La cançó “Bella ciao” (“Adéu, estimada”, en traducció lliure) es va tornar a entonar per tot el món i és una de les històries més tortuoses que existeixen. La cançó original va marcar la lluita pel socialisme y contra l’opressió feixista. Però molts no coneixen la seva història, ni tan sols el seu origen.Wilson Honório da Silva, de la Secretaria Nacional de Formació del PSTU.De “La casa de paper” al funk carioca.

 

La cançó es va popularitzar de nou el maig de 2017, amb l’estrena de la sèrie espanyola “La casa de paper”, publicada per Netflix, que tracta d’un assalt a la Casa de la Moneda d’espanya. A la sèrie, la cançó va ser interpretada per la compromesa Banda Bassoti, en una versió ska punk (mescla de ritmes caribenys, principalment de Jamaica, amb blues, jazz, rock i punk).

 

La selecció de la banda i de la seva versió va ser minuciosa. Bassoti és un grup italià que té com a lema la frase “Crideu fort: no al feixisme, no al racisme” i està constituït per antics treballadors de la construcció civil.

 

Des dels inicis dels 80, la banda s’ha posat al servei de les lluites dels pobles de Palestina, País Basc i Amèrica Central, amb les seves composicions i versions clàssiques  de cançó protesta. Val la pena escoltar la versió de “Bandiera Rossa”, també coneguda per la seva versió espanyola “Bandera Roja”, un dels himnes de la Revolució Espanyola als anys 30.

 

Va ser veient la sèrie que el MC MM i el DJ RD (el paulista Márcio Rezende i el carioca Rodolfo Marcial, respectivament) van compondre la versió en funk carioca, intitulada “Só quer Vrau”. Llençada el passat abril, va guanyar ràpidament els carrers, arribant a la primera posició de Spotify. És una versió totalment misògina, és a dir, plena de sexisme, masclisme i menyspreu a les dones. Segons l’autor, la cançó va ser escrita en mitja hora, sense que ell en sabés l’origen. Quan la va saber, va declarar: “Vaig veure que darrere la cançó hi havia una història. Vivim avui a les comunitats tot això que ells van passar fa anys enrere: lluitaven per la llibertat i el funk lluita per la llibertat d’expressió” (Folha de Sao Paulo, 06/05/2018).

A partir d’aquí, paròdies noves de la cançó van arribar als jocs de la Copa del Món, quan els aficionats, liderats pels brasilenys, utilitzaven la tornada per ridiculitzar els adversaris desqualificats. Recentment, la cançó va ser cantada a pulmó durant una manifestació dels treballadors del sector bancari per un augment salarial a Buenos Aires, Argentina. Els funcionaris, que van fer una paròdia de la cançó, provocaven al govern de Mauricio Macri, cantant: “Somos bancarios, queremos aumento y Macri chao, chao, chao.”

I, per fi, quin és l’origen de la cançó?

Una història de lluites ressona als carrers.

Utilitzar la cançó com a consigna és una tradició tan antiga com ella mateixa. Hi ha polèmiques al voltant dels orígens de “Bella cia”. Es pensa que va sorgir a finals del 1800, com a cançó de lluita dels camperols italians.

Així i tot, “Bella ciao” es va fer inseparable de la lluita de classes a partir de les protestes contra la Primera Guerra Mundial, el 1914, i el 1920, quan va ser adoptada per la Resistenza italiana contra el feixisme de Benito Mussolini. La cançó va ser represa en innumerables batalles internacionals, com a la Revolució espanyola. També va ser himne de la Resistenza a les batalles dels partigiano (guerrillers de la resistència), dirigits pel Partit Comunista contra el nazisme i el feixisme a la Segona Guerra Mundial.

La lletra italiana d’aquella època explica la història d’un home que s’acomiada de la seva estimada i se’n va a lluitar: “En un matí m’he aixecat/ Estimada, adéu, estimada, adéu, estimada, adéu, adéu, adéu/ En un matí m’he aixecat/ I he trobat a l’invasor/ […] I si moro com a membre de la Resistència/ Estimada, adéu, estimada, adéu, estimada, adéu, adéu, adéu.”

La cançó va ressorgir de manera explosiva a les manifestacions de la joventut i dels treballadors rebels als anys 60. Al Brasil, com a tota Amèrica Llatina, la repressió i l a censura dictatorials van fer que la cançó es prohibís, la qual cosa va intensificar la seva propagació entre la militància d’esquerra. Una versió teatral, muntada el 1982, es va transformar, per si sola, en un acte de protesta i, inevitablement, una nit rere altra, tot el públic s’aixecava, amb els punys esquerra alçats, per entonar la cançó amb els actors.

Més a prop als nostres dies, la cançó va ressonar a manifestacions gegants i processos revolucionaris. Va ser cantada a les places i carrers durant la Primavera Àrab i va impulsar als grecs durant les seves vagues.

El paper de l’humor, a qualsevol societat dividida entre explotats i explotadors, oprimits i opressors, és posar la societat al revés, desemmascarar les mentides de les classes dominants o promoure el destronament de la classe i ideologia dominants, posant a la plaça pública l’enfrontament entre el món del mercat i la realitat d’aquells qui son oprimits. Una cançó de lluita de tots els oprimits no ha de ser utilitzada per oprimir.

“Bella ciao” és l’himne d’aquells que lluiten per revolucionar el món i prohibir tota forma d’opressió (racisme, masclisme, LGBTfobia, etc). Que vinguin moltes versions que qüestionin els nostres somnis!