El conflicte té el seu origen en el moment en què els empresaris d’Agrícola Espino i Baena Franco suspenen el pagament a la seguretat social. Després dels últims canvis legals, és a l’empresari a qui li correspon afrontar aquest pagament i, tanmateix, Inspecció, juntament amb el SEPE, sota l’atenta mirada del Ministeri de Fátima Báñez (Ocupació i Seguretat Social), van decidir castigar els jornalers en lloc d’arremetre contra els estafadors.
A partir d’aquest moment, el SEPE, sobre la base de suposicions i indicis, sense presentar cap prova que demostri la culpabilitat dels treballadors i negant el dret a audiència per escoltar la versió dels jornalers, va prendre la decisió de castigar-los injustament fent-los tornar les prestacions, a més d’haver d’estar anys extres acumulant peonades per obtenir l’atur dels 52 anys.
Al maig, no content amb les sancions imposades, el SEPE va prendre la decisió de denunciar penalment a les treballadores, emparant-se en l’última reforma del codi penal del Ministre Gallardón. Es tracta d’una mesura totalment desproporcionada que arruïna la vida a prop de 2000 famílies jornaleres i equipara la part dèbil de la relació laboral (les jornaleres) amb els veritables criminals: els empresaris i les màfies del camp andalús.
La UE i les grans comercialitzadores estan generant la desaparició tant de la petita com de la mitjana propietat en benefici dels grans latifundistes. No obstant això, mentre la petita explotació tendeix a la dissolució, els grans terratinents han augmentat les seves possessions gràcies a la UE i les seves polítiques, com és el cas de la PAC, que entrega grans sumes de diners públics pel simple fet de tenir un numero determinat d’hectàrees, estant exempt d’haver de treballar la terra, sent l’únic requisit que dites ajudes no suposin més del 80% dels seus ingressos.
Restricció de drets i fraus
De la mateixa manera que es restringeix la producció al camp, també han restringit els drets dels qui treballen la terra. Al llarg d’aquests anys, els jornalers han patit importants retrocessos. Per una banda, amb la introducció de la Renta Agrària i, per l’altra, amb l’equiparació del Règim Especial Agrari al Règim General, que té com a objectiu acabar amb els drets conquerits en dècades de lluita camperola. Els nous jornalers que accedeixen a la Renta Agrària han d’ajuntar, fins a l’edat de jubilació, 35 peonades per cobrar l’atur, que suposa 10 mesos de prestació, mentre que els de “l’atur antic”, només arribant als 52 anys, ja poden disposar de la prestació sense haver de demostrar les 35 peonades anuals.
De la mateixa manera, als jornalers del PER (el sistema antic) no els comptabilitzaven les peonades per cobrar l’atur, mentre que als de la Renta Agrària sí. El govern, per evitar que siguin cada cop menys els sol·licitants de les prestacions i eliminar la cartilla (on s’apunten les peonades), prioritzen als jornalers amb Renta Agrària per a les obres del PER, quedant els jornalers de “l’atur antic” totalment exclosos.
Aquest retrocés que venim patint es va combinant amb el frau que diàriament la patronal comet al camp, que s’expressa ja no només en l’incompliment dels convenis, sinó que ni tan sols donen d’alta als treballadors. El sistema els permet a la patronal declarar la primera peonada i les restants les declara al mes següent. D’aquesta forma, en cas d’una visita d’inspecció, poden esquivar-se i defraudar la llei. Els jornalers són qui paguen el plat, ja que, com que els empresaris no declaren les peonades, no tenen forma de reunir les 35 peonades i es queden sense accedir a les prestacions. Els governs també tenen la seva part de responsabilitat, en permetre i fer els ulls grossos davant de tal situació.
Els governs de Rajoy (PP) i Susana Díaz (PSOE), ambdós sotmesos a les directrius de la UE i la Troika, han imposat la reducció de la despesa pública en favor del compliment amb el dèficit, el pagament del deute i l’aplicació de la política agrària de la UE que significa la “reconversió” del camp a l’Estat espanyol, de la mateixa manera que es va fer amb la indústria als anys 80. Dins d’aquesta política agrària no hi ha quota pel PER dels jornalers andalusos, a l’igual que les pensions i els altres drets laborals aconseguits.
En aquests dies Diego Cañamero, diputat de Podemos i membre del SAT (Sindicat Andalús de Treballadors), va fer públic les PNL (Proposicions no de Llei) que portarà al Congrés de Diputats per acabar amb el requisit de les peonades i perquè tots els jornalers gaudeixin d’una renta bàsica de 426 euros. No obstant això, les bones intencions xoquen amb l’espiral de retallades que la UE imposa a l’estat espanyol, així com amb les veritables pretensions d’acabar amb els pobles i alliberar mà d’obra barata del camp a la ciutat.
La Unió Europea i el desmantellament del camp a Andalusia
Per entendre els conflictes d’Agrícola Espino i Baena Franco, és necessari comprendre el retrocés en les relacions laborals que es donen al camp i el desmantellament de l’agricultura a Andalusia i, per consegüent, l’ofensiva contra els drets dels jornalers que, avui en dia, es concentren al PER.
El peatge que Espanya va haver de pagar per integrar-se el 1986 a la UE va consistir a desfer-se o reconvertir les branques productives que, dins de la divisió europea del treball, podien fer competència a les que ja s’havien adjudicat les principals potències. La “reconversió” va subordinar l’agricultura i la ramaderia a França i la indústria a Alemanya, destruint sectors sencers.
La reconversió no només va paralitzar la modernització agrícola que hi havia a finals dels anys 70 i principis dels 80, sinó que ha anat desmantellant branques com la remolatxa, el cotó, el tabac, la llet… fins al punt que es va passar de ser exportador a haver d’importar productes bàsics. Entre 2003 i 2010, les exportacions es van reduir un 20%. Els efectes de la citada reconversió s’expressen notablement en el Producte Interior Brut (PIB), que, en el cas de l’agricultura, va passar de representar un 6,4%, el 1985, generant un 18% d’ocupació, a un 2,5% del PIB, el 2014. Al contrari, França s’ha convertit en el segon major exportador de productes alimentaris, després dels EUA.
Els efectes de la citada reconversió s’expressen en un profund canvi en el model productiu en què l’agricultura i l’agroindústria han passat a ser sectors marginals de l’economia espanyola, en favor de la maquinària alemanya i francesa, grans beneficiaris de la UE. És en la monopolització del comerç i la indústria europea per part d’aquestes dues potències, on s’amaguen les veritables raons que han motivat la sortida de Regne Unit de la UE.
Per avançar en el desmantellament de l’agricultura la UE, va establir una política de quotes sota l’argument de “regularitzar el mercat i l’índex de preus”, ja que els primers anys van estar marcats per fortes turbulències econòmiques, generant importants pèrdues per als agricultors francesos, que veien com els seus productes s’anaven devaluant a causa del superàvit que havia suposat l’entrada al mercat comú dels productes procedents d’Espanya.
Per evitar aquests desequilibris i afavorir als agricultors francesos es van establir els límits en la producció mitjançant un sistema de quotes, que obliga als agricultors a produir una determinada quantitat, fixada des de la UE, i que afavoreix inevitablement a l’agricultura francesa, com és en el cas de la llet i la vinya. Les quotes tendeixen a restringir-se cada cop més, com és el cas del préssec i la nectarina. El 2015 la quota es va situar en 38.000 tones i el 2016 l’han fixat en només 11.500 tones, de les quals al juliol s’han permès retirar 5.750, quedant-se 940 sense quota. Amb la possible entrada en vigor del TTIP (l’acord de lliure comerç a la UE i els EUA) la política de restringir la producció causarà més danys a l’agricultura andalusa.
Construir Co.Bas com a alternativa a CCOO i UGT
“Sense democràcia obrera no es pot guanyar un conflicte”
El creixent atac al camp i als jornalers s’està portant a terme amb el beneplàcit dels sindicats majoritaris, que són còmplices en molts casos dels abusos als jornalers. El sindicalisme de classe i combatiu ha de seguir ferm sense abandonar la lluita per la Reforma Agrària i contra la UE. Per això, és necessari reprendre la mobilització camperola, no podem seguir anhelant que ens caiguin reformes dels parlaments, com si aquestes institucions fossin imparcials i no estiguessin sota les ordres de Brussel·les i els terratinents.
Les afectades han realitzat, des de fa diversos mesos, assemblees per pobles i assemblees generals. Són les mateixes treballadores les que s’ajunten per discutir quines mesures es prendran, tant legals com de mobilització. Aquesta forma de portar el conflicte d’acord amb la democràcia obrera és fonamental per aconseguir que es dugui a bon port en la lluita. A més de les assemblees, la majoria dels afectats i les activistes del conflicte s’estan afiliant a Co.bas i estenent el sindicat per tota la comarca.
Reprenent l’experiència de les velles CCOO de la clandestinitat, s’ha posat en marxa la construcció del sindicat des de la base, sense subvencions i amb els diners i el treball voluntari dels seus afiliats. Aquesta és una altra de les tasques centrals que estan portant a terme les implicades en el conflicte i els treballadors d’altres empreses i sectors que també estan en la lluita o farts de les traïcions dels sindicats “oficials”.
La lluita ha d’anar acompanyada de la construcció d’estructures que ens permetin als/les treballadors/es donar solidesa i continuïtat a l’organització. És fonamental construir una eina sindical de classe, democràtica i combativa, i més quan segueixin venint temps de retallades i crisi i quan la majoria dels sindicats reconeguts no fan altra cosa que mirar cap a un altre costat.
Reforma Agrària ja!
A més d’exigir que els fons de la PAC es regeixin per criteris productius i de generació d’ocupació i no per possessió d’hectàrees, es necessita també una llei que reguli els preus dels productes per posar fi a la liquidació dels petits productors en mans dels terratinents com Domecq, Mora Figueroa o la Casa de Alba i de les grans multinacionals de l’agro-negoci.
És imprescindible un banc de terres per posar-les a produir per recuperar l’ocupació i la sobirania alimentària del camp andalús. És necessari també derogar les reformes laborals i imposar una legislació laboral que obligui a tenir condicions de treball dignes i a acabar amb el treball en negre.
Aquest conflicte és només la punta de l’iceberg d’un conflicte que té profundes arrels en el temps i en la vida quotidiana dels/les jornalers/es d’Andalusia i de la resta de l’Estat espanyol. Malgrat que l’Estatut andalús recull la necessitat d’una Reforma Agrària com una de les principals necessitats, no s’ha donat cap pas en aquest sentit en més de 30 anys des de la seva aprovació.
Per aconseguir una veritable solució necessitem mesures de fons com ara posar en marxa una Reforma Agrària que acabi amb el model de “quotes” imposat per la UE, amb el model dels grans latifundis improductius i que acabi amb les subvencions als 4 amos de la terra. Una Reforma en què siguin els mateixos jornalers i jornaleres els que decideixin quan, què i com es cultiva. La terra per als qui la treballen!
Envoltem de solidaritat a les jornaleres!
Si guanyen elles, guanyem tots/es!
La lluita de les jornaleres d’Agrícola Espino i Baena Franco és, de fons, la lluita per la defensa del camp, dels drets laborals i contra la criminalització del conflicte social. És fonamental que les envoltem de solidaritat.
Hi ha moltes formes de donar suport al conflicte. Els Comitès d’Empresa, associacions o organitzacions del tipus que siguin poden fer comunicats i resolucions de suport; demanant pronunciaments d’ajuntaments, regidors o figures públiques o organitzant xerrades als centres d’estudis, de treball o en barris. Es pot ajudar també amb la difusió per les xarxes socials de les notícies, els fulls o les convocatòries que es vagin publicant.
El suport econòmic és una part fonamental per a garantir la difusió més gran possible i per a fer la defensa legal, perquè no s’ofegui la lluita per falta de recursos econòmics. D’aquesta i totes les iniciatives que es pensin demanem que et sumis al conflicte de les jornaleres, convençuts que si guanyen elles, guanyem tots/es.
Per enviar comunicats de solidaritat: cobas.sevilla@gmail.com
Per enviar comunicats al Govern d’Andalusia: portavoz@juntadeandalucia.es
Telèfon: 625 17 64 12
