Els dirigents d’Units Podemos i el PSOE s’afanyen aquests dies a explicar les excel·lències del seu Acord de Pressupostos. Agiten les grans “mesures socials” que porten pa, però que per poc que es furgui, no arriben a engrunes (veure pàgines centrals). En realitat el que més els ajuda a vendre l’acord és el rebuig que provoquen els crits de Casado-Rivera.

El contingut polític essencial de l’acord és sostenir al Govern de Sánchez a canvi d’una espècie de “vicepresidència”, que Iglesias ha començat a exercir de manera immediata. Els que venien a “acabar amb la casta”, “posar fi al règim del 78” i “assaltar els cels”, acaben fent de suport del règim monàrquic. On abans hi havia bipartidisme, ara hi ha bipartidisme amb sidecar.

L’acord és, abans de res, el gran ham electoral del PSOE i Podemos per a les eleccions de 2019 i les properes generals. La viabilitat i continuïtat de les minses mesures socials anunciades i de les promeses, vénen condicionades pels límits marcats per la UE, que Sánchez i Iglesias han jurat respectar, i que exigeixen reduir el “dèficit estructural” del 0,65% del PIB en dos anys. I, per descomptat, la UE va a exigir ajustos dràstics davant qualsevol deterioració de la situació econòmica, com el qual ja preanuncia el FMI.

Mentre pregonen les virtuts de l’Acord, la vida segueix el seu curs i hi ha notícies que no ocupen portades però són el signe dels temps i marquen la diferència entre el fang i les catifes.

Un símbol amb 102 anys d’història, la Naval de Sestao, que va arribar a emprar 7.000 treballadors, després d’una tortuosa i lenta agonia, està a un pas del tancament definitiu. Un drama que viuen també els treballadors de Alcoa, les plantes dels quals de la Corunya i Avilés anuncien el tancament, deixant al carrer a 700 famílies. O els voltant de 700.000 emprats/as públics contractats en frau de Llei des de fa 15, 20 o 30 anys, avui amenaçats d’acomiadament.

Aquest és el pa el nostre de cada dia per a milions de treballadors/as, en actiu, parats/as o pensionistes, que la crisi ha precaritzat i pels qui la “recuperació” no és res més que una mentida.

No sabem què pot trigar la propera recessió i, en conseqüència, la “bonança” que els queda al PSOE i Podemos per “fer política social dins dels límits de la UE”. El que sí podem dir és que el futur no augura “vaques grasses” sinó aprofundiment de la catàstrofe social, enmig de la major crisi política interburgesa i del règim en 40 anys.

L’“exemple” de Tsipras li va durar poc a Podemos. Ara la seva referència és el govern portuguès del partit socialista, sostingut al parlament pels seus amics portuguesos del Bloco i el PCP. És conegut com el govern de la geringonça (“aparell inestable de maneig complicat que s’espatlla fàcilment”), un qualificatiu que bé li val al govern Sánchez.

Qui sembra falses il·lusions acaba collint decepció i això no és gratis. Davant la ruina social i la crisi històrica del règim, l’alternativa que prepara el capital financer de cara  quan la geringonça espanyola no doni més de si, hagi desmoralitzat als treballadors/as i desmobilitzat la protesta social, és un “bonapartisme dur” amb Casado i Rivera, un gir autoritari recolzat en la radicalització dretana de les bases de PP i Cs, recolzat en un ultranacionalisme espanyol.

El camí és organitzar l’acció independent dels treballadors/as per construir una sortida obrera i democràtica a la crisi. El camí oposat al dels quals volen convertir el moviment social en un dòcil instrument del Govern. És el paper que juguen els dirigents de CCOO i UGT, però també, en forma explícita o implícita, alguns/as dirigents de la Coordinadora Estatal de Pensionistes, organismes col·laterals de Podemos com No+Precarietat o organitzacions i partits (inclosa part de la suposada “ultra” i del “sindicalisme alternatiu”) guanyats a plataformes com les del 27-0, dedicades a exercir “pressió amiga” al govern i a subordinar-ho tot al joc electoral.