El procés sobiranista, les amenaces de l’Estat i la investidura

Els grups parlamentaris de “Junts pel Sí” (la coalició de Convergència, Esquerra Republicana i independents) i de la CUP-Crida Constituent (CUP-CC)  han presentat el 27 d’octubre una proposta de resolució perquè el Parlament, abans de la sessió d’investidura, declari “l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república” i estableixi que “no se supeditarà a les decisions de les  institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera deslegitimat i sense competència”. Proposa també que el Parlament “insti al futur govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta Cambra, legítima i democràtica.”

La maquinària repressiva de l’Estat s’engega

La presentació d’aquesta proposta ha engegat la maquinària repressiva de l’Estat, enmig d’una campanya histèrica dels mitjans de comunicació. Rajoy, que compta amb el suport de Merkel, la UE i Obama, ha qualificat la proposta de “provocació” i ha advertit solemnement que “no li tremolarà el pols” per impedir “amb tots els recursos legals al seu abast” que el poble català exerceixi la seva sobirania i proclami la República catalana. Té a la seva disposició un complet arsenal legal, que inclou l’article 155 i els estats d’excepció de la Constitució, al costat de la recentment estrenada reforma de la llei del Tribunal Constitucional i la nova Llei de Seguretat Nacional (aprovada per PP i PSOE i recolzada per Ciutadans).

El PSOE i Ciutadans han donat ple suport al Govern i s’han atrinxerat amb ell darrere la Constitució monàrquica per defensar la “patria española común e indivisible” contra la voluntat democràtica d’un poble. Pablo Iglesias (Podemos) ha parlat de diàleg i de tendir ponts, però fa dependre tot d’un referèndum pactat amb l’Estat, al que aquest mai accedirà. A Catalunya, la coalició “Catalunya Sí que és Pot” manté la mateixa postura, negant l’evidència que no hi haurà sobirania catalana ni dret a decidir sense trencar amb l’Estat.

La proposta presentada per JxS i la CUP és, sens dubte, la declaració d’intencions que ha anat més lluny en el soberanisme des del final del franquisme. Ara bé, està lluny de ser una declaració unilateral d’independència (DUI). Ho ha expressat amb claredat el diputat de la CUP, Benet Salellas, en unes declaracions a Vilaweb: “el dia següent d’aprovar aquesta declaració seguirem funcionant amb la legalitat espanyola”.

Malgrat això, el Govern ja ho ha disposat tot per recórrer la declaració i les successives decisions de les institucions catalanes, inhabilitar els seus responsables, multar-los i portar-los a presó. Estan preparats per suspendre l’autonomia i sotmetre la Generalitat a les ordres directes de Madrid, inclosos els Mossos d’Esquadra, que quedarien sota comandament d’un general de la Guàrdia Civil.

La República catalana no vindrà d’un procés tranquil i negociat

Hem entrat en una fase decisiva. El dispositiu del Govern mostra sens dubte que la proclamació de la República catalana no serà fruit d’un procés tranquil, pausat i dialogat, sinó que només podrà ser una ruptura traumàtica que qüestionarà lleis i institucions. Una ruptura que no només requereix guanyar eleccions sinó comptar amb una  mobilització popular massiva, general i sostinguda, en la qual participin sectors significatius de la classe treballadora i on comptem amb la solidaritat de sectors de la població treballadora de la resta de l’Estat. Les classes mitjanes petit burgeses catalanes no tenen la determinació ni la força per enfrontar les amenaces i la força coercitiva de l’Estat.

Vist així, cal reconèixer que falta encara un bon tros per a la República catalana i que en aquest camí hi ha “aliats” que no són sinó llast, començant per Mas i els dirigents de CDC implicats en retallades, privatitzacions i corrupció. Aquests dies hem vist el govern Mas organitzant un desplegament policial provocador contra el moviment anarquista, a instàncies de l’Audiència Nacional, i el conseller d’Interior declarant que ell sempre demanarà als Mossos “que acatin la legalitat”. Aquesta gent ni vol ni pot resistir l’embat de l’Estat espanyol; mai aniran més enllà de protestes verbals i alguna demostració de masses controlada. Tenen més por al protagonisme del poble treballador que a Rajoy i a la Merkel.

Les tasques de la CUP-CC

Com a membres de l’espai polític Per la Ruptura, que amb altres organitzacions compartim amb la CUP, creiem que no cal tenir por a què diguin que “anem a descarrilar el procés” quan aquest, en realitat, no té carrils. La condició per guanyar és construir una gran força social i política, basada en el sindicalisme combatiu i els moviments socials, la bandera de la qual siguin les seves reivindicacions. Els diputats i diputades de la CUP-CC són una peça fonamental en aquesta tasca.

Per aconseguir-ho és essencial el pla d’emergència social, amb punts públics i irrenunciables com: desnonaments zero; pobresa energètica zero a càrrec dels beneficis dels oligopolis; lloguer social amb els pisos buits dels bancs; no acomiadaments, d’entrada a les empreses amb beneficis; renda mínima garantida; alt immediat a les privatitzacions i reversió de les retallades en salut i educació. De la mateixa manera, és vital la derogació de la reforma laboral del PP i també de la llei mordassa i altres lleis repressives. No hem d’entrar en el joc de les “microrupturas” que, en realitat, són pedaços que eludeixen la ruptura necessària.

Assegurar aquest pla de xoc exigeix que el Parlament es declari sobirà i el porti endavant, desobeint lleis i institucions espanyoles. De la mateixa manera, el Parlament hauria d’organitzar de manera unilateral i sobirana un plebiscit sobre la independència, sense esperar al permís de l’Estat i desafiant les seves prohibicions. Després de les eleccions del 27-S l’exigència del plebiscit ha estat arraconada per les forces sobiranistes, però la seva realització seria una arma excel·lent per ampliar la base social i contra tots els que neguen legitimitat democràtica a l’exigència de República catalana.

D’acord amb l’anterior, creiem urgent recuperar el full de ruta de “Per la Ruptura” sobre el govern, en particular la necessitat de “impulsar un govern de ruptura nacional, social i democràtica” basat en cinc punts “irrenunciables a l’hora de negociar qualsevol pacte de governabilitat” (DUI -ara seria la sobirania del Parlament-; programa d’emergència social; procés de desconnexió nacional amb l’Estat espanyol i la UE; caràcter autoorganizado i popular; cerca del reconeixement internacional).

D’aquestes condicions es dedueix que no podrem donar suport a la investidura de Mas ni de JxS. Diuen que això suposaria fer “descarrilar el procés”.  Però qui ho faria descarrilar és qui es nega a un pla de xoc digne de tal nom, a prendre mesures de desobediència bàsiques o a resistir l’embat de l’Estat.