S’han complert ja els 100 primers dies del Govern del PSOE presidit per Pedro Sánchez. El van anunciar com el govern del canvi i en rigor així ha estat: en només tres mesos, les seves promeses es van dissoldre i “Ahir deia blanc i avui diu negre”.

Quan s’arriba al govern hi ha dues opcions: o es governa pels que manen, la gran patronal i l’Europa del capital, o es fa per a la classe obrera. O es defensen els drets democràtics, inclòs el dret a l’autodeterminació, o s’actua de testaferro de la monarquia. No hi ha més camins. I el govern Sánchez té clar el seu, com abans ho tenia Zapatero: mai va a traspassar els límits que li dicten la UE, els grans de l’IBEX 35 i la Monarquia i va a ser obedient als seus dictats.

Per això, no han tingut remordiments a desdir-se de les promeses que feien quan eren a la oposició. Però el seu incompliment té conseqüències molt greus per als treballadors/es, la joventut i els sectors més pobres. Mantenir en peus les infames reformes laborals permet, entre d’altres, que en un sol dia es rescindeixin 304.000 llocs de treball; que els salaris segueixin baixant a costa de l’eventualitat, dels contractes a temps parcial i de les hores extres obligades que no es paguen. Explica el drama de milers de famílies afectades pels desnonaments, que se segueixen produint amb una mitjana de 164 cada dia.

La covardia i el doble llenguatge és la marca dels dirigents del PSOE. Els que anaven a derogar la Llei Mordassa, ara que poden fer-ho, es neguen. Els que es van omplir la boca amb la política migratòria i “l’exemple” de l’Acquarius, en solament uns dies van donar l’infame espectacle de l’expulsió dels 116 migrants a Ceuta. Venien a normalitzar Catalunya, però els presos polítics segueixen a la presó i ni tan sols s’atreveixen a ordenar a la Fiscalia que retiri l’acusació de rebel·lió, que tothom sap que mai va existir. I quan Torra puja la retòrica (perquè d’aquí no passa), Sánchez li recorda el 155.

I no obstant, res d’això és obstacle per què els dirigents d’Units Podem i la burocràcia sindical de CCOO-UGT facin d’estaquirots del Govern i es co-responsabilitzen de la seva actuació, en nom del seu caràcter “progressista” i de “enfrontar” a la dreta. La vociferació de Casado i Rivera, amb epicentre en la qüestió catalana, és més una disputa d’espai entre tots dos que un “xoc” amb el govern. Però si per combatre a la dreta cal recolzar a un govern obedient de la UE, la patronal i la monarquia, anem arreglats.

Xifrar les expectatives de canvis i millora dels problemes de fons que assoten el país en mesures cosmètiques del govern Sánchez i en el cicle electoral que s’anuncia per al proper any (inclosa la Llei Electoral antidemocràtica de sempre), no és molt diferent de les expectatives que s’encoratgen amb els viatges a Lourdes o a Fátima. És qüestió de fe en els miracles.

Necessitem, per això, seguir apostant per l’impuls de la mobilització obrera i democràtica. Per envoltar de suport als/as que enfronten EROs i acomiadaments (Vestas, Transcom, Sargadelos…), trasllats (LIDL) i acomiadaments encoberts (interins/es); als/es que lluiten pel seu conveni; als/es que es mobilitzen en defensa de les pensions i contra els desnonaments; als/es que lluiten contra la repressió i pel dret dels pobles a decidir; a les dones que enfronten la violència masclista…. Necessitem construir des d’aquí una veritable força d’oposició obrera i democràtica a la dreta franquista, al règim, a la patronal i al govern Sánchez.