Parlem amb en Daniel Bastús, professor de català a 3r d’ESO i, a 1r de batxillerat, Literatura Universal i Creació Literària a l’Institut Cavall Bernat de Terrassa.
Has notat un empitjorament de la teva feina o de la resta de serveis públics en els últims anys?
Quan vaig entrar, fa vuit anys, hi havia molta menys demanda perquè l’escola fos inclusiva. Això volia dir que les persones que, per les seves condicions o situacions, no encaixaven en el sistema educatiu, eren derivades ràpidament a altres serveis.
Just quan jo vaig entrar, es va començar a impulsar el model d’escola inclusiva, que defensa que dins de l’escola hi ha de cabre tothom. Jo estic d’acord amb aquest canvi. El problema és que no se’ns ha dotat dels recursos necessaris per fer-lo possible.
A la pràctica, això significa que ara els professors hem de fer molta més feina que fa vuit anys. Hem d’elaborar molts plans individualitzats per a alumnes amb necessitats especials i redactar nombrosos informes per explicar l’evolució individual de cada alumne. Estic d’acord amb aquestes mesures, però no amb el fet que se’ns exigeixi fer-les sense proporcionar-nos els recursos adequats.
Pel que fa a altres serveis públics, com la sanitat, veig que, malgrat estar formada per grans professionals, cada cop disposa de menys recursos. Particularment, em preocupa el servei de psicologia de la sanitat pública, que està absolutament infrafinançat.
Això ho veig reflectit en alumnes amb problemes psicològics importants. Sovint considero que necessiten ajuda professional, però moltes famílies no es poden permetre un psicòleg privat. I, si recorren a la sanitat pública, poden trigar mesos a obtenir una primera visita i encara més temps a tenir un seguiment regular. Estem parlant, en alguns casos, de joves que han estat al límit del suïcidi.
Per tant, crec que hi ha serveis públics essencials que no s’estan finançant adequadament.
Estàs afiliat a algun sindicat?
Sí, a la CGT.
Has participat en les lluites del sector?
Sí. He participat en totes les vagues convocades pel meu sindicat i he assistit a totes les mobilitzacions a les quals se m’ha convocat.
Per què creus que no s’ha fet una vaga indefinida?
És una bona pregunta. Crec que els sindicats van desaprofitar el moment que s’havia generat amb les vagues del mes de març. Després de Setmana Santa vam passar gairebé un mes sense mobilitzacions importants, i les vagues més fortes no van arribar fins al maig.
Crec que l’abril es va desaprofitar. Si s’haguessin mantingut les mobilitzacions durant aquell mes, al maig s’hauria pogut escalar cap a una vaga indefinida. Quan va arribar el juny, que era el moment adequat per fer aquest pas, el curs ja s’estava acabant. Em resulta difícil entendre per què es va deixar perdre aquell impuls. Mai havia vist un professorat tan mobilitzat, conscienciat i disposat a fer vaga. En altres ocasions he participat en vagues on només érem dues o tres persones al centre. Aquesta vegada, en canvi, les mobilitzacions van ser majoritàries. Crec que hi havia força suficient per plantejar una vaga indefinida.
Creus que s’hauria de plantejar de cara al setembre?
Sí, crec que sí. No sé si al setembre o a l’octubre, però penso que s’hauria de plantejar una vaga indefinida.
I no és només una qüestió salarial. És cert que el sou és important. No hem recuperat el poder adquisitiu que teníem fa vint-i-cinc anys. Si actualitzéssim els salaris d’aquella època segons el cost de la vida actual, els professors de principis dels anys 2000 estarien cobrant l’equivalent a més de 3.000 euros mensuals. Abans, amb un sou de professor, podies comprar-te un pis, anar de vacances i fins i tot estalviar. Tot això pràcticament ha desaparegut. Per tant, hem de lluitar per recuperar el nostre poder adquisitiu, però també perquè l’escola torni a tenir sentit.
Actualment tinc la sensació que el sistema educatiu està mal plantejat. Veig alumnes que acaben l’educació obligatòria havent après molt poc, i no crec que sigui culpa seva. Sovint sento companys que responsabilitzen els alumnes, però jo penso que el problema és estructural. Si el model consisteix simplement a copiar informació, memoritzar-la, fer exercicis mecànics i repetir-la en un examen, l’aprenentatge real és molt limitat.
Quan jo era alumne també ho pensava. Treia bones notes, però sovint memoritzava continguts, els escrivia a l’examen i al cap de poques setmanes ja no en recordava res. Els professors estaven satisfets, els meus pares també, però jo tenia la sensació que tot plegat era absurd. Per això lluito. En primer lloc, perquè ens apugin el sou, ja que soc un treballador. Però també perquè vull una escola que realment eduqui i tingui sentit per a l’alumnat.
Penses que l’estudiantat s’ha quedat enrere en aquesta lluita?
Sí. Mira, crec que això passa perquè ens hem centrat molt a reivindicar les nostres condicions laborals com a treballadors, cosa que era necessària. Hem reclamat millores salarials i laborals, però crec que hem explicat poc que també lluitem perquè l’educació tingui sentit.
I crec que ho hem explicat poc perquè no és una visió compartida per tots els companys ni per tots els sindicats. De fet, no crec que sigui una posició majoritària. Més enllà de la necessitat de destinar recursos a l’escola inclusiva, que sí que és un consens, hi ha diferències importants sobre quin model educatiu volem.
Un dels problemes del moviment docent és que tenim concepcions pedagògiques diferents. Dins del professorat i dels sindicats hi ha docents molt tradicionals que consideren que cal tornar a una escola del segle XIX, amb el professor com a figura d’autoritat absoluta i l’alumnat en una posició passiva. De fet, una de les reivindicacions d’alguns sindicats era convertir legalment el professor en una figura d’autoritat. A mi això em sembla una proposta absurda, aberrant i terrible.
També hi ha altres persones que defensem que cal renovar pedagògicament l’escola i convertir-la en un espai on els alumnes pensin, es facin preguntes, descobreixin coses, investiguin per si mateixos i aprenguin de debò.
Com que no hi ha acord sobre aquesta qüestió, és un tema del qual gairebé no es parla. I, si no en parlem, tampoc no ho podem comunicar als alumnes. No els podem explicar que estem intentant transformar l’educació perquè, en realitat, no existeix un acord clar sobre quin model volem construir.
A mi m’agradaria que existís un moviment sindical docent que, a més de lluitar per les seves condicions laborals, també lluités per transformar l’escola. Si això fos així, podríem explicar als alumnes quin model educatiu defensem i seria molt més fàcil implicar-los en aquesta lluita.
Per a molts alumnes potser no és especialment motivador mobilitzar-se perquè als professors ens apugin el sou. Però lluitar per transformar l’escola és una causa amb la qual es poden sentir molt més interpel·lats.
Per tant, creus que el professorat hauria de comunicar més aquestes idees?
Sí, crec que sí. Hauríem de comunicar-nos més i, dins de les nostres reivindicacions sindicals, hauria d’existir un projecte clar sobre què volem que sigui l’escola. I crec que, quan aquest projecte existeix, a vegades és massa conservador i consisteix a recuperar el model tradicional: el professor com a figura d’autoritat i els alumnes obedients i passius. A mi això no em sembla el camí correcte.
Què penses de la mesura de posar Mossos als instituts?
Em sembla una aberració. D’entrada, em sembla absolutament inacceptable. Cremaria els carrers.
Intentar resoldre els problemes dels instituts amb presència policial és no entendre d’on provenen aquests problemes. Sempre que he tingut una alumna o un alumne a classe que era violent, desagradable o que generava conflictes, quan he conegut la seva família i el seu entorn he acabat entenent per què actuava així. Moltes vegades m’he enfadat amb aquest alumnat, i fins i tot m’han caigut molt malament. Però quan coneixes la seva realitat, acabes sentint pena per la situació que viuen.
Aquestes conductes no apareixen perquè sí. Sovint són conseqüència de condicions socials difícils, de famílies que no han pogut donar l’afecte o l’acompanyament necessaris, o de situacions de pobresa i exclusió. Aquest alumnat acumula molt dolor i, de vegades, el canalitza d’aquesta manera. Al final, darrere d’aquests comportaments hi ha problemes de desigualtat econòmica, pobresa i exclusió social.
Per això no pots resoldre aquests problemes amb policies. El que cal és transformar la societat. Necessitem una societat amb menys desigualtats, on tothom tingui els recursos necessaris per viure dignament i on les famílies disposin del temps necessari per cuidar i educar els seus fills. Si visquéssim en una societat així, el percentatge d’alumnes que arriben als centres amb aquests problemes seria molt menor.
Per tant, la mesura de portar Mossos als instituts és inútil. L’únic que fa és reforçar una deriva cada vegada més autoritària de la societat. El que hem de fer és construir una societat en què aquestes situacions de pobresa i exclusió no existeixin.
Com i qui pot solucionar la crisi dels serveis públics?
La resposta més socialdemòcrata possible seria establir una fiscalitat molt més alta sobre els grans patrimonis. És a dir, que les persones amb ingressos molt elevats paguin molts més impostos i que aquests recursos es destinin a multiplicar el finançament dels serveis públics.
Actualment es dedica un percentatge insuficient del PIB als serveis públics. Els sindicats reclamen que aquesta inversió augmenti considerablement. Aquests recursos podrien sortir d’altres partides pressupostàries, com la despesa militar, els costos associats a la monarquia o altres despeses públiques que es considerin menys prioritàries. També caldria augmentar els ingressos de l’Estat mitjançant una fiscalitat més progressiva.
Aquesta és probablement la proposta més socialdemòcrata possible, però és perfectament aplicable. L’únic que fa falta és voluntat política i un govern disposat a assumir el conflicte amb els sectors econòmics més poderosos.
Per acabar, quin missatge donaries al professorat en aquesta lluita?
Que el que aconseguim ara determinarà les nostres condicions laborals durant els pròxims trenta anys. La idea que podem aconseguir una mica ara i continuar avançant progressivament després no sempre és realista. Els moviments socials funcionen sovint per onades: pugen, arriben a un punt àlgid i després disminueixen. Si no aprofites el moment de màxima mobilització, l’oportunitat es perd i poden passar molts anys abans que en torni una de semblant. L’última gran onada de mobilització docent va tenir lloc fa dècades. Aquesta és la de la nostra generació. Jo tinc trenta-quatre anys i, d’aquí a trenta anys, estaré a punt de jubilar-me. Com jo, molts altres companys. Aquesta és la nostra oportunitat. Per això crec que és el moment d’aprofitar tota la força disponible: fer totes les mobilitzacions necessàries, inclosa una vaga indefinida si cal, i intentar aconseguir el màxim possible. El que no aconseguim ara serà molt difícil d’aconseguir en el futur.
Imatge: e.g.fotografia