats a l’educació i transferint-los a l’escola concertada, per facilitar el transvasament d’alumnat de l’escola pública a la privada i a la concertada, i reduir així el volum de la pública.
El retall continu de docents es tradueix en una manca de recursos per a l’alumnat amb necessitats educatives especials, fonamentalment de professorat especialitzat en Pedagogia Terapèutica, Audició i Llenguatge, i en la manca de Personal Tècnic d’Integració Social, d’intèrprets de llengua de signes, d’orientadors/es i de tot el personal que reforça l’aprenentatge d’aquest alumnat a les aules i la seva autonomia dins i fora d’aquestes.
Els centres educatius funcionen amb el mínim de personal, no només docent. Falten ordenances, administratius, tècnics/ques de manteniment… Les infraestructures estan en un estat lamentable: moltes no compleixen els plans de prevenció, no passen les inspeccions d’edificis, cauen murs i sostres, hi ha goteres, hi ha aules prefabricades, no hi ha climatització, per posar-ne només alguns exemples.
Aquesta situació condueix a unes condicions de treball cada cop més estressants a l’educació pública. Les polítiques que estem denunciant, a més de precaritzar el nostre treball, ataquen els drets dels infants afavorint-ne la desatenció i alentint-ne el desenvolupament. I els i les docents ens veiem desbordats, cosa que es tradueix en un augment de l’estrès, de les depressions i de la resta de malalties associades.
A aquesta frustració derivada de les altes ràtios i del poc personal, s’hi suma la pèrdua de poder adquisitiu que hem patit, igual que la majoria de sectors, perquè l’increment dels salaris ha estat irrisori mentre els preus s’han disparat. També l’augment de la burocràcia, que multiplica les tasques d’un docent en funcions administratives, de paperassa, que no contribueixen a la funció docent i fins i tot l’empitjoren, ja que resten temps per preparar classes, activitats…
Però tots aquests problemes no van ser suficients perquè els/les docents d’Andalusia es proposessin anar a la vaga; va caldre el detonant: les vagues dels/de les companys/es de Catalunya i València del curs passat. La seva lluita va demostrar a molts/es docents d’Andalusia que l’organització, la mobilització i, en concret, la vaga sostinguda en el temps, podien arrencar victòries per als/les docents.
A partir d’aquí, el moviment educatiu es va organitzar en diverses assemblees andaluses, en què van participar sindicats, organitzacions estudiantils, socials i polítiques, associacions de mares i pares, així com persones que no havien participat mai en el moviment educatiu. La necessitat de la convocatòria de vaga ja era sobre la taula per part de totes aquestes organitzacions des de feia temps, i la il·lusió generada per les vagues a Catalunya i València, i també el fet que a Madrid s’hagués convocat vaga per a l’inici de curs, van impulsar la convocatòria de vaga educativa a Andalusia, que es va concretar per a l’11 de novembre, data que finalment s’ha convertit en vaga general de tots els sectors de treballadors/es.
El paper que han jugat les direccions de CCOO i UGT ha estat el de gairebé sempre: no sumar-se a la convocatòria de vaga que li reclamava el moviment educatiu, tret de a partir de la convocatòria de vaga general a nivell estatal per a l’11N. Estan completament al marge de les coordinacions del moviment educatiu, que és el convocant de la vaga i de les mobilitzacions educatives.
La crisi de l’habitatge també està portant molta gent a organitzar-se i sortir al carrer. Com es creuen la precarietat educativa i la crisi de l’habitatge a la vida de qui treballa a les aules? Quines aliances s’estan construint o es podrien construir entre tots dos moviments?
P: Més enllà dels problemes que tenim moltes docents per pagar els preus desorbitats dels lloguers, és clar que la crisi social té el seu impacte a les aules, que reflecteixen els grans problemes i desigualtats socials, com les dificultats econòmiques de milions de famílies treballadores, la carestia de la vida o la crisi de l’habitatge, agreujada els darrers anys. Qui treballem a escoles de barris obrers hem de bregar cada curs amb no pocs alumnes les famílies dels quals afronten processos de desnonaments, viuen en infrahabitatges, amuntegades en habitacions subllogades o sobreviuen sistemàticament a talls de subministraments. Per il·lustrar la magnitud d’aquesta crisi, només al tercer trimestre del curs passat, 115 alumnes de 46 centres de Barcelona van patir un desnonament i uns altres 180, juntament amb les seves famílies, es van veure obligats a viure en pensions. La majoria de famílies desnonades solen ser reallotjades temporalment en hotels, albergs o pensions lluny de les escoles dels seus fills i filles i, fins i tot, en altres municipis. Totes aquestes situacions incrementen exponencialment el risc de patir problemes de salut física i mental i dificulten enormement que els infants i adolescents puguin estudiar i aprendre en igualtat de condicions que els seus companys. No és possible garantir el dret a l’educació als nostres alumnes si l’habitatge digne no els està garantit a ells i a les seves famílies.
En els darrers anys el moviment per l’habitatge va fer un pas endavant en la lluita per un habitatge digne per a tothom. Des dels Sindicats de Llogateres, les PAHC i els diferents col·lectius d’habitatge a escala local van començar a organitzar mobilitzacions i accions a tot el territori català. De fet, mai han deixat de mobilitzar-se per aturar els desnonaments que se succeeixen gairebé quotidianament a les nostres ciutats, molts d’ells, a famílies amb menors a càrrec. A principis de l’any passat el professorat català es va començar a organitzar al voltant de les plataformes «Docents per l’habitatge», espais unitaris que intenten visibilitzar l’impacte de la crisi de l’habitatge a les aules i criden la comunitat educativa a no ser indiferent davant la violència que suposa que infants i joves, d’un dia per l’altre, es quedin sense llar o hagin de viure en allotjaments temporals de manera precària. Aquestes plataformes són clau per enfortir la lluita contra els desnonaments, juntament amb el moviment per l’habitatge (les PAH i els Sindicats de Llogateres), però també per exigir a les administracions, des d’ajuntaments fins al Parlament i al Congrés dels Diputats, que apliquin de manera urgent mesures per atallar la situació. Entre les mesures que aquestes plataformes incorporen a la seva taula reivindicativa destaquen la prohibició efectiva de tot desnonament, especialment si hi ha menors, de persones que no tinguin alternativa residencial digna, i la confiscació de pisos buits de bancs i Fons Voltor i l’augment del parc públic d’habitatge de lloguer protegit perquè sigui digne d’aquest nom.
El professorat i els/les treballadors/es de l’educació poden jugar un paper clau a les lluites socials. Així va ser com a principis d’aquest any els/les docents de Minneapolis van convertir les escoles en autèntiques fortaleses de resistència contra el terror de l’ICE, que segrestava persones immigrants, també nens, en plena via pública, davant de casa seva o a l’escola. Organitzats/des en àmplies xarxes de solidaritat, juntament amb veïns/es, pares i mares, els/les docents han estat fonamentals per articular la resistència, tot transformant els centres educatius en la primera línia de defensa dels/de les menors migrants i les seves famílies.
Així, l’aliança entre la comunitat educativa i el moviment d’habitatge pot ser (i és!) crucial. A tall d’exemple, el passat 23 de setembre alguns sindicats van convocar una aturada de tres hores a Manresa per defensar les famílies (i els nou menors!) que vivien en un bloc de pisos (propietat del Fons Voltor Cerberus) ocupat per la PAHC Bages el 2021 i que tenien ordre de desnonament per a aquell mateix dia. L’objectiu de l’aturada era garantir que tota la comunitat educativa se sumés a la mobilització per impedir el desnonament.
M: La crisi de l’habitatge és especialment profunda a la ciutat i la província de Màlaga, on veiem com fins i tot metges interins dormen en furgonetes a la porta de l’hospital perquè no poden pagar un pis de lloguer. Els/les docents interins/es, que venen a cobrir substitucions de companys/es, tenen serioses dificultats per trobar habitatge, un problema al qual les administracions no han donat cap solució, com no n’han donat per a persones en situacions de més vulnerabilitat.
A Màlaga, el moviment per l’habitatge fa dos anys i mig que està organitzat a Málaga para Vivir, una assemblea oberta centrada en l’habitatge, la precarietat laboral i la defensa del territori públic, que ha organitzat les mobilitzacions massives dels darrers anys. Hi participen companys/es que formen part de diferents organitzacions polítiques, sindicals i socials, i altres persones no adscrites a cap altre col·lectiu. Més enllà de les accions i mobilitzacions concretes, la importància de les quals és indiscutible, Málaga para Vivir és un espai unitari, on teixim llaços i acció comuna entre companys/es de moltes organitzacions. Des del curs passat, la campanya central d’aquest col·lectiu s’ha centrat a difondre la necessitat d’una vaga general per l’habitatge.
El desnonament de Maricarmen va llançar la gent a acampar a les places de moltes ciutats de l’Estat espanyol. La consigna de la vaga que es cridava a les places va arrencar a les direccions sindicals la convocatòria de l’11N, que han evitat durant catorze anys (l’última vaga general va ser el 2012). A partir d’aquell moment, l’experiència d’acció comuna duta a terme a Málaga para Vivir va permetre constituir un Comitè de Vaga, encarregat de coordinar les accions prèvies i el dia de la vaga a la ciutat de Màlaga i en part de la província, en el qual participen totes les organitzacions que estan cridant a la vaga, inclosos els sindicats, a més de persones no adscrites a cap organització. En aquest Comitè de Vaga participa també el moviment educatiu, tant en l’àmbit d’educació obligatòria com en l’àmbit universitari, que s’organitzen a través de diferents col·lectius. En concret, els/les estudiants universitaris/àries han llançat una campanya, «Vivir en el barrio, estudiar en la pública» («Viure al barri, estudiar a la pública»), que vincula la problemàtica de l’habitatge dels/de les joves i de la manca de recursos per estudiar, tot cridant a la vaga de l’11N. La coordinació entre tots dos moviments, l’educatiu i el de l’habitatge, és encara incipient i s’ha de consolidar després de la vaga.
Davant la vaga general convocada per a l’11N, penseu sumar-vos-hi? Què hauria de passar perquè aquesta convocatòria ajudés a estendre i coordinar les lluites? Per què creieu que no es va cridar abans a una vaga general?
P: Sí, sens dubte, em sumaré a la vaga general, com moltes altres docents. De fet, l’assemblea del meu centre ja s’hi ha adherit i estem organitzant, juntament amb l’assemblea d’estudiants de l’institut, piquets informatius, pancartes, encartellades i pasa-classes. Igualment, a CGT Sabadell participem en el comitè de vaga de la ciutat i, alhora, organitzem un calendari de piquets informatius per barris i polígons perquè ningú es quedi sense saber que hi ha una vaga general convocada, quins en són els motius, com organitzar-la a cada centre de treball i quins drets tenen els/les treballadors/es.
El primer pas per començar a organitzar la vaga era cridar a comitès de vaga unitaris a cada barri i a cada municipi, i posar en marxa els comitès d’empresa, allà on n’hi hagués, per començar a organitzar democràticament i des de baix la jornada de vaga. A Catalunya hi ha comitès de vaga constituïts a pràcticament tots els municipis. El problema és que la classe treballadora, organitzada i mobilitzada com a classe, no és l’avantguarda d’aquest ascens social. A això s’hi suma un context d’enorme dispersió sindical, en el qual el sindicalisme alternatiu, tot i que està creixent, és encara minoritari en molts sectors, i el sindicalisme de la concertació, en no pocs casos, és majoritari en sectors estratègics de la lluita de classes. Hem de posar tots els nostres esforços a coordinar els comitès de vaga de barri i municipals amb els comitès d’empresa, les assemblees de treballadors/es i les seccions sindicals que ja han manifestat el seu suport i adhesió a la vaga general. A més, em sembla fonamental que la vaga de l’11N serveixi d’impuls a altres lluites que ja estan en curs, com la del personal sanitari (que, mentre escric aquestes línies, es mobilitza en una nova jornada de vaga), la dels/de les docents, que tenim vaga convocada a finals de novembre, o la dels maquinistes ferroviaris de Renfe, que han iniciat un nou cicle de lluites després del recent accident de tren a Toledo.
Si portem catorze anys sense vaga general, és per una combinació de factors. Primer, des de la nostra perspectiva, les direccions de CCOO i UGT, així com els governs del PSOE, Unidas Podemos i Sumar, han contribuït a mantenir les lluites aïllades i sota control. La burocràcia sindical no es va oposar a mesures que, al nostre parer, van perjudicar la classe treballadora, inclosa l’última Reforma Laboral. Segon, el govern de Sánchez governa amb una majoria parlamentària fràgil, mentre creixen la dreta i l’extrema dreta; les direccions sindicals no volien afrontar una vaga en aquest context. El rebuig parlamentari dels decrets d’habitatge va precipitar l’avançament electoral. Tercer, l’esclat social després del desnonament de Maricarmen, juntament amb el moviment organitzat fora dels aparells sindicals i el paper del Sindicat de Llogateres, van fer impossible ignorar la demanda de vaga. No podem ser ingènues: les direccions també poden intentar encaminar la jornada cap a la campanya electoral i retornar el conflicte a les institucions. Per això hem de defensar l’autonomia i la continuïtat de la mobilització.
Les que militem a l’esquerra revolucionària, colze a colze amb els moviments socials i els sindicats de classe, hem de donar la batalla perquè l’11N no esdevingui una jornada aïllada de disputa entre allò que alguns/es anomenen «el progressisme» enfront del «feixisme». No hi ha altre camí que construir la vaga general i avançar en l’organització i mobilització de la classe treballadora com la millor eina per combatre l’extrema dreta i com a única via per enfrontar-se al pròxim govern que surti de les urnes, sigui del color que sigui.
M: Totalment d’acord amb l’anàlisi de la companya sobre per què no s’ha convocat abans la vaga i per què sí que es convoca ara. El moviment educatiu a Andalusia ja estava cridant a vaga per al dia 11 de novembre, a la qual estava convocat tot el professorat andalús. En el moment en què es va transformar en una vaga general a nivell estatal, el moviment va decidir sumar-s’hi, cridant tota la comunitat educativa a participar també en les reivindicacions que anava demanant.
És un petit exemple de com es pot aconseguir que s’estengui la vaga. Cal sumar tots els sectors, coordinar-ne les accions i mantenir una lluita sostinguda per les nostres condicions de vida: salaris, educació, sanitat, habitatge… Els comitès que s’estan creant s’han de consolidar després del dia de la vaga i mantenir la coordinació de tots els sectors i col·lectius molt més enllà d’aquella jornada. L’autoorganització s’ha de donar als centres de treball, d’estudi, als barris…
Les mobilitzacions s’estan donant a França, Itàlia, Albània, Sèrbia… Cal construir un moviment internacional que pugui coordinar tots aquests moviments i poder atacar a una escala més gran. La vaga feminista internacional de fa uns anys és un primer exemple del camí a seguir. Es tracta d’aconseguir aturar massivament el món, o una bona part d’aquest, i demostrar al capital global la força que té la classe treballadora quan s’organitza i lluita.
Moltes reivindicacions —millors salaris, més personal, menys càrrega de treball i una educació pública digna— xoquen amb les prioritats de qui governa i amb els interessos privats. Quin programa podria donar una sortida de fons a aquestes demandes? Què implicaria plantejar una alternativa socialista i revolucionària a l’educació?
M: A més d’acabar amb el negoci de l’educació i reforçar els recursos destinats, materials i, sobretot, humans, el sistema educatiu ha de canviar d’arrel. L’escola actual té una funció central en el sistema: respondre a les exigències de l’estructura laboral i perpetuar l’statu quo.
L’escola serveix fonamentalment per formar els/les treballadors/es del demà i determinar així les seves condicions laborals i, amb això, de vida. Tot aquest discurs que proclama que l’escola pública és un «ascensor social» és una mentida; bàsicament, fa el contrari: reproduir i perpetuar les condicions de partida de l’alumne. I no és una dinàmica inconscient: el sistema requereix treballadors/es qualificats/ades, però també treballadors/es sense cap mena de qualificació, als/a les quals pot sobreexplotar i enviar a l’atur quan no li siguin útils. L’escola està dissenyada per complir aquesta funció: formar la mà d’obra que respongui a l’estructura laboral requerida pel sistema i, per a això, també ha d’inculcar al cap de l’alumnat les idees que perpetuen l’statu quo de la societat. L’educació memorística, el fet de seure cinc o sis hores continuades treballant, portar deures a casa, l’avaluació… Tot per acostumar la persona a la dinàmica laboral que viurà d’aquí a pocs anys i per mostrar-li que no hi ha alternativa, que és el que hi ha i que ho ha d’acatar.
L’educació que perseguim és una educació centrada a generar eines perquè les persones puguin analitzar de manera crítica la seva realitat i contribuir a millorar-la, i que serveixi per al seu creixement personal i col·lectiu. Una educació que persegueixi la transformació de la persona i de la realitat, no una centrada a contribuir a un mercat laboral en ruïnes i a un sistema que genera i perpetua la desigualtat i la misèria. Una escola construïda sobre altres pilars té també formes concretes molt diferents de l’escola-fàbrica actual. Suposa una transformació radical de l’escola que coneixem sota el capitalisme.
Aconseguir un sistema educatiu veritablement centrat en les necessitats de les persones implicaria reconstruir-lo sobre altres pilars. El capitalisme va aprendre fa temps que l’escola és un instrument perfecte per als seus interessos, per la qual cosa no deixarà que se li escapi de les mans i, mentre el sistema estigui dominat pel capital, l’escola continuarà responent a la seva voluntat i no a les necessitats socials. Per tant, l’única via per construir el sistema educatiu que volem és acabar amb el sistema capitalista i establir una educació socialista.
P: Crec que la companya ho ha explicat de sobra. La nostra defensa de l’educació pública és una defensa contra la neoliberalització de l’educació, contra la intervenció de les empreses milionàries, per la millora de les condicions laborals dels/de les treballadors/es i pel dret de tots/es els/les infants i joves a aprendre i construir un futur millor, però sent plenament conscients que el sistema públic d’educació, en aquest món, no és més que un mecanisme de legitimació de les classes socials.
Nosaltres, militants revolucionàries, lluitem per la transformació socialista de la societat i tenim clar que cap govern que governi sota la lògica capitalista no serà capaç de garantir una educació (ni serveis públics) veritablement de qualitat, al servei de les necessitats socials i humanes. La destrucció dels serveis públics no és simplement el resultat de la mala gestió d’un govern o d’un altre. És conseqüència d’una societat en què les necessitats de la majoria estan subordinades als interessos dels qui posseeixen i controlen els mitjans de producció, l’apropiació i la distribució de la riquesa. Per això, quan parlem de les reivindicacions del professorat, diem que cal una injecció urgent de finançament per augmentar els recursos materials i humans a l’educació, però que això no serà suficient. Hem d’acabar amb el negoci educatiu mitjançant l’expropiació de les escoles privades i concertades i la seva incorporació a una única xarxa pública; que les empreses que es lucren amb l’activitat educativa passin a estar sota el control dels qui hi treballen, així com la creació d’un cos únic de treballadors/es educatius/ves que posi fi a les desigualtats entre treballadors/es de diferents categories.
Per això denunciem tota l’esquerra reformista, perquè, malgrat els discursos i la bona voluntat, en última instància, quan governa, ho fa reproduint la lògica del capital i defensant els interessos dels propietaris/àries i amos del món. Per això, govern rere govern, fins i tot els que es presenten com a defensors del públic acaben acceptant els límits imposats pel mateix sistema, retallant, privatitzant, externalitzant i afavorint el negoci concertat i privat, mentre s’exigeix als/a les treballadors/es que fem cada cop més amb menys recursos.
Quin balanç feu de Podemos i de les propostes d’un Front Ampli?
M: Moltes de les propostes en matèria educativa que fan tant Unidas Podemos com les diferents organitzacions que integren el Front Ampli són correctes: més inversió en educació, reducció de la ràtio, més contractació, etc. Tanmateix, hem vist com no n’implementen cap quan participen dels governs: primer Unidas Podemos i després Sumar han servit de crossa als governs del PSOE, que han aplicat sistemàticament polítiques neoliberals de retallada dels serveis públics, externalització i privatització d’aquests.
Així i tot, hem vist que sí que s’aconsegueixen millores salarials i d’altres condicions amb la vaga: aquest és el camí que ens pot portar a imposar les nostres reivindicacions. Continuar construint l’organització als centres educatius, coordinar-la i mantenir una lluita que es pugui unir a la dels altres sectors fins a assolir les reivindicacions que ens plantegem.
P: Comparteixo la crítica al pas d’Unidas Podemos al govern. No es tracta d’explicar la seva política per la traïció individual de dirigents, sinó de preguntar-nos quins interessos de classe va expressar aquest projecte. La realitat és crua: amb Pablo Iglesias com a vicepresident i ministre de Drets Socials i Agenda 2030, la majoria dels compromisos centrals del seu partit van quedar en paper mullat, començant per la derogació Reforma laboral i continuant amb la Llei Mordassa, que avui continua en vigor. El preu de la llum es va disparar, el preu del lloguer no es va regular i, després d’anunciar no poques vegades la prohibició dels desnonaments, aquests van continuar, sense oferir cap mena d’alternativa residencial. Al meu parer, Unidas Podemos va acceptar les regles institucionals del règim del 78 i va desplaçar la mobilització social. En una conferència a la UCM, Iglesias va defensar que «les coses es canvien des de les institucions»; (5 de juliol de 2016, disponible aquí) Podemos va passar de denunciar «la casta» a buscar governar amb el PSOE, una trajectòria que, sostinc, va obrir espai a la dreta i a la ultradreta entre treballadors/es decebuts/des.
En realitat, aquest debat no es limita a l’Estat espanyol. Alhora que aquí es desenvolupava Podemos, es consolidava Syriza a Grècia (el 2012), creixia el Democratic Socialists of America (des del 2016) i La France insoumise a França (el 2016). Totes aquestes experiències van contribuir al debat sobre la reorganització política de l’esquerra després de la crisi oberta el 2008 i ens van deixar una valuosa lliçó: el veritable problema no és únicament el programa electoral de qui es presenta, ni l’amplitud organitzativa, sinó l’estratègia que sustenta el seu projecte polític i els interessos als quals serveix.
Entenc perfectament els qui, sota el flagell de l’arribada de la ultradreta al govern, opinen que cal unificar tota l’«esquerra» i veuen en el Front Ampli una oportunitat per enfortir el «vot progressista». La qüestió aquí és que les principals reivindicacions en matèria d’habitatge, serveis públics o drets laborals són incompatibles amb el poder i els interessos dels grans bancs, els fons voltor, els especuladors i els caps de les grans empreses multinacionals. Qualsevol fórmula de govern que no plantegi una ruptura immediata amb les principals institucions del capitalisme no és més que una cortina de fum. Davant la unitat a qualsevol preu, comptar escons serveix de ben poc sense un programa que defensi les grans necessitats socials ni una estratègia que impliqui expropiar els grans tenidors i nacionalitzar els sectors estratègics sota control obrer. La veritable pregunta que hem de fer-nos és quina força social necessitem i com organitzar-la perquè, quan els qui tenen el poder es neguin a imposar les mesures que tant necessitem, puguem defensar-les i conquerir-les des dels carrers.
Amb les eleccions sempre a l’horitzó, quina relació hauria d’haver-hi entre les lluites socials i la política electoral?
M: Les lluites socials han de continuar lluitant, governi qui governi. En un moment electoral, encara més, perquè el govern que es constitueixi ho farà a l’escalfor de les lluites al carrer, de la vaga i de la mobilització massives, i haurà d’esquivar la pressió social des de l’inici de la legislatura. Però és imprescindible que el moviment continuï, es coordini, es consolidi i faci salts per poder imposar les seves reivindicacions.
Actualment, els i les militants revolucionàries hem de centrar-nos a reconstruir el moviment obrer, unificar les lluites dels diferents sectors, construir fronts d’acció comuns entre les organitzacions i reforçar la unitat dels/de les treballadors/es. La batalla electoral amb una finalitat no institucional, és a dir, participar a les institucions, però amb l’objectiu d’amplificar la lluita, servir d’altaveu i utilitzar els recursos per aprofundir la lluita de classes, és una batalla legítima que un moviment podria plantejar-se. Tanmateix, en el context actual, és impensable que els moviments decideixin participar a les institucions. D’experiències com la de Podemos s’aprèn que la dinàmica electoralista i institucionalista va derivar en un gir a la dreta respecte del programa que es defensava als carrers. Per no caure en una dinàmica semblant, el moviment hauria de comptar amb cohesió, coordinació i experiència que avui no té, per la qual cosa considero que les lluites socials han de quedar totalment al marge de la participació a les eleccions, però sí que han d’aprofitar els moments electorals per fer campanyes o, com ara, forçar vagues que posin sobre la taula les reivindicacions dels diferents sectors.
P: Com ja ha explicat la companya, per imposar les demandes de la classe treballadora la lluita s’ha d’estendre, coordinar i consolidar. Tenim clar que les grans transformacions socials no vindran d’eleccions ni d’institucions controlades pels rics, sinó de la mobilització directa de la classe treballadora i de la joventut organitzada. L’acció de masses directa —vagues, aturades laborals, ocupacions, manifestacions, bloquejos, piquets i altres formes de lluita— és l’instrument històric principal per a la transformació social.
Com que la immensa majoria de treballadors/es confia en les institucions burgeses, els/les revolucionaris/àries tenim l’obligació d’usar aquest espai com un front més en la batalla per construir una alternativa socialista i revolucionària. Com diu la companya, avui no hi ha condicions per fer-ho i seria un error plantejar-ho com a tasca immediata. Estratègicament, em sembla que el debat no és si els moviments socials s’han de presentar a eleccions, sinó amb quin programa. El 2015, Sindicalistas por la Unidad Popular (SpUP) es va conformar entorn d’un acord programàtic perquè la classe obrera entrés en acció i ocupés el centre del tauler polític. Els seus candidats/es es van presentar a les primàries d’Ahora en Común-Unidad Popular amb el compromís de defensar aquest programa, sense deixar en mans alienes la tasca de la classe obrera. Hi ha, tanmateix, el perill de cooptació institucional. Els moviments socials, els sindicats i els/les activistes no han de fer el joc a cap bloc burgès, encara que es presenti amb una cara més amable i «progressista».
Per tancar: quins passos concrets ajudarien que les mobilitzacions actuals no quedessin aïllades i poguessin construir una força comuna entre treballadores de l’educació, estudiants, famílies i qui lluita per l’habitatge?
M: És fonamental la creació i consolidació dels comitès de vaga, que serveixin de coordinació entre tots els sectors, col·lectius, organitzacions i persones disposades a continuar la lluita. Aquests comitès, alhora, s’han de coordinar entre ells i elaborar un full de ruta de mobilitzacions que pot incloure vagues rotatòries per sectors, mobilitzacions centralitzades a Madrid, manifestacions descentralitzades, etc. Aquests comitès, almenys a Màlaga, ja són el punt de trobada i de coordinació de tots els col·lectius que criden a la vaga. El germen ja hi és; el que cal és que es consolidi, que continuï organitzant gent i coordinant-se amb altres comitès en l’àmbit estatal.
P: El primer repte és mantenir les assemblees docents i incorporar-hi estudiants, famílies i altres treballadors/es de l’educació. Per coordinar-se amb el moviment d’habitatge, les assemblees han de treballar amb els comitès de vaga i sostenir-los després de l’11N com a espais d’unitat d’acció. També hem d’incorporar les reivindicacions de qui treballa als serveis públics al conjunt de les demandes de la classe treballadora.
Pensant en una perspectiva més estratègica, crec que necessitem enfortir una alternativa política que tingui clar que no n’hi ha prou amb pressionar els governs perquè governin d’una altra manera; que aplegui els sectors més conscients i combatius de la classe treballadora, tot promovent l’organització democràtica del moviment de masses i la seva generalització, i que faci possible que aquest moviment organitzat acabi prenent el poder a les seves mans, sense delegar-lo a ningú, per iniciar la transformació socialista de la societat.