Home A debat Les eleccions de mig mandat van fer ressò d’un ampli rebuig al...

Les eleccions de mig mandat van fer ressò d’un ampli rebuig al programa de Trump

Les eleccions de mig mandat del 3 de novembre van constituir un rebuig rotund a l’administració de Trump i, especialment, a la seva desastrosa guerra contra l’Iran i les seves repercussions econòmiques.

John Prieto

La participació electoral va assolir xifres gairebé rècord per a unes eleccions de mig mandat. L’electorat va ser més jove i amb més presència de la classe treballadora que en eleccions de mig mandat anteriors, i va incloure més persones de les comunitats afroamericana i llatina. L’augment del vot afroamericà al sud va ser notable, especialment tenint en compte que els votants van haver de superar la redistribució dels districtes electorals i altres mesures dels republicans per suprimir el vot.

L’alta participació es va deure en part als esdeveniments de l’últim any, en què milions de persones es van sumar a les protestes als carrers per rebutjar la violenta repressió dels immigrants per part de l’administració, els seus atacs contra els mitjans de vida dels treballadors, el seu suport a les guerres genocides d’Israel i la seva corrupció descarada. En les setmanes prèvies a les eleccions, manifestants prodemocràtics al Sud, liderats per estudiants afroamericans, van organitzar marxes cap als centres de votació per fer front a les amenaces del règim de Trump contra el dret de vot.

Segons les enquestes a la sortida de les urnes de NBC News: el 44 % de l’electorat va afirmar que el seu vot tenia com a objectiu expressar oposició a Donald Trump; el 54 % va declarar que desaprova enèrgicament Donald Trump; el 66 % va assenyalar que ha empitjorat les condicions econòmiques; i el 89 % va indicar que el cost de la vida va ser un factor crucial o important en la seva decisió de vot. Són xifres desastroses per a un govern en el poder i el resultat va ser una derrota aclaparadora com no s’havia vist als Estats Units des del Watergate.

És totalment racional que els treballadors se sentin contents per la caiguda d’aquest govern, que ha empitjorat de manera tan evident les seves vides i ha deixat al descobert, perquè tothom ho vegi, la corrupció i l’autoritarisme flagrant de Trump i els seus aliats al servei dels seus donants multimilionaris. Malauradament, la treva de l’angoixa d’aquest període que molta gent sent que ha obtingut probablement serà superficial i de curta durada.

Trump i els seus còmplices a la Casa Blanca ja han demostrat que esperen renovar les seves polítiques racistes i reaccionàries. Això va quedar clarament de manifest quan Trump va nomenar el supremacista blanc i xovinista Stephen Miller cap de gabinet. Miller és un dels principals autors de la repressió de l’administració contra els immigrants i dels seus atacs contra Veneçuela i contra els vaixells pesquers al Carib sota el pretext de la «guerra contra les drogues».

I en un altre senyal que Trump busca mantenir una postura dura en les seves polítiques, sense cap indici de compromís, Trump va excloure el vicepresident Vance de participar en les «negociacions» amb l’Iran i el va reassignar per investigar la suposada corrupció a les ciutats governades pel Partit Demòcrata. Això va ocórrer després que Vance esmentés que la guerra contra l’Iran va ser un factor important en la derrota electoral dels republicans.

Malgrat l’«onada blava» del dia de les eleccions, sembla obvi que la majoria dels treballadors no té grans expectatives que el Partit Demòcrata sigui un contrapès efectiu davant Trump, ni que aconsegueixi complir les promeses dels seus propis candidats d’elevar el nivell de vida, oferir atenció mèdica de qualitat i posar fi a les guerres a l’Orient Mitjà. Les mateixes enquestes a la sortida de les urnes que van mostrar un rebuig històric cap a Trump van revelar que només el 47 % té una opinió favorable del Partit Demòcrata.

El que va passar el 3 de novembre no va ser un suport rotund al Partit Demòcrata, sinó més aviat un missatge adreçat específicament a Trump i als republicans. Aquesta desconfiança està ben fonamentada; com vam dir a l’agost, «la llista de crims comesos pel Partit Demòcrata és massa extensa per enumerar-la».

Just allà, cometent aquests innombrables crims, hi ha Hakeem Jeffries i Chuck Schumer, el presumpte proper president de la Cambra de Representants i el líder de la majoria del Senat. Tots dos estan compromesos amb l’AIPAC, els oligarques de les grans empreses tecnològiques i l’ICE. Hakeem Jeffries ha fet comentaris conciliadors que molts han interpretat com una manca de voluntat d’investigar i processar la corrupció. Això passa després que es reunís en privat a l’agost amb Jared Kushner, un dels rostres emblemàtics de la corrupció de l’administració de Trump. Schumer ha declarat notòriament que la seva feina «és lluitar per Israel». Els canvis que aquesta votació de mig mandat demostra que la gent anhela no vindran de la mà d’aquests odiosos comandaments intermedis de l’imperialisme. S’oposen als fonaments mateixos de les promeses fetes pels candidats demòcrates que han guanyat arreu del país.

Des de Carolina del Sud fins a Texas, els candidats que van guanyar en aquests estats «vermells» generalment van fer campanya amb una plataforma de populisme econòmic destinada a abordar l’empobriment real de les masses. A Texas, James Talarico va tancar la seva campanya atacant directament Elon Musk com un oligarca que intenta comprar Texas. A Mississipí —probablement una de les majors sorpreses de les eleccions— el demòcrata Scott Colom es va presentar amb un missatge d’assequibilitat mitjançant un anunci viral que va aprofitar un moment en què la seva oponent, la senadora Cindy Hyde-Smith, va dir als treballadors que «triïn una altra proteïna» en resposta a una pregunta sobre l’augment del preu de la carn de boví.

Sabem, tanmateix, que el Partit Demòcrata també està en deute amb els mateixos interessos econòmics que els republicans. Els sectors de les criptomonedes, la intel·ligència artificial, els jocs d’atzar i l’immobiliari van aportar enormes sumes durant aquest cicle electoral, i encara que els donants individuals més importants continuen decantant-se cap als republicans, les dades mostren que els demòcrates reben finançament dels mateixos interessos financers arrelats i grups de pressió de la indústria. El fet que sigui el partit del «policia bo» del capital no significa que no sigui un partit del capital. En el millor dels casos, els demòcrates faran ajustos superficials i reformes menors, tal com sempre han fet, però els canvis fonamentals reals en la nostra societat explotadora i opressiva no vindran d’ells.

A més, hauríem de ser cautelosos a l’hora de considerar això com una mena de victòria per al «progressisme» en general. Si bé els missatges populistes van tenir èxit i molts candidats van adoptar una oposició a l’estil de Bernie Sanders contra «els multimilionaris», els candidats demòcrates, en el millor dels casos, van guardar silenci sobre el tema dels drets de les persones trans. Els republicans van gastar més de 150 milions de dòlars en anuncis d’atac contra les persones transgènere i van reactivar la vella estratègia d’intentar utilitzar mesures electorals contra la comunitat LGBTQ per impulsar la participació dels votants conservadors i evangèlics. El 3 de novembre, cinc estats van sotmetre a votació mesures contra les persones transgènere, i quatre d’ells les van aprovar.

Diversos candidats demòcrates que van guanyar les seves eleccions van fer campanya en contra de la protecció dels drets de les persones trans. Això va ser especialment evident a Iowa, on els candidats a governador, al Senat i a dos escons al Congrés van proclamar en veu alta el seu acord amb els republicans respecte a l’anomenada «ideologia de gènere». Hi ha un públic que advoca aquestes postures reaccionàries, i no es pot confiar que els demòcrates s’aixequin i lluitin per allò que és correcte. Prefereixen evitar la discussió en lloc d’enfrontar la reacció i defensar els nostres germans i germanes trans i LGBTQ.

El que desitja la classe treballadora de tot aquest país és una alternativa real. Volen una alternativa a la misèria quotidiana de l’augment dels preus i la caiguda dels salaris, a la brutalitat i la inhumanitat del règim fronterer, a la destrucció sense sentit causada per l’imperialisme i a l’espoli rapaç dels nostres governants corporatius. El camí cap a aquesta alternativa no passa per unes eleccions de mig mandat ni pel Partit Demòcrata. Fins que deixem de dependre de polítics i ONG comprats i pagats, i comencem a confiar en nosaltres mateixos i a crear les nostres pròpies institucions democràtiques de masses, el sentiment que molts van experimentar després de les eleccions de mig mandat continuarà sent simplement una breu treva dels pitjors excessos de la classe capitalista.

El camí cap a una alternativa real passa per moviments democràtics de masses, en què els treballadors i les treballadores decideixin col·lectivament el que volen i lluitin per això basant-se en el seu propi poder. Això requerirà la construcció de coalicions de masses en les quals les persones i una àmplia gamma d’organitzacions puguin treballar juntes per aconseguir un canvi social significatiu.

Milions de persones van assenyalar el camí a principis d’any en marxar pels carrers pels drets democràtics i contra les batudes contra els immigrants. Més recentment, les protestes contra els centres de dades han arribat al cor de milers de comunitats. I d’una manera encara més contundent, les enormes manifestacions i vagues a França, a l’Estat Espanyol i a molts altres països europeus han proporcionat un model de com els moviments de protesta als carrers poden calar en la consciència popular i convertir-se en mobilitzacions massives que sacsegen nacions senceres.

Article original publicat per Workers’ Voice

Imatge: Phil Roeder via Wikimedia Commons. Una protesta anti Trump a Iowa, poc abans de les midterms.

Exit mobile version