I la culpa no era meva, ni on estava ni com vestia….

Les xilenes ho van presentar, alguns ho van filmar i es va tornar viral en minuts. Però la cosa no va quedar aquí; col·lectius feministes, grups de dones i agrupacions estudiantils es van posar a replicar-ho als carrers del món sencer.

França, Alemanya, l’Estat Espanyol, els EUA, l’Argentina, Mèxic, Paraguai, Turquia i molts països més van ballar al so de denunciar a l’estat opressor. Les xarxes socials es van omplir de fotos, fulls de mà i vídeos.

I és que volem cridar prou! Que ens escoltin, que deixin de culpar-nos a nosaltres. Volem que els violadors, feminicides i abusadors estiguin presos, que siguin ells els que tinguin por i no nosaltres.

Corre com la pólvora al món aquesta cançó, perquè estem fartes que la violència que patim les dones del món s’amagui, se’ns culpabilitzi a nosaltres. Estem cansades del masclisme i lluitarem per a combatre’l.

Estem a les barricades dels carrers de Llatinoamèrica, d’Hong Kong, de l’Iraq. Barallem pels nostres drets, contra la violència masclista i també diem, al ritme del que van compondre Les Tesis, que l’Estat és opressor, que els jutges, els governs i els militars són violents amb nosaltres. Que mantenir la nostra opressió els permet explotar-nos més, dividir al poble treballador i continuar espoliant als més pobres.

Que es continuï escoltant la veu de les dones, que quedi clar que “la culpa no era meva, ni on estava, ni com vestia”. Que no continuarem aguantant la violència de la fam i la repressió dels governs, que els nostres drets es lluiten al costat del poble al carrer.

Prou violència masclista! Prou opressió i explotació!

Visca la lluita de les dones i el poble als carrers!

Fora els governs de la fam i repressius!