La Unió Europea pot sobreviure al Brexit, però el que no pot fer, és sobreviure a una possible sortida de França. Aquesta realitat és la que marca les eleccions franceses, on el poble haurà de triar entre l’extrema dreta de Le Pen i la dreta de… ni se sap ben bé qui, doncs a cada candidat que troben els hi apareix algun cas de corrupció.Escrit per Roberto Laxe
L’any passat, per aquestes mateixes dates, començava una onada de vagues i mobilitzacions obreres contra la reforma laboral que va durar fins a inicis d’estiu, i que va ser tancada per decret, pel govern d’Hollande. La burgesia europea i francesa, igual que havia fet a Grècia i a l’Estat Espanyol, per garantir l’aprovació de les mesures amb les quals buscava augmentar l’explotació dels treballadors i treballadores, va ‘suïcidar’ al Parti Socialiste (PS).
D’altra banda, la que havia estat la forta extrema esquerra francesa, amb els seus dos grans representants, la Ligue Communiste Révolutionnaire (LCR) i Lutte Ouvrière (LO), està sota mínims. La primera, arran de la teoria neoreformista de l’aliança entre revolucionaris i reformistes honestos es va suïcidar fa uns anys, transformant-se en el Noveau Parti Anticapitaliste (NPA), amb l’esperança d’arreplegar els vots de les classes mitjanes que poguessin saltar del desaparegut Parti Communiste Français i sobretot del PS en crisi, i ara en caiguda lliure. La segona, ofegant-se en el seu propi sectarisme nacionalista, incapaç de veure més enllà de les fronteres franceses.
Sota aquestes condicions, la classe obrera francesa, tot i la seva combativitat i de ser capaç de començar a reorganitzar-se a través de l’organització sindical Solidaires, es troba sense un referent polític que expressi, també en les eleccions, les seves opcions de lluita vers la UE i per una altra França.
Una dita expressa el paper de França i la seva classe obrera a Europa: quan França esternuda, Europa es constipa. La classe obrera francesa l’any passat es va posar al capdavant de la lluita contra la UE, amb els seus mètodes de vaga i ocupació de fàbriques, refineries, etc. -diferència clau amb els processos dirigits per les classes mitjanes a l’Estat Espanyol i a Itàlia-, amb les seves organitzacions, la CGT i Solidaires. Varen ser un exemple i es van trobar sense direcció política, per la dimissió del NPA i LO.
Però l’aïllament de les lluites al marc nacional, quan per lògica, tenien un caràcter plenament europeu, i la inconseqüència de la CGT, lligada a l’Estat i amb por que la lluita es desbordés, negant-se a convocar la vaga general contra la reforma laboral, van establir les bases per a la derrota parcial. Ara es queixen que Le Pen i l’extrema dreta creixi: recuperem a Gramsci «mentre el nou no neix, i el vell no mor, és en aquest interregne on apareixen els monstres». Le Pen, el moviment de Macron «ni d’esquerres ni de dretes», exministre lliberal d’Hollande que voldria anar més enllà en les reformes, són els monstres que vénen des de la burgesia i el capital.
Dins el moviment obrer també apareixen aquests monstres, que adopten les formes de la consciència antipartit i l’apatia, afavorint que els sectors més endarrerits de la classe obrera donin suport a opcions d’extrema dreta. Aquests monstres dins el moviment obrer impedeixen que es formi a França una alternativa revolucionària, que s’enfronti coherentment tant al pseudoaïllacionisme de Le Pen (algú dubta que Le Pen n’és tant, d’imperialista, com tota la resta?) com al fals europeisme d’Hollande, Macron, Fillon o Sarcozy.
La disjuntiva a França no és entre l’anti-europea Le Pen o el candidat proeuropeu que siguin capaços de presentar; sinó entre la França obrera que es va manifestar l’any passat, i l’actual Unió Europea, amb una alternativa que no es construirà tan sols a França, sinó de manera conjunta amb la classe obrera de la resta d’Europa.
En aquests moments de crisi, i havent vist l’any passat a la classe obrera francesa donant exemples sobrats del seu paper social i de la seva capacitat per a paralitzar un país, per a qualsevol revolucionari haurien de quedar clares dues opcions: una, que la classe obrera és el subjecte social de la transformació socialista de la societat; i dues, la construcció del partit no té lloc dins les fronteres nacionals, sinó que les desborda, com les desborda la lluita obrera.
A França, el NPA va renunciar fa molt de temps a aquestes dues perspectives, i tinc la impressió que hi ha d’haver sectors interns del NPA que de ben segur estan donant-se cops al pit per haver dissolt una organització amb la tradició de la LCR. Per la seva banda, LO mai va entendre que la gran obra de Trotski, reconegut expressament per ell, no va ser ni la construcció de l’Exèrcit Roig ni la presa del poder pels bolxevics, sinó la construcció de la IV Internacional.
La UE no pot sobreviure sense França, és cert, però no pot ser que aquesta caigui per culpa dels cops de l’extrema dreta xenòfoba, tant antiobrera com la dreta europeista. La classe obrera no pot deixar que la ruptura amb l’UE sigui encapçalada per les versions europees de Trump; sinó que ha de ser ella mateixa qui ho faci, sota les banderes dels Estats Units Socialistes d’Europa.
