La Maricarmen tenia 87 anys quan la van fer fora de casa seva. Va ser l’espurna. En pocs dies, es va passar de paralitzar un desnonament a organitzar manifestacions. Les acampades es van estendre de Madrid a altres ciutats, milers de joves van omplir els carrers i el que era una queixa econòmica es va convertir en un enfrontament polític amb el govern.
Javier Martínez, Florence Oppen
La Maricarmen tenia 87 anys quan la van fer fora de casa seva. Va ser l’espurna. En pocs dies, es va passar de paralitzar un desnonament a organitzar manifestacions. Les acampades es van estendre de Madrid a altres ciutats, milers de joves van omplir els carrers i el que era una queixa econòmica es va convertir en un enfrontament polític amb el govern.
Que quinze anys després del 15-M, quan els desnonaments hipotecaris van constituir una enorme crisi social, l’esclat arribi per l’habitatge no és casualitat. L’habitatge és el punt on conflueixen l’empobriment de tota una generació, els beneficis rècord dels bancs, els fons d’inversió i els grans rendistes, i la impotència d’un govern «progressista» que fa més de vuit anys que no posa fre als fons voltor ni avança ni tan sols mínimament en la creació d’un parc públic d’habitatge de lloguer. Les enquestes fa anys que assenyalen el mateix: l’habitatge és la principal preocupació de la població i el problema no deixa d’agreujar-se.
Davant d’aquesta situació, és essencial preguntar-se: per què es repeteix aquesta crisi? Les solucions que ens proposen, d’una banda, el PSOE-SUMAR i, de l’altra, el PP-VOX, aconseguiran resoldre el problema? Quina és la sortida que necessita la classe treballadora?
1. Seixanta anys de negoci
Per entendre per què la crisi de l’habitatge esclata ara, cal mirar enrere. El que anomenem crisi de l’habitatge és el resultat de seixanta anys de polítiques d’Estat i té beneficiaris amb nom i cognoms.
«Volem un país de propietaris, no de proletaris» (ministre d’Habitatge de Franco, 1959)
El franquisme va prendre una decisió que marcaria diverses generacions: que la gent comprés un habitatge. Amb una hipoteca i amb subvencions i desgravacions fiscals que beneficiaven sobretot aquells que més tenien. Entre el 1960 i el 2001, la proporció de llars propietàries del seu habitatge va passar del 51,9 % al 81,2 %. Així, la majoria de la classe treballadora va esdevenir propietària del seu habitatge, mentre que el parc públic es va reduir a una fracció mínima: avui representa aproximadament entre l’1,5 % i l’1,6 %, davant d’una mitjana europea propera al 8 %.
Però no va ser, fonamentalment, una política social. Va ser la manera de reconstruir el capitalisme espanyol després de la postguerra. El negoci immobiliari necessita crèdit, sòl i construcció, i la compra d’habitatges amb hipoteca va reunir aquests tres elements: es van fomentar el crèdit hipotecari i les desgravacions fiscals, i es va establir un marc en què la requalificació del sòl generava plusvàlues per a aquells que construïen habitatges per vendre’ls.
L’Estat no es va limitar a deixar actuar el mercat, sinó que el va organitzar. L’habitatge protegit destinat a la venda, les desgravacions fiscals per les hipoteques i el finançament del sòl van contribuir a convertir una necessitat social en un circuit d’acumulació de capital per als grans propietaris del sòl, les promotores immobiliàries, les constructores i els bancs.
La Transició va transformar el règim polític sense trencar l’especialització del capital espanyol en la construcció, el turisme, la banca i la revalorització del sòl. La promoció privada d’habitatges, el crèdit hipotecari i les plusvàlues urbanístiques van continuar constituint una part central de la inversió, ara sota les noves institucions autonòmiques i municipals. El cicle del 1997 al 2007 no va ser una desviació d’aquest model, sinó la seva expansió mitjançant el crèdit barat, la liberalització urbanística i l’endeutament massiu de les llars. 2
Els bancs i les constructores d’avui van néixer amb Franco
Darrere d’aquell model hi havia noms concrets. El sector bancari va créixer protegit i concentrat: el 1962, cent famílies financeres controlaven 48 bancs i el 84,8 % del capital desemborsat. 3 Els Botín i les entitats que avui formen el BBVA provenen d’aquell món.
Amb les constructores va passar el mateix. Ferrovial va néixer el 1952 renovant vies per a Renfe i, als anys seixanta, va aconseguir la concessió de l’autopista de peatge Bilbao-Behobia, la primera que es va licitar amb finançament privat. Huarte, Agromán i Dragados van ser les grans constructores de la dictadura: avui, Huarte és la H d’OHL, Agromán forma part de Ferrovial i Dragados, d’ACS. Huarte i Agromán van construir el Valle de los Caídos, i Entrecanales, avui Acciona, va construir un canal a Sevilla amb el treball forçat de presos republicans. Els fonaments d’algunes de les fortunes més grans d’avui es van forjar amb mà d’obra esclava durant el franquisme.
No és una coincidència. Dels 83 ministres de Franco que eren vius el 1974, 64 havien format part de consells d’administració durant els quinze anys anteriors. I quan es va crear l’Ibex 35, el 1992, els seus consells d’administració incloïen 35 càrrecs del franquisme i 43 alts càrrecs del PSOE. Van canviar els governs. Els consells d’administració, no.
El turisme tanca el triangle
El 1959, el Pla d’Estabilització va donar l’impuls definitiu al turisme de masses i, amb aquest, a una especialització de l’economia espanyola que perdura fins avui. La costa mediterrània es va urbanitzar amb el crèdit bancari i l’activitat de les empreses constructores. 4
Combinat amb l’entrada a la UE i la desindustrialització en benefici del capital alemany i francès, el turisme es va convertir en el motor central de l’acumulació de capital per a una part de la burgesia espanyola. El turisme, com a model econòmic, exigeix enormes quantitats de mà d’obra barata i precaritzada, així com un atac brutal al medi ambient per construir destinacions turístiques i infraestructures.
La bombolla immobiliària del 2008 va ser el negoci portat a l’extrem. Entre el 1997 i el 2007, el preu de l’habitatge va augmentar al voltant d’un 200 %, mentre que l’IPC ho va fer un 40 %, i la part del preu corresponent als beneficis va passar del 16,5 % al 49,3 % entre el 1996 i el 2004: una transferència massiva de renda de la classe treballadora al capital. La legislació del sòl de finals dels anys noranta va ampliar les possibilitats d’urbanització i va vincular el finançament municipal a la construcció. La crisi va posar de manifest els límits d’una economia que havia subordinat la inversió i l’ocupació a la revalorització del sòl i a l’expansió del deute. 5
Quan va esclatar la crisi, nosaltres en vam pagar la factura. Entre el 2007 i el 2017 hi va haver més de 700.000 execucions hipotecàries i prop d’un milió d’habitatges van passar de mans de la classe treballadora a mans de la banca. I l’Estat va rescatar aquesta mateixa banca: va comprar els actius tòxics i els va transferir a la Sareb, que va rebre uns 200.000 actius immobiliaris i financers per un valor de transferència de 50.781 milions d’euros. El seu deute va acabar convertint-se, en gran mesura, en deute públic. L’Estat va assumir els riscos de la crisi bancària sense transformar des del principi aquest patrimoni en un parc públic d’habitatges de lloguer social. 6
D’altra banda, molts bancs es van desfer de la seva cartera d’immobles venent-los a fons d’inversió. La fórmula per incentivar aquest moviment va ser la creació de les SOCIMI, societats d’inversió exemptes de pagar l’impost sobre societats si s’acollien al règim fiscal de la Llei 11/2009, promulgada i aprovada pel govern de Zapatero. Les SOCIMI han estat el vehicle que ha convertit el negoci immobiliari en un negoci molt rendible per als fons d’inversió i la gran burgesia.
Avui, un sistema de rendes de la burgesia i de robatori a la classe treballadora
Després del 2010, el negoci no va tornar a la construcció, sinó al lloguer, tant residencial com de temporada. En un context de caiguda de la taxa de guany (beneficis per euro invertit), el capital es va desplaçar cap a actius «segurs»: l’habitatge i els serveis públics, pels quals sempre es pagarà, ja que són essencials per a la vida de la classe treballadora. Aquest fenomen no ha estat exclusiu de l’Estat espanyol, sinó que també s’ha observat arreu d’Europa.
Les conseqüències d’això les exposa el mateix govern. L’informe del Ministeri de Drets Socials, titulat «El problema de la concentració de la riquesa», exposa: «Els grans tenidors amb més de 10 immobles van quadruplicar el seu patrimoni immobiliari, passant de 138.000 a 626.000 immobles. Les llars que viuen en un habitatge de propietat han passat del 79% al 63,9%. Les llars que viuen de lloguer han passat de l’11,9% al 19%». A això s’hi afegeix que avui dia hi ha 341.000 habitatges destinats al lloguer turístic. 7
La màxima expressió d’aquesta tendència, que explica l’esclat que estem vivint, és que, entre els menors de 35 anys, la propietat va passar del 69,3% el 2011 al 36,1% el 2020. 8 L’Estat espanyol deixava de ser un país de propietaris per a les noves generacions del proletariat.
Així es produïa una diferenciació entre les generacions del proletariat que es manifesta en el mercat del lloguer, on el 39% dels habitatges pertanyen a persones que només tenen un immoble llogat. 9 Però cal tenir molt clar que aquest sector forma part de la classe treballadora, que tenia un pis no pas per especular, sinó perquè havia estat un dels pilars de seguretat material i ideològica de la classe treballadora fins al 2008. Comprar un pis era una manera d’assegurar els estalvis i de tenir un coixí d’emergència per a un mateix o per als fills.
El problema central, la dada de concentració de l’habitatge, només s’explica des d’un criteri de classe: no és el mateix una família que lloga un pis heretat que una societat patrimonial, un banc o un fons que gestiona milers d’habitatges. Els seus interessos són oposats. Per això, parlar de rendisme en general, quan la majoria de la classe encara és propietària del seu habitatge, dificulta comprendre i afrontar el problema, i dona espai perquè la dreta pugui aparèixer com a defensora de la classe treballadora que té un o dos pisos. L’enfrontament no és entre la classe treballadora i els rendistes, sinó entre la classe treballadora i els grans propietaris, que han trobat en el mercat immobiliari un espai per acumular capital.
Blackstone permet identificar el caràcter empresarial d’aquesta nova propietat rendista. Civio va documentar 19.638 habitatges llogats a través de 27 societats vinculades al fons, dels quals més de 13.000 eren a Madrid; CaixaBank hi figurava amb uns 22.000 i Cerberus, amb prop de 7.000. Així és com el gran capital espanyol es va aliar amb el nord-americà per generar la crisi de l’habitatge que existeix actualment.
Els lloguers pugen, els salaris no. Guanyen els bancs i les grans fortunes
Però el problema de l’accés a l’habitatge no és només el seu preu, sinó també el fet que, des de la crisi del 2008, els lloguers pugen molt més que els salaris. Els preus dels lloguers estan indexats a l’IPC i són carn d’especulació. Els salaris no augmenten automàticament amb la inflació. Amb les reformes laborals, es van generalitzar la feina precària i les jornades a temps parcial. Aquesta combinació va provocar que, el 2025, es destinés de mitjana el 50% del salari a pagar el lloguer, mentre que els lloguers pujaven un 7% i els salaris només un 1%.10 La conseqüència és que 3,4 milions de persones viuen en condicions d’amuntegament11 i que el 2025 es van produir 18.317 desnonaments per impagament del lloguer. 12
Avui, 18 anys després de la crisi del 2008, l’habitatge torna a ocupar un lloc central, però, a diferència d’aleshores, no hi ha cap crisi macroeconòmica; al contrari, ens diuen que Espanya és la «locomotora» d’Europa. L’habitatge és simplement l’exemple més sagnant de les implicacions del «l’Espanya va bé» de Pedro Sánchez.
Al capitalisme i a la burgesia espanyola els ha anat d’allò més bé durant els darrers anys, gràcies a l’augment de l’explotació mitjançant la precarització del treball, al robatori dels ingressos de la classe treballadora a través dels lloguers i al dels seus impostos mitjançant la privatització dels serveis públics i els contractes milionaris d’obra pública, que acaben inflant el deute públic. La mostra més clara d’això és que «l’1% més ric té el 21,6% de tota la riquesa i, a principis de segle, en tenia el 13%. Alhora, el 10% més ric posseeix el 52,9% de la riquesa».13
Els qui continuen beneficiant-se dels desnonaments i dels lloguers són els grans bancs i els fons d’inversió. El 2025, CaixaBank va declarar 5.891 milions d’euros de benefici net, BBVA va obtenir 10.511 milions en el conjunt del grup i Santander, 14.101 milions.
Aquestes xifres no reflecteixen beneficis obtinguts exclusivament de l’habitatge, però sí que mostren la potència econòmica de les entitats que participen en el crèdit hipotecari, en el finançament de promotors i, en determinats casos, en la propietat immobiliària directa. 14 D’aquesta manera, els qui es beneficien de la crisi de l’habitatge i la provoquen són, essencialment, els de sempre. Canvia el negoci, però no els propietaris.
L’altra cara som nosaltres: una classe treballadora molt més pobra que el 2008, amb noves generacions que no poden comprar un habitatge i competeixen per una oferta escassa de lloguer, amb contractes inestables i filtres que exclouen qui té menys ingressos o arrossega un desnonament previ. Qui en queda fora acaba en infrahabitatges, en l’ocupació d’habitatges o en el sensellarisme.
2. Governi qui governi, la recepta és la mateixa: l’habitatge com a mercaderia.
Vuit anys de govern del PSOE i Sumar no han donat lloc a cap mesura per abordar les causes estructurals de les dificultats d’accés a l’habitatge. Ha calgut una mobilització de masses perquè aprovessin el decret Maricarmen, que és del tot insuficient. Les mesures mínimes que conté, com ara l’aturada dels desnonaments d’habitatges dels grans propietaris fins al 2028 i la pròrroga automàtica de dos anys dels contractes de lloguer, no són més que una puntada endavant: una maniobra per salvar-se electoralment i preparar una crisi encara més gran d’aquí a dos anys. La sèrie oficial d’habitatges protegits acabats va superar les 100.000 unitats anuals durant bona part dels anys vuitanta i va arribar a les 114.067 el 1985; el 2024 se’n van registrar 14.371 i el 2025, 12.858. Es tracta d’habitatges protegits acabats, no necessàriament d’habitatges públics de lloguer que es mantinguin fora del mercat. Feta aquesta precisió, la diferència mostra que els governs de Sánchez haurien pogut impulsar una escala molt més gran de producció pública i de conservació permanent del parc d’habitatge, sense haver d’esperar una transformació socialista de tota l’economia. 15
Ara, des del PSOE-Sumar, parlen de regular els excessos del mercat. Però, com explicàvem a l’article «Els enganys ocults darrere d’algunes propostes d’habitatge»16, les solucions que defensen no resolen gran cosa. Els lloguers socials amb propietari privat, en què l’Estat paga al propietari la major part del lloguer, no creen parc públic i cronifiquen el problema. Les deduccions fiscals per als propietaris —de fins al 90% en alguns casos, amb la Llei 12/2023— no han augmentat l’oferta ni han fet baixar els preus, i empobreixen l’Estat. A més, parlar d’«alternativa habitacional» en lloc d’«habitatge» permet oferir un alberg com a «solució» a famílies amb fills que han estat desnonades.
Després de la crisi del 2008, ja van posar el crit al cel amb la regulació del mercat: una de les mesures va ser endurir les condicions d’accés a les hipoteques. A la pràctica, això va fer que els grans i mitjans capitals poguessin disposar de tot el crèdit, mentre que una classe treballadora sotmesa a contractes i salaris pitjors havia de buscar un habitatge de lloguer.
La dreta: alliberar sòl i construir més
D’altra banda, la dreta, a més d’afirmar que no hi ha solució immediata, proposa el contrari i obté el mateix resultat. El PP i Vox, al costat de sectors de la burgesia, en contra de qualsevol regulació, volen liberalitzar el sòl a gran escala i llançar un nou cicle de construcció. Aquesta solució, que immediatament no resol res, recorda directament a les mesures dels anys 90 i 2000 que van ser base per a la bombolla immobiliària. Però, sobretot, és una mentida total, perquè no diuen en cap moment que en l’Estat espanyol existeix sòl urbanitzat buit suficient per a construir 6,7 milions d’habitatges segons el Ministeri d’Habitatge. No ho diuen perquè els propietaris són fonamentalment fons d’inversió o la Sareb que ho arrosseguen des de la bombolla immobiliària.17 Sí que existeix una solució immediata: aquesta és posar en ús el que ja existeix i avui serveix per a especular: els habitatges i solars de bancs, fons i la Sareb, començant per les buides.
Perquè la crítica a la recepta de construir més no ha de convertir-se en l’afirmació que mai farà falta nou habitatge. La creació de llars i la seva concentració en determinades àrees metropolitanes generen dèficits territorials reals. La pregunta decisiva no és només quants habitatges construir, sinó qui decideix la seva localització, qui ho finança i si quedaran permanentment fora del mercat com a habitatge públic de lloguer social.
Perquè, mentre hi ha 3,84 milions (Cens del 2021) d’habitatges buits, la recepta d’una liberalització massiva de sòl en un context de crisi ecològica cada vegada més profunda suposa tornar a generar una immensa despesa d’energia i materials, amb les emissions de CO2 corresponents, la destrucció d’ecosistemes i la construcció en zones inundables. És a dir, tornar a beneficiar als mateixos bancs, constructores i fons d’inversió que en la crisi anterior. L’exemple d’això ja ho vam veure amb la DANA de València, amb el PP, que va pagar a les mateixes empreses de la Gürtel per a “reconstruir” en les zones inundables que havien construït fa vint anys.
Un mercat capitalista, no un mercat mal regulat
El problema no és que el mercat residencial funcioni malament perquè estigui regulat o perquè estigui liberalitzat com afirmen la majoria de les forces polítiques, inclosos Sumar i Podemos; funciona malament perquè és un mercat capitalista, irracional, que camina de crisi en crisi, beneficiant pel camí a una classe. Avui el mercat de l’habitatge espanyol funciona de meravella per als grans empresaris, banquers i rendistes: per a ells, una casa no és una casa, sinó una mercaderia més que vendre, comprar i llogar.
Des dels representants de la burgesia, es defensa que els grans propietaris constitueixen una fracció massa petita del total de l’habitatge per a suposar un problema. Però la realitat és que els grans propietaris, al no necessitar l’habitatge per a viure, poden deixar els pisos buits fins que apugin els preus, o apujar-los artificialment fins que sectors de la classe, per pura necessitat, es vegin obligats a pagar-los. Només així s’explica que el preu dels lloguers s’hagi duplicat en els últims deu anys.18
I és necessari entendre l’estructura del capitalisme espanyol per a entendre la incapacitat total del govern “progressista” per a prendre alguna mesura de fons, l’absència de qualsevol parc públic d’habitatge, i que es necessitin mobilitzacions de masses per a aconseguir coses tan mínimes com la paralització dels desnonaments.
Com hem explicat anteriorment, la burgesia lligada als bancs, constructores i la propietat immobiliària és un element central de l’imperialisme espanyol, i les seves principals empreses són ACS, Ferrovial, el Santander i el BBVA. Són potents multinacionals, amb llaços estructurals amb la burgesia nord-americana.
És per això que, en l’Estat espanyol, la més petita mesura per a garantir que l’habitatge sigui un dret universal i no una mercaderia, suposa un enfrontament directe contra l’IBEX i l’estructura de poder econòmic del règim de la Transició. Un enfrontament que, com hem vist en els últims vuit anys, cap força que era base del govern progressista realitzarà, i molt menys les forces a la seva dreta. Aquesta és la base per a entendre per què, malgrat les enormes mobilitzacions a partir del desnonament de la Maricarmen, el parlament va rebutjar uns decrets de mínims, en els quals ni tan sols hi havia una mesura que afectés la concentració de propietat immobiliària.
3. Com garantir el dret a l’habitatge?
Com hem vist, cap solució vindrà dels representants de la burgesia. L’única garantia és que la classe treballadora intervingui amb veu pròpia i amb mètodes propis de la classe treballadora, sabent que serà una lluita llarga, en la qual la vaga general que es prepara constitueix un primer pas. A diferència del que ens venen, sí que hi ha solucions estructurals que poden ser immediates, però només si estem disposats a enfrontar a la gran burgesia.
Aquesta lluita ha de partir de la moratòria de tots els desnonaments i la mobilització dels recursos necessaris per a oferir una alternativa residencial estable a aquelles persones que ja han estat desnonades.
La inestabilitat del règim del lloguer empeny a moltes famílies treballadores a un desplaçament forçós o, directament, a afrontar una amenaça de desnonament cada vegada que venç el contracte i el sou ja no aconsegueix fer front a les constants pujades del lloguer. Per això, la lluita ha de continuar per contractes de lloguer veritablement indefinits i per una baixada immediata dels preus.
Com hem vist, amb la creixent inflació la classe treballadora sofreix un augment del cost de la vida en general. Aquest procés d’empobriment gradual causa cada vegada més dificultats per a sostenir el preu del sostre. Per aquest motiu, és també urgent lluitar per una pujada dels salaris i les pensions, i que aquests estiguin lligats a l’IPC.
Per un parc públic de lloguer social, expropiació dels grans tenidors
Finalment, una mesura imprescindible per a enfrontar el problema de l’habitatge passa per la creació d’un parc públic de lloguer social. I això es pot fer de manera immediata, expropiant als grans propietaris sense indemnització, com a devolució del rescat bancari de la crisi de 2008 que el conjunt de la classe treballadora va pagar. Aquesta solució acabaria amb el gruix dels pisos dedicats a l’especulació i els posaria a un lloguer assequible, la qual cosa baixaria el conjunt dels preus.
L’expropiació ha de distingir expressament entre la propietat personal o el petit patrimoni familiar i la propietat immobiliària organitzada com a capital. No es tracta d’equiparar al jubilat que complementa la seva pensió llogant un pis amb Blackstone o amb una cartera residencial bancària. L’objectiu és socialitzar el parc d’habitatge dels grans rendistes i gestionar-lo mitjançant una participació democràtica de llogateres, treballadors del sector i organitzacions veïnals, amb lloguers vinculats als ingressos i la prohibició de la privatització futura.
Abans de construir nous habitatges, cal elaborar un pla per a posar en ús els que estan buits, a partir d’un inventari territorial d’habitatges buits, turístiques i recuperables, i tenint en compte la projecció de noves llars i les possibilitats de rehabilitació. Aquest pla ha de començar per l’expropiació dels habitatges de bancs, fons voltor i grans propietaris, incorporant-los a un parc públic permanent de lloguer social, amb rendes ajustades als ingressos de les famílies i sota control democràtic dels treballadors i llogateres. Allà on, després de recuperar i rehabilitar el parc existent, persisteixi un dèficit demostrat, caldrà construir directament habitatge públic sobre sòl públic, sense possibilitat de privatització posterior ni de convertir les subvencions en una garantia de rendibilitat per a les promotores privades.
Expropiació de les grans constructores. Planificació democràtica i ecològica.
Per a no repetir el model especulatiu que ens va portar a la crisi de 2008, i tallar de soca-rel tota la corrupció relacionada amb la construcció d’infraestructures (cas Ábalos), cal expropiar també a les grans constructores i bancs de l’IBEX, posant el sòl, el crèdit i la capacitat de construcció al servei d’una planificació democràtica. Aquesta haurà de determinar on i quants habitatges construir segons les necessitats socials, l’evolució de les llars, l’accés al transport públic i criteris ecològics. Es tracta de combinar l’expropiació, que transforma les relacions de propietat, amb la recuperació, rehabilitació i construcció dels habitatges necessaris per a superar també la seva desigual distribució territorial.19
Un pla de construcció ecològic hauria de començar per recuperar i rehabilitar edificis existents, reduir la demanda energètica i evitar noves urbanitzacions en àrees inundables o d’alt risc. La nova construcció necessària hauria de començar a partir de l’expropiació del sòl ja urbanitzat, els materials de menor impacte, l’adaptació a la calor i l’accés al transport col·lectiu. L’alternativa al negoci del maó no és deixar sense treball a la construcció, sinó orientar la seva capacitat cap a la rehabilitació, l’habitatge social i les infraestructures que fan falta.
Superar la fractura entre grans metròpolis i territoris despoblats també exigeix redistribuir l’ocupació, els serveis, les universitats i la inversió. Una xarxa ferroviària pública molt més densa —Cercanías, Rodalies, regionals, mitjana distància i alta velocitat—, accessible i tendencialment gratuïta, juntament amb la reducció de la jornada sense reducció salarial i el teletreball voluntari on sigui possible, permetria reduir els desplaçaments.
Aquesta planificació tampoc pot reduir-se a un ministeri que encarregui obres a les mateixes grans constructores. Requereix un govern dels treballadors i organismes democràtics de planificació amb participació de sindicats, treballadors de la construcció, ferroviaris, inquilins i comunitats, capaces de decidir l’ús del sòl, del crèdit i de la capacitat productiva. Per això la socialització de la gran banca, les promotores i les constructores no és una consigna aliena a l’habitatge, sinó una condició per a executar el programa.
4. És possible aconseguir aquestes mesures en el capitalisme espanyol?
Com hem vist, les mesures per a solucionar el problema d’arrel existeixen, són realitzables i poden garantir que l’accés a l’habitatge sigui un dret. Aquestes mesures són perfectament possibles; que la classe política actual no ho faci és una decisió conscient de privilegiar a una minoria en contra de l’interès de les masses. En estar el negoci immobiliari directament relacionat amb el centre de la burgesia espanyola, qualsevol mesura suposa un enfrontament directe contra els interessos de l’IBEX 35, independentment de qui guanyi les eleccions.
Aquest enfrontament només podrà ser realitzat per la classe treballadora i els seus aliats en una lluita massiva i organitzada com va ser capaç de fer-ho en els anys trenta, durant la revolució espanyola, per a resoldre també problemes bàsics com l’habitatge, l’accés a la terra o els salaris. Si mirem al nostre costat, a Portugal només va ser en el context de la Revolució dels Clavells el 1975 quan, més enllà de la nacionalització de la banca o de les energètiques, es van produir ocupacions massives d’habitatges buits, es van topar i van regular els preus. L’Estat es va veure obligat a implementar el pla SAAL (Servei de Suport Immobiliari Local) que sota la direcció de comitès de veïns va permetre la construcció i reconstrucció de barris, que existeixen fins avui, per a atendre les necessitats del poble.20
No obstant això, avui dia moltes d’aquestes conquestes van ser eliminades. La seva causa és que, a pesar que la revolució va aconseguir derrocar la dictadura de Salazar, no va avançar fins a derrocar la dictadura de la burgesia, el capitalisme. En els processos revolucionaris, la burgesia prefereix lliurar els anells a perdre la mà perquè, si es manté el capitalisme, podran esperar a un moment més favorable. Podran esperar que la classe treballadora estigui més desorganitzada i desmoralitzada per a tornar a llançar una ofensiva i arrabassar de nou el que abans es va veure obligada a cedir.
La lliçó que hem de prendre és que, en l’Estat espanyol, la lluita per mesures sobre habitatge, encara que siguin mínimes i defensives com el desnonament de la Maricarmen, poden generar enormes processos de mobilització, que marquen el camí a seguir i aprofundir. L’única manera d’assegurar que el dret a l’habitatge es conquisti a llarg termini és mitjançant una revolució que institueixi un govern de la classe treballadora per a enfrontar a l’IBEX 35.
Un govern sustentat en els organismes democràtics de masses, aixecats pels mateixos treballadors i treballadores i el poble en la seva lluita. Un govern la tasca del qual no sigui gestionar el decadent estat burgès, sinó substituir-ho per complet. Un govern que expropiï a la burgesia i planifiqui democràticament l’economia al servei de les necessitats socials. Aquest govern de treballadors i treballadores serà el primer pas en el camí cap als Estats Units Socialistes d’Europa i la revolució internacional.
1 Els habitatges en propietat cauen fins als nivells del 1991. Público, 2013. Els habitatges en propietat cauen fins als nivells del 1991 | Público
2 Banc d’Espanya, Informe Anual 2007, cap. 2, sobre el crèdit, la construcció i el cicle immobiliari; Llei 6/1998, sobre règim del sòl i valoracions, BOE-A-1998-8788; Viento Sur, núm. 181 (2022), anàlisi històrica de l’habitatge.
3 Pedro Ramiro i Erika González, «D’on venen les elits que lideren el capitalisme espanyol», Observatori de Multinacionals a l’Amèrica Llatina (OMAL), https://omal.info/spip.php?article9104=; vegeu també A dónde va el capitalismo español, Traficantes de Sueños. Aquestes fonts secundàries reprodueixen la dada del 1962 (100 famílies, 48 bancs i el 84,8 % del capital desemborsat); queda pendent localitzar la taula estadística primària.
4 Sasha D. Pack, Tourism and Dictatorship: Europe’s Peaceful Invasion of Franco’s Spain, Palgrave Macmillan, 2006; Pedro Ramiro i Erika González, «D’on venen les elits que lideren el capitalisme espanyol», OMAL, https://omal.info/spip.php?article9104=. Fonts sobre l’expansió turística durant el franquisme i la continuïtat de les elits econòmiques; la tesi sobre la desindustrialització i el capital europeu requereix documentació específica addicional.
5 Banc d’Espanya, Informe Anual 2007, capítol 2, https://www.bde.es/f/webbde/Secciones/Publicaciones/PublicacionesAnuales/InformesAnuales/07/Fic/cap2.pdf.
6 Sareb, Informe anual 2022, Madrid, 2023, apartat sobre la creació i l’evolució de la societat, https://www.sareb.es/wp-content/uploads/2023/07/informe-anual-2022-cuentas-auditadas-2022.pdf; Eurostat, Eurostat Clarifies the Statistical Treatment of SAREB in Spain, 2021. La Sareb va rebre inicialment prop de 200.000 actius financers i immobiliaris per un valor de transferència de 50.781 milions d’euros, finançats mitjançant deute avalat per l’Estat. La reclassificació de la Sareb dins del sector de les administracions públiques el 2021 va suposar incorporar aproximadament 35.000 milions d’euros al deute públic espanyol.
7 Javier Gil, Óscar Villas, Miguel García-Duch i Irene Lebrusán, El problema de la concentració immobiliària a Espanya, sèrie Habitatge, Consum i Desigualtat, Informe 2, Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, en col·laboració amb l’Institut de Filosofia del CSIC, 2026, p. 11–13, especialment el gràfic 5 (p. 12).
8 Marta Garcia, Espanya no és un país per a joves propietaris: els menors de 35 anys amb un habitatge en propietat cauen a la meitat en només una dècada, El Independiente, 2022.
9 Javier Gil, Óscar Villas, Miguel García-Duch i Irene Lebrusán, Un mercat dominat per multiarrendadors: estructura i concentració del mercat del lloguer a Espanya, Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, en col·laboració amb l’Institut de Filosofia del CSIC, 2023. Informe 1 Multiarrendadores.pdf.
10 Fotocasa, InfoJobs, 2025: Anàlisi de la relació entre salaris i habitatge a Espanya, https://s36360.pcdn.co/wp-content/uploads/2026/06/NdP-Espana-Analisis-salarios-Precios-alquiler-vivienda-2025-FC-IJ.pdf.
11 Alberto Senante, Crisi de l’habitatge a Espanya: 9 dades clau, Amnistia Internacional, https://www.es.amnesty.org/en-que-estamos/blog/historia/articulo/nueve-datos-sobre-la-crisis-de-la-vivienda-en-espana/.
12 Consell General del Poder Judicial, Efectes de la crisi en els òrgans judicials, dades anuals de 2025, apartat «Llançaments practicats»: 25.540 llançaments, dels quals 18.317 van derivar de procediments de la Llei d’arrendaments urbans (LAU). Per a l’últim indicador, consulteu Eurostat, overcrowding rate, especificant l’any i la població de referència.
13 Banc d’Espanya, Principals resultats de l’Enquesta Financera de les Famílies 2024, presentació del 15 d’abril de 2026, apartat «Riquesa neta», https://www.bde.es/f/webbe/GAP/Secciones/SalaPrensa/IntervencionesPublicas/DirectoresGenerales/economia/Arc/Fic/IIPP-2026-04-15-lopez-es-or.pdf. L’1% més ric posseïa el 21,6% de la riquesa neta el 2024 (en comparació amb el 13,8% el 2002), i el 10% més ric en posseïa el 52,9% (en comparació amb el 42,9% el 2002).
14 CaixaBank, «CaixaBank obté un benefici net de 5.891 milions d’euros el 2025», nota de premsa sobre els resultats anuals, 30 de gener de 2026, https://www.caixabank.com/es/actualidad/noticias/caixabank-obtiene-un-beneficio-neto-de-5-891-millones-de-euros-en-2025-un-1-8-mas-por-el-fuerte-crecimiento-del-negocio; BBVA, «Resultats: BBVA bat rècord de beneficis el 2025 amb 10.511 milions d’euros», 5 de febrer de 2026, https://www.bbva.com/es/economia-y-finanzas/resultados-4t25/; Banc Santander, «Santander assoleix resultats rècord el 2025», 3 de febrer de 2026, https://www.santander.com/es/sala-de-comunicacion/notas-de-prensa/2026/02/resultados-banco-santander-2025. Les tres xifres corresponen al benefici atribuït dels respectius grups bancaris en el conjunt de les seves activitats i mercats, no exclusivament al negoci immobiliari a Espanya.
15 Ministerio de Vivienda y Agenda Urbana, Observatorio de Vivienda y Suelo, Boletín especial Vivienda Social 2024, serie histórica; Gobierno de España, Informe de rendición de cuentas, julio de 2025, p. 35 (14.371 habitatges protegits acabades el 2024); estadística de Vivienda y Rehabilitación Protegidas, actualizació maig de 2026 (12.858 el 2025).
16 Jordi Jaime Sanz, Corriente Roja, 2026. https://www.corrienteroja.net/los-enganos-ocultos-tras-algunas-propuestas-de-vivienda/
17 Fernando H. Valls. España tiene solares vacantes para casi siete millones de pisos, pero no se construye. La Vanguàrdia 2026.
18 Fotocasa, «Fa 10 anys el lloguer a Espanya costava de mitjana 558 € al mes i ara costa 1.083 €, un 94 % més car», 27 de març de 2025, https://prensa.fotocasa.es/hace-10-anos-el-alquiler-en-espana-costaba-de-media-558-e-al-mes-y-ahora-cuesta-1-083-e-un-94-mas-caro/. EEl preu mitjà anunciat va passar de 6,97 a 13,54 €/m² al mes entre febrer de 2015 i febrer de 2025 (+94%). Es tracta de preus d’oferta, no de lloguers efectivament pagats.
19 INE, Censo 2021 y Proyección de hogares 2026-2041; OCDE, Economic Surveys: Spain 2025; Madden y Marcuse, In Defense of Housing, cap. 1.
20 Portugal, Decreto-Lei n.º 445/74, de 12 de septiembre, sobre regulación de alquileres y utilización de viviendas desocupadas; Decreto-Lei n.º 198-A/75, de 14 de abril, «Estabelece normas sobre a ocupação de fogos devolutos», Diário do Governo, I Série, n.º 87, suplemento, art. 1, apartados 1, 3, 4 y 6, y art. 4; y Decreto-Lei n.º 294/77, de 20 de julio, «Estabelece disposições tendentes a regularizar as ocupações de fogos devolutos levadas a efeito para fins habitacionais até 14 de Abril de 1975», Diário da República, I Série, n.º 166. El decret d’abril del 1975 va establir la legalització de determinades ocupacions d’habitatges buits mitjançant contractes obligatoris d’arrendament, amb rendes regulades i facultats d’intervenció municipal quan el propietari es negués a formalitzar-los. El decret del 1977 va intentar corregir les dificultats d’aplicació de l’anterior.