El que Vox no et diu

7 de juny de 2026

Els treballadors i treballadores fa dècades que patim un empobriment constant. L’ocupació, que és la base per al sosteniment de les famílies treballadores, és cada vegada menor i de pitjor qualitat. Les successives reformes laborals han promogut cada vegada més la precarietat laboral i la temporalitat. L’atur juvenil és del 24% i, del total dels treballadors —joves i no joves—, només el 19% tenen contractes indefinits i a temps complet. A això cal sumar-hi els efectes de la inflació: mentre el cost de la vida no para de pujar, els salaris fa 30 anys que estan estancats.

Per: Nucli Habitatge Sabadell

Avui dia, la majoria de les famílies treballadores no només no es poden permetre tenir una casa, sinó que moltes tenen dificultats per arribar a final de mes. Ja no parlem de tenir un cotxe o anar-se’n de vacances. En aquesta situació, no és estrany que cada vegada més joves tinguin dificultats per independitzar-se i que s’ho pensin dues vegades abans de tenir fills.

Tanmateix, avui l’economia espanyola és la que més creix de tot Europa [1]. Les grans empreses espanyoles van tancar l’any 2025 amb beneficis rècord [2]. Com s’explica que, d’una banda, l’economia vagi com un coet per als banquers, magnats de la moda o propietaris de les energètiques, i de l’altra, que la gran majoria de treballadors es vegi obligada a escollir entre l’atur i la precarietat?

La resposta és senzilla; el banc d’Ana Botín n’és un bon exemple. Tot i que el Banco Santander tancava l’any amb més de 4.000 milions d’euros de benefici, també ha tancat mil oficines, deixant al carrer més de 8.000 treballadors/es [3][4]. Aquesta és la meravellosa fórmula amb què l’èxit de les grans fortunes es tradueix en la destrucció massiva de llocs de treball, només perquè ells guanyin encara més.

Malauradament, hi ha molts exemples similars. Com el terrible tancament de la planta de NISSAN a la Zona Franca, el 2021, que va destruir més de 33.000 llocs de treball i va contribuir enormement a la destrucció del nostre teixit industrial.

Vox fa bé d’assenyalar la terrible administració del bipartidisme, del PSOE i el PP, com a culpables d’aquest desequilibri entre els enormes beneficis d’uns pocs i la misèria de la majoria. Aquests han governat sempre per als poderosos i d’esquena als treballadors/es. Tanmateix, el que Vox no diu és que ells també volen governar per als poderosos i, si és possible, aplanant-los encara més el camí. Per més que intentin amagar-ho, el seu programa els delata.

Una de les solucions més destacades per revertir aquesta situació és la reducció dels impostos. A primera vista podria semblar que això alleujaria moltes famílies treballadores, però abans d’emocionar-nos hem d’aturar-nos a veure a qui pretén Vox reduir realment els impostos.

Vox presumeix que abaixarà els impostos sobre la renda, però el que no diu és que només els abaixarà als qui cobrin més de 60.000 € l’any. De fet, en la seva proposta, els impostos pugen per als qui cobren menys, obligant a pagar impostos aquells que no superen els 1.200 € al mes, que fins ara no pagaven res. En definitiva, la seva proposta és reduir els impostos només als més rics a costa d’apujar-los als petits autònoms i als treballadors/es més precaris.

L’ocupació no és l’única preocupació de les famílies treballadores. En aquest context d’empobriment generalitzat, els serveis públics són cada vegada més deficients. La inversió en serveis públics és cada vegada menor. D’aquesta manera, les llistes d’espera del metge o de l’escola són cada vegada més llargues. La solució de Vox per a aquest desastre és reduir encara més la inversió en serveis públics. Aquells per a qui governen poden permetre’s pagar els preus desorbitats de la sanitat privada. Poc els importa que, per a moltes famílies treballadores, sigui inviable pagar fins a 7.000 € per tractar-se una apendicitis, per exemple. En l’escenari que planteja Vox, de desmantellament de la sanitat pública, una desgràcia com haver de tractar un càncer passaria de ser 100% gratuïta a costar uns 50.000 € a la sanitat privada. Per a moltes famílies treballadores això és una sentència de mort.

Vox pretén fer-nos creure que no hi ha riquesa per a tothom i que els nostres mals són causats pel fet d’haver de repartir el poc que tenim amb la immigració. El que no ens diu és que l’1% de la població més rica —amb prou feines mig milió de persones— posseeix el 21% de tota la riquesa de l’Estat espanyol. En canvi, el 50% de la població —aproximadament 25 milions de persones— posseeix només el 7% de la riquesa.

Ens volen convèncer que estan preocupats per la seguretat de les nostres famílies i que, per això, també ens hem de preocupar per la immigració. Tanmateix, no dubten a llepar les botes de Trump. L’ídol que veneren i el seu exemple a seguir és un ric genocida, pedòfil i violador, com revelen els arxius del criminal Epstein.

Els treballadors i les treballadores hem de reaccionar i deixar de creure que la solució real vindrà de Vox o de qualsevol altre lacai dels rics i poderosos. Aquests es dediquen constantment a confondre’ns i intentar manipular-nos perquè no vegem amb claredat els problemes reals que ens afligeixen. No hem de caure en els seus jocs i enganys. Els immigrants i nosaltres pertanyem a la mateixa classe. Ells no són els nostres enemics. Els enemics són els rics i poderosos.

És urgent construir una alternativa, una eina que ens serveixi realment per defensar els drets dels treballadors i treballadores. Una alternativa que assenyali els problemes reals i s’enfronti sense por als poderosos. Aquesta eina només pot sortir del carrer, amb els treballadors i les treballadores organitzades per combatre conjuntament els mals que ens afecten dia rere dia als nostres barris. Nosaltres ja hem començat a construir aquesta alternativa. Vine a construir-la amb nosaltres. Organitza’t a Corrent Roig!