Parlem amb en Gorka, docent de secundària actualment substitut, de la branca de Física i Química, que porta a la borsa de personal docent uns 6 anys, 3 al País Basc i 3 a Catalunya.

I com veus el sector? Has notat un empitjorament del teu sector en els anys que portes com a docent a Catalunya?

Sí, a Catalunya he notat per una banda una lleugera diferència amb el País Basc. Allà he tingut la sensació que tot i que les ràtios són semblants, el sou sí que és una mica més alt, també perquè la vida és més cara allà. D’altra banda,la diferència més gran que he notat és que allà sembla que el Departament està molt més a sobre. Per exemple, a nivell d’inspecció, penso que té un control més exhaustiu i dóna la impressió que té molta més cura o més atenció sobre el sector que a Catalunya.

Aquí em sembla que potser està més deixat. O bé, que hi ha més deixadesa. En general, com ha anat canviant, tant al País Basc com aquí, sí que es veu una davallada generalitzada pel que fa als recursos necessaris per a poder fer una bona educació. Vull dir, estem en aquest context de canvi de currículum, de competències, de digitalització de l’educació, llavors s’ha posat un munt de diners en pantalles, ordinadors, i s’ha deixat de banda tot el que respecta al personal necessari per poder aplicar aquest canvi de paradigma: competencial, escola inclusiva i tal, perquè això pugui fer-se efectiu i no només que l’aguanti el paper.

Has participat en algunes de les lluites que ha tingut lloc dintre del teu sector?

Sí, sí. De fet, en el meu cas, jo vaig començar a militar a l’educació des del moviment estudiantil, ja a l’institut. He estat una dècada llarga dins del sindicat d’estudiants on militava i després d’això en diferents espais relacionats amb l’educació del País Basc. Precisament perquè la qüestio educativa és una qüestió històrica al País Basc, on hi ha un moviment educatiu que ve del franquisme, de les Ikastolas, que ha sigut per l’escola en euskera i proposava un model pedagògic molt més avançat que el que hi havia durant el règim. En un moment donat es va trencar aquest moviment per una jugada mestre del PSOE que va fomentar una proposta de convertir en públiques algunes d’aquestes ikastolas, integrant-la a la xarxa d’escoles públiques de l’Estat.

Tot i això, hi ha hagut i continua havent-hi una feina molt forta a fer per construir un projecte comú entre el model de l’escola pública (estatal) i el model de l’escola pròpia o una altra definició del que pot ser públic, perquè allò públic sempre està arrelat a un estat. Aquí hi ha una discordança entre qui és l’estat i quina proposta és pública o no.

He estat en aquest món molts anys abans de passar a la docència i ja veurem les respostes. Ara des del sector laboral o docent també he estat involucrat en diferents lluites que s’han donat.

I a l’actualitat estàs participant, estàs dintre d’alguna de les lluites que estan tenint lloc a l’educació a Catalunya?

Sí, a l’actualitat estic, per una banda, en un sindicat i la veritat que trobo que a faltar temps i espais per poder articular-me i organitzar-me des del meu propi sindicat i a banda, com que sóc interí i estic rulant d’un centre a l’altre, m’està costant molt i molt poder trobar espais d’organització política i sindical. I això per el meu devenir de com estic d’un costat a l’altre. Però també, des d’un punt de vista ja més estructural, veig una gran mancança, una gran dificultat de poder organitzar-me amb els meus companys perquè, com que dins de l’horari laboral escolar no tenim només que l’hora del pati, i aquests 20 o 30 minuts no són prou d’estona per poder fer organitzar-nos i debatre les qüestions com a treballadors. En definitiva, jo trobo aquesta mancança a l’hora d’organitzar-nos i em sembla molt important i capital el tema de l’organització pròpia nostra.

Molt bé, i ja per acabar, com creus que s’ha de solucionar aquest problema i qui creus que ho pot arribar a fer?

Com he dit abans, tot el sector públic i en concret el nostre de l’educació està arrelat a un estat, està arrelat a un projecte polític. La via sempre que s’haurà d’agafar per poder anar caminant és precisament posar el focus en allò que és. Vull dir, quin projecte polític volem per a la nostra ciutat, el nostre sector, el nostre poble, la nostra comarca i des d’aquí poder respondre a la pregunta de quina hauria de ser la funció i el paper de l’escola.

Des del meu punt de vista, i sempre que he treballat en aquest sector, sempre he entès l’escola com el motor d’un poble per poder desenvolupar-se, emancipar-se per si mateix. Crec que el quid de la qüestió és fer un projecte polític al voltant del sector en concret, entendre el sector de l’educació com un sector estratègic per a poder projectar tot un poble.

En el camí de la lluita han d’haver-hi dos pilars que han de funcionar tota l’estona: Una seria la que estem fent ara mateix (el moviment assembleari), dins del sector, dins de l’estat, dins del que està establert, i anar guanyant pes, anar guanyant poder, precisament perquè ési des d’on podem fer molts canvis i molta acció. Però han d’estar-hi presents tota l’estona.

Per mi l’interessant és que hi hagi una altra pota que el que fa és crear tota una realitat que no pot satisfer l’estat i que aquesta realitat que la puguem crear per una banda, la construcció d’un projecte i per l’altra està pressionant, a la primera pota (un projecte polític).

Aquests dos pilars són fonamentals per a què el sector públic o l’estat puguin caminar cap a altres paradigmes que des de dins de l’estat no es poden assolir. Per exemple, l’exemple que he dit al principi de les Ikastolas. Les Ikastolas tenien tanta força als anys 70 que al moment de fer-se l’Estatut d’Autonomia, l’article nº 2 reconeixia la oficialitat de l’Euskera i que les institucions públiques havien de ser les que garantissin que tota la població el sapigués i el conegués. Per què es fa la llei en aquest sentit? Perquè hi ha tot un moviment que està caminant al marge de l’estat plantejant un model diferent i que és de molt d’èxit i llavors l’estat es veu obligat a moure’s cap a llocs que la classe treballadora d’un país podem projectar i em sembla que és el que pot produir-se ara mateix.

M’interessaria més poder projectar nous horitzons per fer moure’s l’estat cap a noves realitats.