Itàlia | La victòria del NO només és el principi

El govern de Renzi va ser derrotat sobretot (tot i que no únicament) pel vot dels treballadors i les masses populars que han sofert el cop conjunt de la crisi, les lleis antiobreres i les retallades en despesa social del govern de Renzi. 19 milions de persones, aproximadament el 60% dels votants, han dit “No” a la reforma constitucional, un “No” que, de fet, ha sepultat el projecte polític de Renzi, en el qual els principals sectors de la gran burgesia italiana trobaven l’única solució per posar fi a la crisi. La votació va ser clarament en contra del govern patronal de Renzi i la seva política antiobrera.

No descartem que Mattarella (president de la República) pugui fer el treball de Renzi, però difícilment podrà continuar amb el seu programa de govern: la burgesia haurà de trobar un nou projecte polític que la representi. I no els serà fàcil, ja que la crisi econòmica deixa molt pocs espais de maniobra a la patronal, que ha de recuperar part de la taxa de benefici, i els treballadors ja no semblen estar disposats a creure en la propaganda del govern o acceptar en silenci els atacs als seus drets i als seus salaris. Segurament ara hi haurà un període d’inestabilitat parlamentària i la cerca d’un nou equilibri. Les lluites socials hauran de saber aprofitar-se d’aquesta situació.

Haver guanyat una primera batalla contra Renzi no és suficient per salvaguardar els interessos de la classe treballadora. La victòria del “No” no ha de ser entregada de forma passiva a les forces polítiques burgeses que es van oposar a la contra-reforma institucional pels seus interessos palatins: els Berlusconi, Salvini, Grillo, Bersani, D’Alema, etc.

És necessari afirmar emfàticament que aquells sindicats que han dit un “No” de façana (com la burocràcia de la CGIL) però que no han organitzat una estratègia propagandandística real ni tampoc una lluita per fer front a la contrareforma, ho van fer per arribar a un acord per sota de la taula amb el govern i les patronals sobre qüestions de gran importància per a la classe obrera, com ara la renovació dels convenis estatals (metal·lúrgics, escombriaires, etc.) capitulant vergonyosament als interessos de la patronal. Els treballadors han d’utilitzar aquesta primera victòria per reactivar la lluita i refusar els contractes imposats per les burocràcies sindicals, agrupant al voltant de la lluita a tots aquells sectors socials que s’han oposat a la reforma constitucional i al govern Renzi.

No n’hi ha prou amb haver enviat a Renzi a casa: cap de les altres forces polítiques presents al Parlament representen un projecte polític qualitativament alternatiu al del Partit Democràtic (PD) de Renzi. Cap d’ells no té la intenció que els interessos dels treballadors colpegin els dels bancs i els patrons. La lluita ha de continuar fins a la retirada de totes les lleis antiobreres i antisocials dels últims governs, des de la Llei d’Ocupació [Jobs Act], la Bona escola, etc.

Els treballadors només poden confiar en les seves forces i les de les seves lluites: no n’hi ha prou amb enviar a Renzi a casa seva, hem de lluitar per enviar-los a tots a casa! Només llavors, amb les lluites, podrem disposar les bases perquè al govern Renzi no el succeeixi un altre comitè de negocis de la gran burgesia, perquè finalment governin els treballadors en interès dels mateixos treballadors.

Hem de construir comitès de treballadors i de les masses explotades a totes les ciutats per continuar i estendre la lluita.