La construcció de la vaga de l’11N ha revifat un debat tan vell com actual sobre l’enfrontament amb les burocràcies sindicals i la unitat per lluitar. Sota el títol «Sumar CCOO i UGT resta», Endavant ha publicat un comunicat en què defensa fer fora CCOO i UGT dels comitès de vaga. Ho fa a partir de l’anàlisi que tots dos sindicats formen part del règim monàrquic. No podria estar més d’acord amb aquesta diagnosi. Reclama que cal «apostar per superar aquest règim, no per contribuir a reforçar-lo». Comparteixo aquest horitzó estratègic. Però fer el cordó sanitari a aquests sindicats serveix realment per debilitar-los? Baixem-ho a terra.
Per: Tània K
Amb aquestes línies pretenc contribuir al debat sobre el front únic en l’àmbit del sindicalisme, fonamental per a l’escenari polític en què ens trobem. En aquest context, sorgeix la necessitat urgent d’assegurar a la classe obrera la possibilitat de massificar la lluita contra la patronal i el govern que sorgeixi de les urnes, sigui quin sigui.
Ho faig parlant des de l’experiència d’una sindicalista novella que integra un comitè d’empresa amb afiliats de diferents sindicats, on CCOO i UGT tenen la majoria. Aquest comitè mai no havia estat tan crític amb aquests sindicats fins que no vam incorporar-nos una petita minoria que, a poc a poc i amb molta paciència, vam anar obrint alguns debats polítics. Intentar treballar amb CCOO i UGT ha estat la millor manera de demostrar als nostres companys de feina per què han d’abandonar aquestes sigles. Una discussió que fa uns mesos era impensable i hauria provocat enfrontaments, avui és un consens que espero que es reflecteixi més d’hora que tard en l’afiliació i en la incorporació d’una nova generació de treballadors al sindicalisme democràtic i combatiu.
Donen els números si restem CCOO i UGT?
Les companyes d’Endavant proclamen que el poble treballador català compta amb estructures «que poden articular una vaga general, que poden coordinar-se per fer-ho juntes, que poden sostenir la lluita materialment i política». És cert que el sindicalisme alternatiu acumula prou múscul per protagonitzar grans mobilitzacions si es construeix conjuntament amb els moviments socials, especialment amb el moviment d’habitatge. Però, si parlem d’una vaga que aturi realment la producció en sectors estratègics de l’economia, les dades parlen per si soles.
L’afiliació conjunta de la CGT, la CNT i la COS a Catalunya no arriba ni tan sols a la meitat de la de la UGT o de CCOO.
I qui són aquests milers d’afiliats i afiliades que encara continuen allà?
Al seu comunicat, les companyes parlen de les bases de CCOO i UGT, però no en fan una caracterització més enllà de descriure-les com una massa desmobilitzada i amb poca consciència política.
Segons la meva percepció, els delegats i delegades d’aquests sindicats es poden dividir en tres grans blocs. El primer és el de les rates acomodades, que representen una minoria, utilitzen les hores sindicals per marxar de vacances i troben en aquests sindicats l’espai més còmode per treballar poc i fer-se amics dels caps. Amb aquests sí que cal fer cordó sanitari, fiscalitzar-los i denunciar públicament les seves traïcions. S’ha de dir, però, que de vegades aquests personatges també es colen en sindicats “combatius”, utilitzant ‘l”horitzontalisme” com a escut. En segon lloc, els que crec que són la majoria, els lluitadors i lluitadores honestos que tenen una mínima consciència de classe, però molt poca experiència militant. El problema és que no tenen referències sobre un altre tipus de sindicalisme. Això els converteix, sovint, en buròcrates involuntaris.
CCOO i UGT no només no “eduquen” els seus delegats en els principis de la democràcia obrera i la combativitat, sinó que fan una feina increïble de desmobilització i desmoralització d’aquests treballadors: els diuen que penjar cartells o pancartes dins l’empresa és perillós; que facin vaga si volen, però que és un dret individual de cada treballador; que, si volen muntar una assemblea, enviïn un correu al sindicat i que ja hi aniran ells a dir què s’ha de fer, i així successivament. Bona part d’aquests delegats i delegades es poden convertir en aliats, però caldrà fer l’experiència colze a colze amb ells i posar-los contra les cordes sense tractar-los d’enemics de la classe treballadora. Finalment, hi ha una minoria realment lluitadora i conscient, que potser comparteix totes les crítiques que fem, però no veu cap alternativa. Són els “crítics”, que existeixen i batallen des de dins.
Moltes vegades, els únics sindicats que poden impulsar un comitè d’empresa són precisament CCOO i UGT; en altres casos, no hi ha prou gent disposada a construir llistes alternatives; de vegades, els comitès tenen males experiències amb els sindicats alternatius i opten per l’opció «fàcil»… No oblidem que l’Estat Espanyol és altament antidemocràtic, i això té un reflex en la regulació sindical. Hi ha molts casos en què lluitadors i lluitadores molt conseqüents acaben posant la seva plantilla per davant i s’empassen el gripau d’unes sigles que no els representen. Amb ells hem de construir l’alternativa sindical.
En qualsevol cas, un ampli sector de la classe treballadora continua delegant les responsabilitats sindicals en els aparells de CCOO i UGT. I no podem menystenir aquests aparells: aquests sindicats fan autèntics malabarismes per fer creure a les masses treballadores que són útils. Per sort, el seu espectacle cada vegada recull menys aplaudiments, però encara continua venent entrades. A ningú se li escapa que aquesta vaga general no els feia cap gràcia; prou que han trigat catorze anys a convocar-la. Però, empesos per l’esclat social —primer a la Puerta del Sol i després a centenars de places d’arreu de l’Estat—, van inventar un nou espectacle de malabarismes per intentar convertir una lluita que els desbordava en una campanya electoral del PSOE.
Perquè han convocat vaga si no la volen construir?
No oblidem que CCOO-UGT i el «govern més progressista de la història», primer amb Unidas Podemos i després amb SUMAR, han aconseguit mantenir les lluites sota control i aïllades, desarmant la classe treballadora i fomentant-ne la desorganització. Això és especialment greu, ja que l’última dècada ha estat clau per consolidar el nou patró d’explotació, marcat per l’aprofundiment i la generalització d’un model laboral precari, temporal i empobridor. La burocràcia sindical no només no ha fet res, sinó que ha permès passivament que el govern imposés mesures que ataquen objectivament els interessos de la classe treballadora, com ara l’última reforma laboral.
Tot i així, les forces que donen suport al govern no es podien permetre una vaga general davant la feblesa del govern de Sánchez, que ha governat amb el suport d’una majoria circumstancial, i el creixement d’una dreta i una ultradreta institucionals cada vegada més fortes i capaces de bloquejar les iniciatives del govern. Així ho hem vist amb els recents decrets sobre habitatge, el rebuig dels quals ha comportat l’avançament electoral.
L’esclat social que estem vivint ha estat un dels més importants dels darrers anys. S’hi suma un ampli moviment organitzat al marge dels aparells burocràtics, sota la direcció del Sindicat de Llogateres, que s’ha enfrontat al govern PSOE-SUMAR i, amb l’escalf de la mobilització massiva i sostinguda, n’ha exigit la convocatòria d’una vaga general.
Aleshores, les direccions de la burocràcia sindical han vist l’oportunitat d’utilitzar la vaga general com a part de la campanya electoral del PSOE, per embellir les seves dues darreres legislatures i situar la classe treballadora i la joventut com a furgó de cua del govern davant l’avenç de l’extrema dreta. De passada, també és una manera de controlar el moviment i reconduir-lo cap a les institucions, presentades com l’única via per resoldre els conflictes.
Deixar-los fora de la lluita és un càstig o un favor?
Les companyes diuen: «Donar oxigen a aquests dos sindicats no té sentit, ja que partim d’un altre objectiu: construir una força que no serveixi per aguantar el PSOE al govern ni per fer-lo girar a l’esquerra, sinó que el superi políticament, ja que és capaç de plantejar, des de la pràctica, l’organització i el conflicte de classe, un altre tipus d’alternativa a l’extrema dreta, una alternativa nacional i de classe».
Des de la meva perspectiva, ara mateix les direccions de CCOO i UGT celebrarien enormement que se’ls fes fora de les mobilitzacions de l’11N, perquè així s’estalviarien la humiliació de demostrar què són. La funció d’aquests aparells és desmobilitzar la classe treballadora, controlar les seves lluites i derrotar-les. En el terreny sindical, CCOO i UGT són les eines més privilegiades per dur a terme aquesta tasca amb èxit. L’experiència històrica demostra que aquestes burocràcies conciliadores busquen a cada pas evitar que s’estengui l’organització dels treballadors i treballadores. Com s’explica, si no, que després de setmanes de preparació de la vaga general el clima a la gran majoria d’empreses sigui més aviat d’indiferència? On són les resolucions de suport a la vaga general dels comitès d’empresa? On són les convocatòries d’assemblees de treballadors i treballadores? I els comitès de vaga als llocs de treball? Tot plegat confirma el que ja sabíem: a aquestes direccions no els interessa que l’11N sigui un èxit mesurable en fàbriques i magatzems buits, cadenes de producció aturades, supermercats tancats, transports aturats i ports bloquejats, sinó que veuen en aquesta data l’oportunitat de transformar la ràbia en vots per a qui ha estat part del problema i no de la solució.
Expulsar CCOO i UGT dels espais unitaris és permetre que justifiquin la seva inacció en nom del nostre sectarisme. Però, sobretot, expulsar-los seria negar a la classe treballadora una experiència que, per desgràcia, encara és necessària. Cal exposar els conflictes a les masses treballadores: no ha estat útil per al professorat veure com es negocia a porta tancada i qui vota què? No és útil per a les treballadores de la meva empresa veure quins delegats i delegades estem disposats a lluitar i quins en tenen por? Quina millor manera hi ha de convèncer-les que explicar les diferències en una assemblea amb tota la plantilla? Per desemmascarar-los, primer cal obligar-los a donar la cara.
I llavors què proposem? Conciliar amb direccions traïdores?
Seria un greu error polític i sindical equiparar les direccions de CCOO i UGT amb les seves bases i afiliades, entre les quals hi ha lluitadores honestes amb qui volem —i necessitem!— comptar. Però això en cap moment és sinònim de «conciliar». Els revolucionaris hem de promoure i construir espais de front únic, però la nostra participació en aquests espais ha d’anar acompanyada d’una política d’exigència i denúncia: obligar les direccions a anar més enllà del que pretenien per no perdre el control i, alhora, denunciar-ne les incoherències i traïcions.
En el cas d’aquesta vaga, cal exigir-los que construeixin la vaga que ells mateixos han convocat, alhora que denunciem davant les bases que no organitzen assemblees, que no ajuden a construir comitès de vaga i que posen els interessos electorals per davant dels de la classe treballadora, ignorant que el mateix PSOE a qui fan campanya ha estat clau en la consolidació del nou patró d’explotació a l’Estat espanyol, marcat per l’aprofundiment i generalització d’un model laboral precari, temporal i empobridor.
Els comitès de vaga i les assemblees de treballadors són aquests espais de front únic, i és allà on hem de destruir la seva influència. Per fer-ho, cal garantir la lluita política per la democràcia obrera dins d’aquests espais: construir assemblees de treballadors democràtiques, amb dret a paraula i votacions com a mecanisme de decisió; obrir l’espai a la crítica i construir la vaga com un dret col·lectiu, no individual. Aquí ens enfrontarem directament, perquè ells no volen decisions col·lectives des de baix: volen decretar i desmobilitzar.
Així, l’objectiu del front únic es torna doble: d’una banda, desemmascarar les direccions burocràtiques al servei del capital i, de l’altra, convertir-se en una alternativa real a les direccions burocràtiques actuals.
Només a través de la lluita i l’experiència, i només si en aquesta lluita forgem una alternativa viable, la classe treballadora podrà assenyalar les seves actuals direccions de CCOO i UGT com a aliades de la patronal i reconèixer en la unitat obrera una alternativa d’organització útil per defensar els seus interessos i avançar cap a noves conquestes.
Però això també implica fer-ho amb CCOO i UGT, no perquè esperem un gir sobtat en la consciència de classe de les direccions buròcrates, sinó perquè és la manera de lluitar al costat dels milers de treballadors honestos afiliats a tots dos sindicats i demostrar-los que les seves demandes, fins i tot les més bàsiques, no s’assoliran sota el comandament de les seves actuals direccions.
La tàctica del front únic obrer —basada en l’exigència a les direccions conciliadores dels sindicats perquè hi hagi unitat d’acció per enfrontar els atacs i sintetitzada en la consigna «colpejar junts, marxar separats»— possibilita que els treballadors que tenen predisposició a lluitar i encara hi confien visquin una experiència amb aquestes direccions. Per això, és necessari posar en peu un moviment obrer que haurà d’expulsar la burocràcia dels sindicats i posar aquests al servei de la lluita i l’organització de la classe obrera, veurem si s’enduen per davant aquests mateixos sindicats. Perquè desbordar els sindicats burocràtics és només la primera batalla de la nostra classe, que enfronta un enemic encara major. L’11N és un pas endavant cap a un horitzó estratègic, el d’organitzar la classe treballadora front el declivi al que ens condueixen els capitalistes, el de prendre en les nostres mans les regnes d’aquest món.