(Posició defensada a la reunió del Consell Polític-GAP de la CUP-CC celebrada a Montesquiu el 3 d’octubre de 2015)

Primer de tot cal dir que la CUP- Crida Constituent estem davant d’una oportunitat que molt probablement no la tindrem mai més. Se’ns presenten dues opcions:

  1. O esdevenir una peça auxiliar, una crossa, del nacionalisme burgès partidari de canviar la dependència envers Madrid per la dependència envers Berlín i Brussel·les…i, com a conseqüència, firmar una sentència d’autodestrucció
  2. O convertir-nos en una força realment arrelada en la classe treballadora, compromesa amb les seves reivindicacions i liderant la batalla per la independència i la transformació social

I no està clar cap a on anem: qui hagi llegit el full de ruta i el programa plebiscitari presentat a les eleccions i assistit als actes de campanya i després hagi escoltat les darreres declaracions, només quatre dies després de les votacions, s’haurà preguntat: Són la mateixa gent? Com lliga el que deien abans i el que diuen ara?

Intervencions com la del Quim en la tertúlia de la Mònica Terribas dient que “la CUP, abans de fer descarrilar res, estarà al costat del procés independentista [votant un govern Mas]” són, diguem-ho suau, sorprenents. Lo pitjor és que parla en nom de tots i totes sense tenir mandat per dir el que ha dit (com tampoc era el cas quan la proposta de la “llista civil”)

La retirada dels focus informatius està bé però ha de servir per a rebobinar.

Tenim un problema molt seriós amb Junts pel Sí (JxS), començant per l’absència d’una caracterització com cal del que és i representa, sabent sempre distingir entre els sectors populars que els hi han votat i la seva direcció, CDC i, subordinada, ERC. Hem de tenir clar què entenem nosaltres i què entenen ells per “procés”, ja que de vegades sembla que parlem del mateix quan són dues coses ben diferents. Vejam:

  1. JxS és una coalició que vol evitar a tot preu una ruptura clara i dràstica amb l’Estat espanyol. Tot ha de ser tranquil, pausat, negociat i, si fos possible, supervisat per la UE.
  2. De la mateixa manera, JxS vol evitar tota ruptura amb l’actual sistema social. Els dictàmens del Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN) són categòrics: regirà el “principi de continuïtat, sense canvis sobtats de tipus rupturista o revolucionari“
  3. JxS tampoc vol un procés constituent de base popular sinó en mans de les elits i controlat pels parlamentaris. Per al poble quedaria un paripé participatiu i un referèndum de legitimació.
  4. JxS vol, per sobre de tot, mantenir-se dins de l’euro i la UE. És la garantia per al capital i per a ells una condició sine qua non. Però, és clar, això exclou mesures bàsiques com fer enrere lleis tan perjudicials com la reforma laboral o la de les pensions o la mateixa possibilitat de millores socials dignes de tal nom. L’Eurozona i la UE ja han demostrat amb Grècia que són una maquinària de guerra contra la classe treballadora i els pobles. La UE només admet la submissió i vassallatge.
  5. JxS no farà res que incomodi la Merkel i Brussel·les. No enfrontarà de cara l’Estat, que, en canvi, no dubtarà a intervenir les institucions catalanes i a posar els Mossos sota el comandament d’un general de la Guàrdia Civil. Davant això JxS no anirà més enllà de protestes verbals, cerca de mediadors i alguna demostració de masses controlada. La seva opció porta a la impotència i la desmoralització, a un “escenari Tsipras” quan el referèndum grec

Nosaltres, davant d’això, hem de marcar amb molta claredat els punts cabdals de la nostra proposta política, assentats en les reivindicacions més urgents, en complicitat amb el sindicalisme combatiu i els moviments socials i plantejant al Parlament que declari la seva sobirania i l’exerceixi com a tal, per tirar endavant:

  1. Un pla d’emergència social, que “passi per mesures com l’aturada immediata dels desnonaments i els acomiadaments , per l’impuls del lloguer social i d’un pla d’ocupació pública amb contractació directa, la renda mínima garantida, mesures per revertir la pobresa energètica així com la reversió de les retallades socials i laborals, entenent que aquestes mesures passen per no pagar el deute fins resoldre les necessitats de les classes populars i treballadores” (Programa plebiscitari i Full de ruta). Aquest pla és imprescindible per guanyar suport social a l’àrea metropolitana i les barriades obreres.
  2. “Començar la desconnexió institucional amb l’Estat espanyol, que implica, per exemple, desobeir (1) el topall de dèficit; (2) la llei Wert; (3) la llei de reforma de les administracions públiques (4) la reforma laboral; (5) la reforma de les pensions (6) la congelació de l’impost sobre els comptes bancaris; (7) la invalidació de la llei catalana del comerç; (8) la llei mordassa i tot l’arsenal legislatiu contra les llibertats” (Programa plebiscitari i Full de ruta). Aquestes mesures són bàsiques per a assegurar un camí de no retorn en la ruptura amb l’Estat
  3. Un plebiscit urgent sobre la independència, desafiant les ordres i prohibicions de l’Estat i exercint-lo sobiranament. Si abans no ens el van deixar fer i ara no podem aprovar la DUI perquè no hem pogut comptar adequadament, convoquem-lo i assegurem-lo sobiranament. Tindríem l l’Estat obertament enfrontat i la clara majoria del poble a favor i mobilitzada. No és, tal vegada, el plebiscit , juntament amb el pla de xoc i les mesures de desconnexió, la millor manera d’accelerar el procés a la proclamació de la República catalana?

En canvi, què hem fet:

  1. Hem dit que “no posem condicions impossibles”; que “som gent raonable”; que per arribar a un acord amb JxS “ni tan sols seria condició desfer les privatitzacions o eliminar concerts educatius”; que “posem sensatesa sobre la taula”, plantejant “mesures sensates i aplicables, sense tensions innecessàries’; i tot en “clau de país” (no de país “des de la classe treballadora”)
  2. S’ha expressat una proposta programàtica descafeïnada, reduïda a les suspensions cautelars del TC, la inaplicació de la llei Wert i un pla de xoc sense precisar-ne públicament els punts i oblidant el no pagament del deute mentre les necessitats socials bàsiques no estiguin resoltes.
  3. Combinat amb tot això, la confusió màxima ha arribat sobre la proposta de govern: del No rotund i explícit a Mas en la campanya electoral a la “presidència coral” i “govern transversal”…Enlloc apareix el “govern de ruptura” del nostre full de ruta.
  4. Conseqüències: confondre la nostra gent i facilitar la pressió per a la investidura de Mas.

La discussió de govern s’ha de fer sobre la base del programa. Cal ser fidels al full de ruta que parla de promoure un “govern de ruptura” i dels “cinc punts irrenunciables a l’hora de negociar qualsevol pacte de governabilitat”: DUI -que ara seria la sobirania del Parlament-; programa d’emergència social; desconnexió nacional i popular amb l’Estat espanyol i la Unió Europea; caràcter autoorganitzat i popular; cerca del reconeixement internacional.

D’aquí es dedueix i es deduirà que no podrem donar suport a la investidura de Mas ni de JxS. Es diu que això suposaria fer descarrilar el procés. Però qui el faria descarrilar és qui es negui a convocar un plebiscit, a aprovar un pla de xoc digne de tal nom o a prendre mesures de desobediència bàsiques. El problema principal és si tenim tremp suficient per aguantar la pressió i mantenir-nos ferms, guanyant la batalla de les conciències i preparant la següent etapa.