Des de la crisi de 2008, l’habitatge digne a l’estat espanyol s’ha transformat cada vegada més en quelcom tan difícil de trobar com un caganer sense barretina. L’augment de casos de famílies que no podien pagar les hipoteques i veien les seves cases arrabassades pels bancs, això sí, quedant endeutats igualment per un habitatge que ja no els pertanyia, va provocar un canvi en el model residencial, amb el consegüent augment del lloguer d’habitatges d’un 15% a gairebé un 20% en deu anys.
Per: Nucli Perifèria
Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la classe treballadora que depèn més del lloguer és la que té un sou per sota del sou mínim interprofessional (SMI). Això, juntament amb un preu mitjà que s’ha doblat en els últims deu anys i la pujada del preu de la llum, gas, aigua i aliments, fa que la classe treballadora en conjunt sigui la principal perjudicada. Aquesta situació ens ha lligat de mans i peus, i ens obliga a acceptar els preus abusius dels lloguers, inflats per uns grans tenidors cada vegada més rics.
Tot i això, des dels governs i la burgesia ens volen fer creure que l’augment de preus és degut a unes lleis de mercat que semblen immodificables com les de la naturalesa. Però la veritat és que les lleis les posen ells que cada dia són més rics, mentre que nosaltres, la classe treballadora, cada dia som més pobres. Ara, amb una demora que els col·lectius per l’habitatge denuncien, el “govern més progressista de la història” ha aprovat la nova regulació dels lloguers, per evitar, segons diuen, que els preus siguin abusius i que la gent pugui gaudir d’un habitatge digne.
A continuació analitzarem aquesta regulació pas a pas, per veure si realment serà efectiva i millorarà les condicions de vida de la classe treballadora, o al contrari, és una mesura més de maquillatge d’aquest govern: plena de forats i lletres petites que al final fan que no canviï res de res.
Abans d’entrar en el tema, cal explicar que aquesta regulació només afectarà les zones considerades tensionades (cada municipi és una zona). Així que totes aquelles que no ho siguin, quedaran fora de la nova regulació, sense acabar amb l’especulació de soca-rel.
El primer inconvenient que trobem en aquesta regulació és que la decisió de declarar les zones amb major pressió com a tensionades, recau en els governs autonòmics, en un context en què tan sols 6 de les comunitats autònomes no estan governades pel PP, que s’ha posicionat en contra d’aplicar la regulació. I d’aquestes sis només s’aplicarà a Catalunya, de moment. En el fons, el govern “més progressista de la història” no té cap intenció d’acabar amb l’especulació, tan sols es tracta d’una estratègia electoralista per fingir que pretenen ajudar la classe treballadora, però no assumeixen la responsabilitat de garantir que aquesta regulació s’aplicarà, i cedeixen la responsabilitat a les autonomies, sabent que la gran majoria dels governs estan en contra. Assegurant, així, que la regulació no perjudicarà la burgesia que representen i els fons voltor i bancs podran continuar enriquint-se amb una necessitat tan bàsica com és l’habitatge.
Ara bé, com es decideix si una zona és tensionada o no? Doncs aquesta classificació recau en l’Índex de referència de preus del lloguer, un valor assignat pel ministeri basat en els preus de l’habitatge de tot l’estat. Com aquest índex és estatal, els criteris per a fixar-lo no tenen en compte les peculiaritats de cada regió o municipi. A més, aquest topall només afecta els propietaris considerats grans tenidors, que a Catalunya, serien aquells que tinguin 5 habitatges o més en una sola zona tensionada, i a la resta de l’estat, incloent-hi Catalunya, serien tots aquells que en tinguin més de 10 en total. D’aquesta forma, la creació de societats paral·leles podria permetre evadir-ne els topalls.
Un altre punt important de la regulació el trobem en la prohibició d’apujar el preu, tret que s’hagi fet una millora en l’immoble els darrers dos anys, s’hagi millorat en un 30% el rendiment energètic de l’habitatge o s’hagi fet més accessible. En aquest cas es permetria una pujada màxima del 10%. Qualsevol pujada de preus del lloguer mentre que els salaris no pugin equiparablement és un atac directe cap a la classe treballadora.
A més a més, la regulació tampoc afecta als habitatges amb llicència de lloguer turístic, quan és evident que en moltes de les zones tensionades, precisament és el turisme i els preus desorbitats que s’arriben a pagar per un apartament, el que fa que la població no pugui trobar un lloc on viure. I aquest fet encara es torna més insòlit quan aquestes zones altament turistificades, pateixen problemes de despoblament. La gentrificació dels barris i el turisme és un atac més cap a la classe treballadora, que només beneficia als especuladors, i que ens expulsa dels barris i pobles on hem crescut.
No gens menys, hi hem de sumar el fet que els desnonaments continuen executant-se cada dia, que les extorsions a persones okupes per part de màfies segueixen, i van en augment, que tenim “parcs d’habitatge públics” amb cues d’espera llarguíssimes, però en canvi, molts habitatges d’aquests parcs, buits. I de fet, es donen desnonaments en aquests mateixos parcs públics. Trobem uns serveis socials desbordats que envien a la gent als sindicats i col·lectius per l’habitatge o a CSO que fan activitats per a tothom. I per si no fos suficient, ens trobem que molts habitatges es troben en condicions insalubres, amb humitats perjudicials per la salut, problemes en el subministrament d’aigua i llum, o fins i tot amb problemes estructurals, com és el cas de l’edifici que es va esfondrar recentment a Badalona, entre d’altres.
Davant d’aquesta conjuntura en contra de la classe treballadora que cada dia es troba amb més dificultats per assolir el dret a l’habitatge, és necessari un pla de xoc urgent. Exigim:
- Prohibició de tot desnonament que afecti persones amb ingressos baixos i que no disposin d’alternativa residencial!
- Expropiació sense indemnització dels pisos buits de bancs i fons d’inversió! incloent-hi els habitatges de la SAREB per a començar a crear de veritat un parc públic d’habitatge.
- Aquestes reivindicacions han d’anar acompanyades de reivindicacions laborals i sindicals que serveixin per enfrontar la precarietat que vivim dia rere dia i ens permetin l’accés a un habitatge digne. I és que precarietat residencial i laboral són dues cares d’una mateixa moneda. És per això que cal lluitar per la derogació de totes les reformes laborals que han aplicat els darrers governs de torn que han empitjorat les condicions de vida de la nostra classe, des de la del 2010 (PSOE), 2012 (PP) com del 2021 (PSOE-UP).
Aquestes mesures només les podrem aconseguir si ens organitzem i construïm l’alternativa als carrers, al moviment per l’habitatge lluitant contra els desnonaments, a la feina de costat als companys defensant els drets laborals, i per totes les reivindicacions legítimes de la classe treballadora que ens ajudin a qüestionar a la classe burgesa que, mentre que s’enriqueix amb l’explotació i l’especulació, ens oprimeix i ens pren les nostres condicions de vida.
Contra l’especulació del lloguer, pla de xoc social d’habitatge!
