La Mar Soler és treballadora al sector d’emergències sanitàries, a les ambulàncies del 112. Concretament treballa per a una empresa privada, perquè la Generalitat subroga el servei per tal que el gestionin empreses privades. A més, la Mar és delegada sindical per CGT.
La Mar ens aclareix que, en treballar per una empresa privada, ella no està inclosa al sector públic com a tal, però sí que treballa per al sector públic perquè totes les assistències que fa són del 112, tot i que pagades per una empresa privada, tant els/les treballadors/es com les ambulàncies. Ens diu, també, que això no és res més que una mostra més de la precarització del servei 112 perquè l’empresa privada gestiona el servei sota la lògica de guanyar diners i no de salvar vides.
Has notat un empitjorament a la teva feina o a la resta de serveis públics els últims anys?
Jo, concretament, treballo al sector sanitari i cada dia passo per CAPS, CUAPS i més d’un hospital, i sí que he notat un empitjorament brutal del sector públic. No és normal que tu vagis a un hospital i hagis d’estar cinc hores asseguda a una cadira de fusta a una sala d’espera. Cada dia hi ha més cues i més llargues als centres sanitaris i no sé fins a quin punt arribarem, però tu vas a urgències i, òbviament, si no tens una emergència de vida o mort, no t’atendran ni en un segon, ni en dos ni en tres.
Però el que no pot ser és que estiguis cinc hores, et facin un diagnòstic ràpid i corrents, et posin un tractament i cap a casa. Les persones segueixen als passadissos, s’espera massa hores i això és inviable a llarg termini. I això passa a tots els hospitals, sigui quina sigui la ciutat.
Nosaltres també hem notat un gran increment en el volum de treball. Jo mateixa fa quatre anys que estic treballant aquí i he notat aquest increment en la càrrega, però els meus companys i companyes que fa més de vint anys que hi treballen, expliquen que quan ells van començar, en 24 hores podien atendre 5, 7 o 10 pacients i avui en un sol dia atenem entre 20 i 25 pacients. Pensa que atendre un/a pacient requereix com a mínim una hora. És una barbaritat.
Llavors sí, el volum de feina és molt elevat en comparació amb uns anys enrere i això no fa més que perjudicar la qualitat de la nostra atenció per l’esgotament acumulat. Igual que passa amb la sanitat, també passa amb l’educació o el transport públic. Mira el transport públic, a principis d’any va petar i ara el sector educatiu. Cada vegada els governs apliquen més retallades i intenten que els i les treballadores facin més en menys temps i amb pitjors condicions, amb el mateix salari i amb més responsabilitats. És evident que si les responsabilitats augmenten, com a mínim, ens haurien d’apujar els salaris. El mateix que estan exigint els professors i professores ho reivindiquem nosaltres per al nostre sector. I sobretot, necessitem més formació pagada, perquè nosaltres fem formacions cada any, un mínim de 16 hores obligatòries i remunerades, però clarament no és suficient perquè al final a mi m’expliquen com posar una faixa pèlvica, per posar un exemple, quan un/a pacient té una fractura pèlvica. Però m’ho expliquen una vegada i ho practico una vegada i quan ho hagi de fer durant una emergència tres mesos després, ja ni m’enrecordo. La responsabilitat no pot caure en un/a treballador/a, si se’n recorda o no de la formació que va fer fa tres mesos, necessitem formació permanent en horari laboral.
Has participat en alguna lluita en el sector?
Sí, vaig participar en una de les manifestacions, i vaig veure com s’anaven construint assemblees per poder prendre decisions conforme a tot el que s’anava acordant amb la Generalitat. Em va semblar una passa endavant gegant a la lluita poder crear assemblees per prendre les decisions en base a tot allò que els sindicats anaven acordant amb la Generalitat, al contrari del que havia passat altres vegades, que les decisions les prenien sempre les mateixes persones a porta tancada.
Jo crec que un dels motius pels quals els/les treballadors/res públics no explotem és perquè tenim una responsabilitat molt pesada a nivell ètic i moral i això és un debat molt profund. Si jo aturo les ambulàncies algú pot sortir molt perjudicat, igual que al sector educatiu, si jo aturo una escola, els infants no aprenen. És a dir, si t’atures un dia no, però si t’atures un mes, dos mesos, tres mesos… això pot suposar que s’endarreireixi l’aprenentatge dels infants, i a la sanitat, doncs encara pitjor. Si atures un hospital o atures les ambulàncies de tota una ciutat, quan algú truqui al 112 i no hi hagi ambulància, què passarà? Qui es farà responsable? Llavors també és que ens fan massa responsables tant ètica com moralment i per això crec que no fem més coses de les que podríem fer.
Com i qui creus que pot solucionar la crisi dels serveis públics?
Solucionar la crisi dels serveis públics ha de passar, necessàriament, per deixar de retallar els serveis públics i augmentar el pressupost i el finançament. I no només això, sinó que cal acabar amb les privatitzacions. Penso que els hospitals privats no haurien d’existir, així com tampoc les escoles privades. En definitiva, caldria abolir el sistema privat i absorbir tots els recursos a la xarxa pública. La coexistència d’ambdós sistemes és classista i hauria de desaparèixer. Els serveis públics són tot allò que sosté la nostra societat, sobretot la sanitat i l’educació.