Els/les treballadors/es de l’educació pública ens trobem davant d’un moment històric marcat per la incipient recuperació, després de molts anys, de les grans mobilitzacions del sector públic, així com pel qüestionament del sindicalisme burocràtic i del sistema neoliberal, que segrega i privatitza l’educació pública, i per l’aposta per l’organització democràtica dels/de les treballadors/es.
Per: Corriente Roja
Després d’un curs marcat fonamentalment per la vaga indefinida dels/de les docents del País Valencià i pel cicle de vagues i mobilitzacions dels/de les docents de Catalunya, d’aquí a poques setmanes començarà un nou curs escolar. Però aquest curs no començarà amb normalitat. A Catalunya, l’Assemblea Educativa Catalana (AEC), juntament amb la USTEC, la CGT, la Intersindical, la CNT i la COS, han convocat una nova jornada de vaga educativa per al 8 de setembre, el primer dia lectiu, davant l’absència de respostes del govern de Salvador Illa davant l’emergència educativa. La Coordinadora d’Assemblees Docents del País Valencià (CADPV) va advertir que, si no hi ha avenços significatius en les negociacions, reprendran les mobilitzacions al setembre, coincidint amb l’inici de curs. A Madrid, l’Assemblea Unitària de Docents (AUD), reunida el passat 25 de juny, va resoldre iniciar una vaga indefinida a l’ensenyament públic madrileny a partir del 14 d’octubre. A Andalusia, més de 30 organitzacions sindicals van acordar un full de ruta per fer front a l’infrafinançament i a la progressiva mercantilització i privatització del sistema educatiu públic andalús, que comenci amb una vaga del sector l’11 de novembre.
El malestar acumulat en el sector educatiu es basa en unes condicions laborals que han anat empitjorant any rere any, sumades a les retallades als serveis públics que han gestat una crisi educativa de grans dimensions. Per això, no és estrany que les principals reivindicacions del sector educatiu siguin molt semblants a totes les comunitats autònomes: el problema de les ràtios, que massifiquen les aules i impedeixen oferir una atenció de qualitat a l’alumnat; la manca de recursos i infraestructures derivada de l’infrafinançament, que precaritza les condicions de treball i d’estudi; la manca de personal i l’externalització d’un sector de treballadors/es educatius/ves; els salaris congelats i la burocràcia asfixiant. A més, en els darrers anys, hem hagut d’empassar-nos el control burocràtic dels centres educatius; la privatització encoberta de l’educació, el finançament de l’escola concertada o la divisió de les treballadores en diferents categories amb condicions laborals diferents, entre d’altres.
El govern de Sánchez, ja des de la tardor de 2025, intenta apaivagar els ànims del sector amb un irrisori projecte de llei per reformar les ràtios de l’alumnat i fixar per llei l’horari lectiu del professorat (23 hores a Primària i 18 a Secundària/Batxillerat). No obstant això, aquesta llei, que es preveu que entri en vigor el curs escolar 2027-2028, no tindrà efecte en moltes comunitats autònomes com Catalunya, que ja estan aplicant les xifres que ara estableix el Ministeri d’Educació.
L’executiu de Sánchez pretén que aquest projecte de llei sigui la primera pota d’un futur Estatut Docent, del qual ja existeix un esborrany i que, sota l’aparença d’una millora professional, obre la porta a una carrera docent basada en l’avaluació constant, la competitivitat i la lògica meritocràtica neoliberal.
En qualsevol cas, en les pròximes eleccions generals —que no passaran d’aquest curs— ens trobarem, probablement, amb la dreta i la ultradreta al govern central (a més dels governs autonòmics PP-VOX), que llançaran una ofensiva important contra els drets econòmics i socials i les llibertats polítiques. Un avançament del que ens espera és la nova llei del govern valencià de Pérez Llorca, que reforma el paper de la Inspecció Educativa per incorporar funcions de vigilància d’una suposada «neutralitat ideològica», habilitant mecanismes de denúncia contra els/les treballadors/es educatius/ves. Una cosa molt similar va succeir a Catalunya el 2018 quan, sota el 155 aplicat pel govern de Rajoy, la Fiscalia va formalitzar la denúncia contra docents de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca per qüestionar l’actuació policial repressiva contra el poble català que lluitava per la seva autodeterminació. Recordem que, des de 2020, el govern del PP a Múrcia, amb el suport de VOX, està aplicant el pin parental, que garanteix la «llibertat» de les famílies per donar permís als/les joves per assistir (o no) a aquelles activitats que la dreta neofranquista considera moralment controvertides, com l’educació sexual i en valors d’igualtat i diversitat.
L’educació pública arreu de l’Estat espanyol necessita canvis estructurals en l’àmbit de la inclusió, les ràtios, la burocràcia i els recursos, cosa que es tradueix en un augment urgent de la despesa pública en educació, sense el qual no es pot defensar una escola pública veritablement de qualitat.
L’extensió arreu de l’Estat de les mobilitzacions dels/de les treballadors/es educatius/ves és una notícia excel·lent, ja que ens uneix un malestar comú. En aquest sentit, hem de treballar per coordinar els diferents cicles de mobilització educativa i estendre’ls a altres comunitats autònomes com Aragó, que aquest curs va protagonitzar dues grans vagues contra la concertació del Batxillerat i la privatització de la FP, i confluir en una jornada de lluita estatal.
No obstant això, si alguna cosa ens ha ensenyat el procés de lluita del professorat català és que no hi ha coordinació possible des de dalt sense autoorganització democràtica des de baix. Ni la taula de reivindicacions, ni el full de ruta, ni la decisió de quins acords acceptar i quins no es poden decretar ni poden ser decidits per les direccions sindicals ni per petits grups de coordinació que no representin el moviment massiu de lluita. Bona part de l’èxit de les mobilitzacions del País Valencià i Catalunya resideix en les assemblees que s’han anat organitzant i estenent centre a centre, municipi a municipi i comarca a comarca. Això no és un simple fetitxe organitzatiu, ja que, en realitat, les assemblees permeten al conjunt de treballadors/es implicar-se en la lluita i les mobilitzacions, així com recollir directament les seves opinions i necessitats. Són espais de base democràtics en què es materialitza la unitat de tots els sectors en lluita que l’Administració i les estructures de representació sindical els neguen i en què els/les representants estan sotmesos/es al control del col·lectiu i poden ser revocats/des en qualsevol moment.
Aquestes assemblees han de jugar un paper fonamental per fer front a la burocràcia sindical i subordinar els sindicats a les decisions del conjunt dels/de les treballadors/es. Aquests sindicats han de tenir un lloc en l’estructura organitzativa i, fins i tot, en les negociacions, però definitivament cap potestat decisòria, ja que aquesta pertany exclusivament al conjunt de treballadors/es organitzats/des.
La CGT, com a sindicat estatal, pot i ha d’aparèixer com el sindicat més ferm en la defensa de les assemblees del personal educatiu. No estem parlant d’un respecte formal a les assemblees, sinó de contribuir a massificar-les, respectar-ne els ritmes i les decisions i no sumar-se a les maniobres burocràtiques que han governat les decisions d’altres sindicats com CCOO, UGT, CSIF i les seves variants autonòmiques.
Així mateix, és fonamental teixir la unitat dels/de les docents de tots els nivells educatius amb la resta del personal educatiu, com el PAS o el PAE, però també amb les associacions de famílies. Com més fortes siguin les mobilitzacions en defensa de l’educació pública, més forçat es veurà el govern de torn a asseure’s a negociar i satisfer les nostres reivindicacions. No és casualitat que la burocràcia de CCOO a Madrid imposés la seva línia a l’AUD, deixant fora de la convocatòria de vaga les treballadores del 0-3 després de signar, juntament amb CSIF, CSIT i UGT, un acord vergonyós amb la Comunitat de Madrid. Una cosa semblant va succeir a Catalunya, quan els/les treballadors/es del PAS i el PAE van ser cridats/des a diferents jornades de vaga, però se’ls va negar el dret a participar en la consulta telemàtica organitzada per la CGT, la USTEC, la Intersindical i la COS per decidir sobre el preacord assolit per la USTEC i ASPEPC.
D’altra banda, per poder enfortir la lluita per l’educació pública es fa imprescindible l’entrada en escena del moviment estudiantil. La seva participació és fonamental per construir un sistema educatiu de qualitat, ja que les necessitats dels diferents sectors de la comunitat educativa estan íntimament lligades (millors condicions per a la docència i per a l’aprenentatge). Malauradament, en els darrers anys ha faltat voluntat en bona part de les organitzacions estudiantils per mobilitzar amb força als instituts i les universitats contra les polítiques educatives del govern central, seguint la lògica que enfrontar-se al govern PSOE-Sumar seria fer-li el joc a la dreta. Tanmateix, quan els/les estudiants han estat convocats/des pel 8M o en defensa de Palestina, sí que han anat a la vaga i s’han mobilitzat. Ara es tracta de treballar per incorporar el moviment estudiantil a la lluita en defensa d’una educació pública de qualitat que ha iniciat el professorat. Aquesta entrada, sens dubte, ajudaria a enfortir, estendre, massificar i radicalitzar el procés. Cal estrènyer els llaços entre els diferents sectors. Aquesta tasca ha de ser assumida per les organitzacions estudiantils i sindicals, i també hi han de participar els/les mateixos/es docents en el dia a dia a les aules.
La lluita per una educació pública i de qualitat forma part de l’exigència al govern central i als governs autonòmics d’un pla de rescat dels serveis públics per augmentar-ne els recursos. Els serveis públics essencials, com l’educació, la sanitat o el transport, han estat atacats i desmantellats pels diferents governs del PSOE i del PP. Estem parlant d’un atac al salari directe dels/de les treballadors/es del sector públic i al conjunt de la classe treballadora, que els paga amb els seus impostos. En aquesta batalla necessitarem guanyar el conjunt de la classe treballadora per defensar les demandes del sector, buscant el seu suport inestimable, i crear un gran moviment massiu en defensa dels serveis públics. És imprescindible que les associacions de famílies se sumin a les mobilitzacions i que els sindicats ajudin a organitzar activament la solidaritat entre treballadors/es, posant els/les seus/seves delegats/des sindicals al servei d’aquesta tasca i cridant els comitès d’empresa i les seccions sindicals a votar mocions de suport.
Corrent Roig donem suport a les mobilitzacions dels/de les treballadors/es educatius/ves i a les seves justes demandes en defensa d’una educació pública i de qualitat. Creiem que les regnes d’aquesta lluita han d’estar en mans del conjunt de la comunitat educativa organitzada. A més, defensem la fi de les privatitzacions i de l’externalització de treballadors/es i acabar amb el negoci educatiu mitjançant l’expropiació de les escoles privades i concertades i la seva incorporació a una única xarxa pública; que les empreses que es lucren amb l’activitat educativa passin a estar sota el control de les persones que hi treballen, així com també la creació d’un cos únic de treballadors/es educatius/ves que acabi amb les desigualtats entre treballadors/es de diferents categories. És necessària una injecció urgent de finançament per augmentar els recursos materials i humans en educació. Als centres educatius on siguem, impulsarem decididament l’autoorganització independent i democràtica dels/de les treballadors/es com a única garantia perquè siguin els/les mateixos/es treballadors/es els/les qui decideixin el rumb de la lluita i els pròxims passos a seguir.
Aquest procés planteja un problema que transcendeix la lluita per una o altra millora laboral. En primer lloc, perquè dins del sistema capitalista res no garanteix que les victòries siguin duradores; al contrari, en cada crisi, la burgesia, a través dels seus governs, les ataca en nom del dèficit públic, al·legant que no hi ha recursos o que aquests són ineficients. I, en segon lloc, perquè la destrucció dels serveis públics no és simplement el resultat de la mala gestió d’un govern o d’un altre. És conseqüència d’una societat en què les necessitats de la majoria estan subordinades als interessos dels qui posseeixen i controlen els mitjans de producció, apropiació i distribució de la riquesa. Per això, govern rere govern, fins i tot aquells que es presenten com a defensors dels serveis públics, acaben acceptant els límits imposats pel mateix sistema, retallant, privatitzant, externalitzant i afavorint el negoci concertat i privat, mentre s’exigeix als/les treballadors/es que fem cada vegada més amb menys recursos.
L’esquerra reformista, que viu del parlamentarisme i hi diposita totes les seves aspiracions, pot denunciar aquestes polítiques i impulsar determinades millores, però mentre accepti que les grans decisions continuïn en mans dels propietaris de les grans empreses i multinacionals, acabarà topant amb els mateixos límits. Les demandes que nosaltres defensem, imprescindibles per garantir uns serveis públics al servei de les necessitats socials, no les durà a terme cap govern del PSOE-SUMAR, i encara menys un govern de PP-VOX que, malgrat totes les seves diferències, tots dos garantirien que les grans empreses continuessin lucrant-se de la misèria dels/de les treballadors/es.
Per això necessitem enfortir una alternativa que tingui clar que no n’hi ha prou amb pressionar els governs perquè governin d’una altra manera; que reuneixi els sectors més conscients i combatius de la classe treballadora, promovent l’organització democràtica del moviment de masses i la seva generalització, i que faci possible que aquest moviment organitzat acabi prenent el poder a les seves mans, sense delegar-lo en ningú, per començar a construir una societat socialista treballant per estendre la revolució arreu d’Europa i del món. És una tasca difícil però necessària per a aquells/es que creiem que transformar el món és possible.