Per Daniel Sugasti
Ningú podrà negar que 2018 ha estat un any intens. L’imperialisme i les burgesies nacionals no han desistit dels seus atacs, mantenint-se ferms en la seva intenció que la crisi econòmica –que ells van generar– la paguem la classe obrera i els pobles explotats del món[1].
Fa més d’una dècada, el món travessa una crisi econòmica que s’expressa en una “corba descendent” del sistema capitalista com un tot.
Això significa que, tot i que puguin existir febles i efímeres “recuperacions” en un o un altre país o regió, la tendència general és que la crisi s’aprofundeixi, i això només pot traduir-se en més desocupació, misèria, crisis migratòries, guerres regionals, atacs frontals dels governs en contra dels drets històrics conquistats per la nostra classe, etc. En suma, en més explotació i deterioració de les nostres condicions de vida[2].
Hi ha economistes que, fins i tot, vaticinen una possible recessió mundial en un període pròxim; un fet que tindria conseqüències imprevisibles en tot allò social i polític.
La classe treballadora i els pobles resisteixen
Però no només els capitalistes actuen. També la classe obrera i els pobles oprimits han donat mostres, igual que en anys anteriors, d’una enorme disposició de lluita. Han hagut derrotes i victòries, avanços i reculades, però la classe treballadora, en general, resisteix als plans de descarregar el pes de la crisi dels rics sobre la seva esquena.
Aquest panorama, que en última instància sintetitza els alts i baixos i fases de l’enfrontament fonamental entre revolució i contrarevolució, és normal que generi una enorme inestabilitat política i una creixent polarització/radicalització de la lluita de classes, que abasta a gairebé tots els països i continents.
La guerra social que els capitalistes van declarar a la classe obrera encara no té un vencedor. Aquesta lluita està en curs. No és possible predeterminar el resultat d’aquesta duríssima comesa social i política. Però, si prenem en compte el curs d’aquest any que acaba, és possible suposar que 2019 serà un any tant o més intens i fins i tot decisiu per al rumb de moltes batalles principals.
El 2018-hi ha hagut mobilitzacions gegantesques, moltes d’elles radicalitzades. En el moment d’escriure aquestes línies, per exemple, presenciem la forta lluita de les “armilles grogues” franceses, que s’enfronten –al cost de desenes de ferits i detinguts– a la policia a París. Les “armilles grogues” ja van posar a l’arrogant president Macron a la defensiva, obligant-lo a retrocedir en algunes qüestions. A més, els manifestants gals compten amb 70% de suport popular, fins i tot quan exposen la guillotina en plena avinguda dels Camps Elíseus[3]. La lluita de les “armilles grogues” –que encara no està resolta–, va tenir ressons a Brussel·les, Madrid, i altres ciutats. Això és un al·licient important.
La guerra social que els capitalistes van declarar a la classe obrera encara no té un vencedor. Aquesta lluita està en curs. No és possible predeterminar el resultat d’aquesta duríssima contesa social i política. Però, si prenem en compte el curs d’aquest any que acaba, és possible suposar que 2019 serà un any tant o més intens i fins a decisiu per al rumb de moltes batalles principals.
D’altra banda, el poble hongarès recentment va posar contra les cordes al govern de l’ultradretà i xenòfob Orbán. Milers s’han mobilitzat per a derrotar el decret que van denominar, amb raó, com a “llei de l’esclavitud”[4]. Recordem que l’any havia començat amb la impressionant vaga dels metal·lúrgics alemanys per la setmana laboral de 28 hores[5]. A Portugal, els estibadors i desenes de sectors estan en vaga o sostenint lluites intenses. A Albània, els carrers criden contra les taxes universitàries. A Sèrbia, contra la violència estatal.
Existeix inestabilitat política en els mateixos EUA, l’imperialisme hegemònic. L’elecció de Trump i el resultat de les eleccions de “mitjà terme”, realitzades al novembre, mostren, encara que de forma distorsionada, una polarització política important, així com un revés electoral de l’actual govern estatunidenc[6].
En altres paraules, aquesta situació de majors xocs entre les classes i de polarització no passa solament als països més pobres, semicolonials, sinó que afecta, evidentment de manera desigual, també a alguns països imperialistes centrals.
I parlant de països semicolonials, el 2018 hem presenciat veritables insurreccions que han enfrontat a règims dictatorials i sanguinaris. En el final de 2017, va començar un procés insurreccional contra el dictador Juan Orlando Hernández (JOH) a Hondures, que va seguir el 2018 marcat per accions de masses i per una repressió sagnant[7].
A l’abril d’aquest any, va esclatar un altre procés revolucionari en contra de la dictadura corrupta de Daniel Ortega i Rosario Murillo, a Nicaragua, que, tot i que també va ser reprimit de manera brutal, no està derrotat[8]. Centreamèrica, de fet, ha estat al centre dels esdeveniments polítics llatinoamericans el 2018, sigui per aquests processos insurreccionals, per la repressió salvatge que han exercit les dictadures qüestionades als carrers, i també per expressar l’enorme crisi migratòria que va portar a milers de persones a emprendre una inèdita caravana fins a la frontera de Mèxic amb els EUA[9], que el seu resultat encara està per veure’s.
l’Argentina, després de les jornades de lluita de desembre de 2017 contra els plans d’ajust del govern de Macri, també mereix un destaqui important. Va ser referència per al món sencer en la lluita contra l’opressió de la dona. Milers de dones argentines, van sortir valentament al carrer exigint la legalització de l’avortament i el dret a decidir sobre nostre propi cos. Aquest procés va inspirar a dones d’altres països de la regió. De fet, les dones combatent a la dictadura a Nicaragua, protestant a Iran, a Irlanda, a Xile i en aquesta lluita per l’avortament legal a l’Argentina són part d’un ascens generalitzat de les lluites contra les opressions[10]. Un ascens en el qual es destaquen, també, les incomptables lluites dels negres i dels LGBTI, totes elles amb el suport incondicional de la LIT-QI.
Hi ha un procés de lluites molt fortes a Llatinoamèrica. I també, de manera més desigual, podríem dir que existeix un procés de reorganització. La recent victòria de la llista OR a les eleccions del sindicat de miners de Huanuni, a Bolívia, en contra de tot l’aparell del MES d’Evo Morales, és una mostra d’això. Aquells escèptics de la classe obrera, o directament derrotistes, que passen els seus dies fent gala una suposada “ona conservadora”, fixant-se només en certs resultats electorals, s’estan donant de cara amb la realitat.
A l’Àfrica va haver-hi lluites intenses a la República Centreafricana. D’altra banda, a l’agost va caure el dictador Mugabe a partir d’un procés de mobilització popular important, encara que segueix pendent la lluita per a acabar d’una vegada per sempre amb el règim dictatorial de Zimbàbue[11]. A Sud-àfrica, la gran notícia és més recent. En els primers dies de desembre, va ser fundat el Partit Socialista Revolucionari dels Treballadors, amb participació de representants del nostre corrent. Això és, sense dubtes, un pas endavant en el procés de reorganització política en un país de moltíssima importància per al continent africà[12].
Al mig Orient, la polarització es va expressar, principalment, en els durs enfrontaments que es van donar durant la Marxa del Retorn, que aquest any va tenir un aditament especial amb motiu dels 70 anys de l’ocupació israeliana.
Això va generar un procés de mobilització important i radicalitzat, amb centenes de morts palestins que, una vegada més, van donar mostres de coratge en enfrontar amb pedres i pneumàtics cremats el poder de l’Estat sionista d’Israel[13].
Els “de dalt” reprimeixen i la ultradreta guanya terreny
Aquesta lluita dels pobles, ora a l’ofensiva ora a la defensiva, evidentment va tenir i tindrà la seva contrapart. Va generar un ressorgiment de la ultradreta i una recrudescència de la repressió i de la criminalització de la protesta social.
Centenars de lluitadors van ser assassinats a Veneçuela, Hondures, Nicaragua i Palestina, per citar alguns exemples. Continua la matança contra el poble sirià a les mans de l’eix Assad-Putin-Hezbolá-Iran. Tots els dies, centenes de persones moren a Iemen, en el marc d’una agressió sanguinària de la dictadura teocràtica d’Aràbia Saudita al país més pobre de Mitjà Orient. A Europa, centenes han estat detinguts a França i Hongria.
A l’Argentina, la lluita contra els plans d’austeritat va augmentar la repressió per part del govern de Macri. En aquest cas, el nostre partit a l’Argentina, el PSTU, està sent seriosament perseguit. Des de l’inici d’aquest any, el nostre camarada Sebastián Romero està sent caçat per l’Estat pel simple fet d’haver participat en una protesta que defensava les jubilacions realitzada al desembre de 2017[14]; i per la mateixa causa, el nostre company i dirigent obrer Daniel Ruiz, va ser detingut i segueix empresonat[15].
No obstant això, lluny d’intimidar-nos i d’acovardir al moviment social com un tot, la lluita segueix a l’Argentina. Això es va demostrar en la protesta contra el G20 que va prendre Buenos Aires al desembre, malgrat el descomunal operatiu de repressió policial-militar muntat pel govern de Macri i els seus convidats “d’honor”, els majors bandits imperialistes del planeta. En la lluita contra el G20, vam tenir l’orgull de participar com a LIT-QI, als carrers, al costat del poble treballador argentí[16].
La polarització social i política; la inestabilitat i les crisis “per a dalt”; les traïcions del reformisme i de les putrefactes burocràcies sindicals tradicionals; sumats a la falta d’una direcció política revolucionària fortament arrelada en la classe obrera, van contribuir al sorgiment de nous fenòmens, que van causar grans debats en l’esquerra.
Al Brasil, després del constant augment dels combustibles va sorgir una vaga de sectors de classe mitjana i treballadors autònoms que va paralitzar el país. El que va quedar conegut com la Vaga dels Camioners, un fet nou de la realitat, amb molta similitud al qual presenciem a França[17].
A l’octubre, l’enorme crisi oberta amb el procés de gegantesques mobilitzacions de 2013 i que es va anar agreujant en els últims anys, es va expressar electoralment en la victòria de l’ultradretà i exmilitar Jair Bolsonaro. No perquè ara la majoria dels treballadors o de l’arruïnada classe mitjana del Brasil s’hagi tornat d’ultradreta, o, de sobte, es fa “feixista” –com diuen alguns sectors adeptes a la teoria de la “ona conservadora”–, sinó perquè la majoria de la població va trencar de manera profunda amb els governs del PT, que va trair de manera grotesca tota l’esperança que gran part del poble brasiler va dipositar en aquest partit El PT de Lula va governar el país durant 13 anys, sense canviar gens de manera estructural i enfangant-se fins al coll en escandalosos casos de corrupció. El vot a Bolsonaro va ser, en gran manera, un “vot de càstig” al PT i, en cert sentit, a “tot el sistema” corrupte brasiler. Va expressar, primer de tot, una enorme crisi de la decadent “democràcia” burgesa i de les seves institucions. També va posar en evidència, lamentablement, la falta d’una direcció revolucionària amb pes decisiu en la classe obrera i entre els sectors populars[18].
Així, la classe treballadora al Brasil, la major de Llatinoamèrica, està sota un atac constant al seu nivell de vida. Les contrareformes neoliberals van ser impulsades, en realitat, per tots els governs del PT, després per Témer –que, no l’oblidem, era el vicepresident de Dilma–, i ara és molt probable que s’aprofundeixin per mitjà del govern ultradretà i ultraneoliberal de Bolsonaro, que va incorporar a diversos ministres militars en el seu gabinet.
Però la classe obrera i el poble brasilers no estan derrotats. I l’any vinent s’aveïnen enfrontaments decisius. La lluita de classes donarà el seu veredicte.
Com venim mostrant, aquesta situació de polarització, a més d’obrir crisi en els partits reformistes tradicionals, genera espais majors per a posicions més radicals, des de l’esquerra revolucionària fins a la ultradreta més rància[19]. I, repetim, res està definit. Tot dependrà de la lluita de classes.
La crisi del neorreformisme i l’espai per als revolucionaris
Amb la crisi econòmica, sense expectatives de solució a curt termini, el reformisme i el neorreformisme han mostrat cada vegada menys capacitat d’enganyar i contenir als moviments socials, o de “controlar” als nous fenòmens, la majoria d’ells espontanis.
No existeix més la mateixa “grassor” per a cremar o el mateix espai per a fer “concessions” que existia abans. El reformisme clàssic, l’antiga socialdemocràcia, fa temps s’ha incorporat sense embuts a l’aparell estatal burgès i a la gestió directa dels plans d’austeritat, i el neorreformisme (Syriza, Podemos, PSOL, etc.) no ofereix –o fa–gens diferent.
Això ha generat una enorme crisi en aquests corrents durant els últims anys. La crisi del PT brasiler; el desenmascarament de Syriza, que va assumir el govern a Grècia per a aplicar els mateixos plans d’ajust que aplicava la “dreta tradicional” al comandament de la Troika; el desinflament de l’efímer “fenomen PODEM” a l’Estat espanyol[20], que ara dóna suport al govern de Pedro Sánchez; o bé la sanguinària repressió exercida per Maduro i Ortega a Llatinoamèrica, són algunes mostres d’aquesta crisi i el descrèdit creixent en aquests aparells.
Els partits reformistes o neorreformistes, que estan més desacreditats i amb més dificultats de contenir les lluites –quan no governen i ataquen a la classe directament–, obren cada dia més espai per a les organitzacions revolucionàries, com el nostre corrent. No existeix cap avinguda buidada, per descomptat. Però existeix més espai i una audiència superior per a propostes revolucionàries per a sortir de la crisi.
No obstant això, no estem ni estarem sols en aquesta lluita per la consciència de la classe obrera. A més del “vell” i el “nou” reformisme, existeix el fenomen de certes expressions d’ultradreta que també creixen, moltes vegades abraçant banderes, generalment abandonades pel reformisme i el castro-chavisme, com la ruptura amb la UE a Europa, o la lluita contra les atrocitats de les dictadures de Maduro i Ortega a Llatinoamèrica. Així, no fan més que facilitar l’avanç dels sectors més reaccionaris i amplificar la seva campanya de desprestigi contra “l’esquerra” i contra “el socialisme” davant la classe treballadora. El combat a la ultradreta ha de ser implacable, en tots els terrenys.
L’única sortida: construir una direcció revolucionària mundial
L’única sortida per a resoldre tota aquesta crisi econòmica-social a favor de la classe obrera i dels pobles oprimits passa per, a més d’enfrontar als governs i als seus agents als carrers i des de les nostres organitzacions, construir una direcció política revolucionària, obrera, socialista i internacionalista. No hi ha un altre camí.
Això significa construir partits nacionals, com a part d’una Internacional revolucionària i centralitzada democràticament, fortament arrelats en la classe obrera industrial i ancorats en la teoria marxista. Construir forts partits i una Internacional amb l’estratègia de la presa del poder per part de la classe obrera i la construcció del socialisme a nivell mundial.
Aquesta Internacional, sense negar les nostres limitacions de tota mena, per a nosaltres és i continuarà sent la LIT-QI, que, al seu torn, mai va ser concebuda com una fi sí mateixa sinó com una eina per a la reconstrucció de la Quarta Internacional, fundada fa 80 anys pel revolucionari rus León Trotsky com a embrió de Partit Mundial de la Revolució Socialista[21].
Aquesta és la gran tasca, camarades. Per un 2019 de moltes lluites i victòries per a la nostra classe
