PER LA RECONSTRUCCIÓ DE LA IV INTERNACIONAL

La fundació de la IV Internacional va ser el resultat de llargs anys d’activitat i lluita de León Trotsky i de les forces que, ja l’any 1938, es denominaven “trotskistes”. Comencen des de finals de 1923 a través de l’Oposició d’Esquerra, amb la seva batalla dins de la URSS, el partit bolxevic i la III Internacional, contra la burocratització estalinista i les seves conseqüències teòriques i polítiques. Continua després de l’expulsió de Trotsky del partit bolxevic, de la III Internacional i de la pròpia URSS, entre 1927 i 1929, quan aquestes forces passen a denominar-se Oposició d’Esquerra Internacional dins de la Tercera. Es reforça a partir de 1933, després de la criminal política de l’estalinisme que, a Alemanya, va contribuir al triomf del nazisme i Trotsky conclou que la Tercera havia mort com a organització revolucionària.

Des d’allà, són cinc anys de reagrupament de forces, de cerca d’acords amb altres organitzacions, i d’intensa elaboració teòrico-política, com el llibre La Revolució Traïda i el “Programa de Transició” escrit com el document central per ser votat en la Conferència de Fundació.

Una tasca imprescindible en un context molt difícil

La IV Internacional neix en un context molt desfavorable de la lluita de classes: el triomf i la consolidació de l’estalinisme a la URSS i l’avanç del nazi-feixisme a Europa. Neix perseguida per l’imperialisme i, essencialment, per l’estalinisme: milers de trotskistes morien en els camps de concentració a Sibèria; alguns dels col·laboradors més propers de Trotsky eren assassinats a l’exterior: el seu fill León Sedov i el seu secretari Rudolf Klement, en el propi procés de preparació de la conferència de fundació.

Aquest context va determinar que la IV naixés organitzativament feble. Eren menys de sis mil militants, distribuïts de la següent forma: Estats Units, 2.500; Bèlgica, 800; França, 600; Polònia, 350; Alemanya, 200 (dels quals 120 estaven presos); Anglaterra, 170; Txecoslovàquia, entre 150 i 200; Grècia, 100; Brasil, 50; Xile, 100, Cuba, 100; Àfrica del Sud, 100; Canadà, 75; Holanda, 50; Austràlia, 50; Espanya, entre 10 i 30; Mèxic, 150; més un nombre no definit d’“adherents clandestins” a la URSS.

Es tractava, no obstant això, d’una tasca imprescindible: calia defensar en el terreny teòric i programàtic l’herència del marxisme i l’experiència de la Revolució Russa, que havia estat deformada fins a la seva gairebé destrucció per l’estalinisme. Al mateix temps, es tractava de lluitar contra un nou fenomen contrarrevolucionari a l’interior del moviment obrer: la burocràcia estalinista i les terribles conseqüències de la seva acció per als treballadors i les masses. La IV té, des de la seva fundació, el mateix objectiu estratègic de la III: dirigir a la classe obrera en el procés de la Revolució Socialista Mundial. En aquest camí, afegia una nova tasca: la revolució política per enderrocar el règim estalinista a la URSS i recuperar aquest Estat obrer com a palanca de la revolució mundial. Era una tasca defensiva (mantenir un fil de continuïtat) i, alhora, preparatòria d’un embrió de direcció per als processos revolucionaris que inevitablement vindrien en el futur [1].

No és casual que Trotsky, que havia estat un dels grans dirigents de la Revolució Russa i havia comandat milions de combatents a l’Exèrcit Roig, considerés que reagrupar aquests pocs milers de militants “és el treball més important de la meva vida; més que el de 1917, el de la guerra civil, o qualsevol altre”. I que el seu paper en aquest “treball” era “indispensable”, perquè l’any 1917 estava Lenin orientant la revolució i ara solament ell podia portar-ho endavant [2].

El pablisme

L’agost del 1940, Ramón Mercader, un agent de estalinisme, va assassinar a Trotsky a la seva casa de Coyoacán (Mèxic). Amb aquest crim, l’estalinisme buscava tallar el “fil conductor” amb l’herència marxista i l’experiència d’Octubre que Trotsky representava. Al mateix temps, deixava a la jove IV sense el seu principal dirigent, el de nivell teòric-polític i experiència revolucionària qualitatius. La Segona Guerra, a més, va disminuir les seves forces militants, amb moltes de les seves seccions europees en la més dura clandestinitat, als països ocupats pels nazis, i amb l’SWP (ja afeblit per la ruptura d’un ala petit burgesa, el 1940) perseguit per la seva oposició a la guerra.

En aquest marc, l’any 1948 es va realitzar el II Congrés, que va reagrupar les forces trotskistes. El SWP d’Estats Units era el partit trotskista més fort i el que comptava amb els quadres més experimentats (varis d’ells educats pel propi Trotsky), però patia d’una desviació que el portaria a no assumir com la seva tasca central ser l’eix de construcció de la Internacional. Els seus dirigents veien la IV com una federació de partits i no com una direcció internacional centralitzada. D’aquesta forma, la centralització va ser assumida pel grec Michel Raptis (Pablo) i el belga Ernst Mandel, acompanyats per un grup de dirigents molt joves i de poca experiència, com l’argentí Nahuel Moreno i el francès Pierre Lambert.

Aquesta direcció feble i inexperta es va veure sotmesa a dures pressions i proves sense la presència de Trotsky. D’una banda, la guerra va produir, d’acord amb els pronòstics previs de Trotsky, un gran ascens revolucionari a Europa i altres regions del món, i el sorgiment de nous Estats obrers que se sumaven a la URSS. Però, per l’altre, contra aquests pronòstics, la IV no va guanyar pes de masses i incidència en aquests processos i va continuar sent un petit nucli. Per contra, va anar cap a  l’estalinisme, que havia dirigit la derrota del nazi-feixisme i construït nous Estats obrers, el que es va convertir en la direcció indiscutida del moviment obrer i de masses mundial.

En aquest context, la nova direcció de la IV (Pablo i Mandel) no va passar la prova i (a partir del III Congrés, l’any 1951) va adoptar un curs cada vegada més oportunista, basada en caracteritzacions impressionistes i totalment equivocades (la “inevitabilitat de la Tercera Guerra Mundial” entre l’imperialisme i la URSS, procés en el qual la burocràcia estalinista jugaria un paper “objectivament revolucionari”), va adoptar la línia que els trotskistes havien de fer un “entrisme de llarg termini” dins dels partits comunistes estalinizats [3]. Entre les conseqüències polítiques d’aquesta línia van arribar al súmmum de negar-se a defensar la retirada de l’Exèrcit Roig quan van explotar les revolucions polítiques a Berlín Oriental (1953) i a Hongria (1956). Aquesta caracterització i aquesta política de capitulació es farien extensives als moviments nacionalistes burgesos i a altres corrents d’origen no estalinista, com el castrisme. El SWP, Moreno i Lambert es van oposar a aquestes caracteritzacions i polítiques.

La tragèdia de Bolívia del 1952

“La conseqüència més tràgica d’aquesta política va ser la traïció a la revolució boliviana. L’any 1952, a Bolívia es dóna una típica revolució obrera. Els treballadors organitzen milícies, derroten militarment a la policia i a l’exèrcit, i sorgeix la COB (Central Obrera Boliviana) com a organisme de poder dual. Les mines són nacionalitzades i esclata la revolució camperola, que envaeix els latifundis i ocupa les terres. Fins a 1954, la principal força armada de Bolívia eren les milícies obreres dirigides per la COB.

Des de la dècada de 1940 l’organització *trotskista boliviana (PER) venia guanyant enorme influència en el moviment obrer. Tenia a les seves files a importants dirigents miners, fabrils i camperols. El seu principal dirigent, Guillermo Lora, va ser el redactor de les Tesis de Pulacayo, una adaptació del Programa de Transició a la realitat boliviana, votades per la Federació de Miners. […] A la revolució del ’52, el POR va codirigir les milícies i va ser cofundador de la COB. Tenia pes de masses a Bolívia.

Lamentablement, el POR, seguint l’orientació del Secretariat Internacional [SI] de la IV, encapçalat per Pablo, no va aixecar la política que la COB prengués el poder. Al contrari, va donar el seu suport crític al govern burgès del MNR (moviment nacionalista burgès). Sense l’orientació revolucionària, el moviment de masses va anar sent desarmat i desmobilitzat, i la revolució va ser desmuntada en pocs anys.” [4]. Nahuel Moreno i la seva organització a Argentina van combatre durament aquesta línia del SI proposant que s’impulsés la línia de “Tot el poder a la COB”.

La crisi de 1953

A més d’aquests gravíssims errors polítics, la direcció internacional dirigida per Pablo va utilitzar un mètode nefast: va intervenir la secció francesa, va destituir a la majoria de la seva direcció (que no coincidia amb la seva política), i va intentar formar una fracció secreta al SWP nord-americà. La majoria dels trotskistes francesos (dirigits per Pierre Lambert), anglesos (dirigits per Gerry Healy), el SWP dels EUA, i part dels trotskistes sud-americans, encapçalats per Nahuel Moreno, van trencar amb el Secretariat Internacional (SI) dirigit per Pablo i van crear l’any 1953 el Comitè Internacional (CI).

Van seguir anys de dispersió, doncs, tot i que les forces que es van quedar amb Pablo i Mandel eren minoritàries, la majoria no es va organitzar mai de forma centralitzada com la “veritable IV” per revertir la dispersió, especialment per responsabilitat del SWP. Novament li va tocar a Nahuel Moreno combatre aquesta desviació “federalista” del SWP.

Malgrat un intent de reagrupament parcial, l’any 1963 (al voltant de la caracterització de Cuba com un nou Estat obrer), la crisi no va ser superada i la dispersió de les forces que es reclamen trotskistes ha tendit a accentuar-se. Per això, avui la IV Internacional no existeix com a organització unificada encara que les seves propostes programàtiques hagin passat la prova de la història.

L’estratègia de la LIT és reconstruir la IV

El corrent morenista es va integrar l’any 1964 a l’SU (Secretariat Unificat) que s’havia conformat un any abans [5]. Va demorar a fer-ho perquè considerava que aquesta reunificació havia de fer-se sobre la base d’un balanç molt crític del pablisme, que no es va realitzar. Durant la seva permanència en l’SU, sempre va combatre les successives desviacions i capitulacions que impulsava la majoria de la direcció, ara encapçalada solament per Ernst Mandel (el “mandelisme”) [6], com el guerrillerisme, el vanguardisme i l’adaptació a la democràcia burgesa [7].

L’any 1979, el corrent morenista estava organitzada com a Fracció Bolxevic (FB) dins de l’SU. Quan es desenvolupava el debat polític sobre el caràcter del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FLSN) nicaragüenc i el seu govern (i la política a tenir cap a ell), el FSLN deté i expulsa als integrants de la Brigada Simón Bolívar (BSB), que havia estat impulsada per la FB, i els lliura a la policia panamenya, que els tortura. L’SU va enviar una delegació a Nicaragua, va recolzar la decisió del govern, i no va defensar als integrants de la BSB (entre ells, militants i dirigents de la seva organització internacional). A això es suma, la resolució de l’SU de prohibir la construcció de partits trotskistes a Cuba i Nicaragua. La FB va trencar amb l’SU. Després d’un fracassat intent de fusió internacional amb el corrent de Pierre Lambert, l’any 1982 es va fundar la LIT-QI amb les forces de la FB i sectors llatinoamericans provinents del lambertisme [8].

Des de la seva pròpia fundació i els seus estatuts, la LIT-QI (malgrat ser en aquests anys el corrent trotskista més fort i dinàmic) mai es va autoproclamar “la IV”, sinó que sempre va posar la seva pròpia construcció al servei de la tasca estratègica de reconstrucció de la IV Internacional:

“La Lliga Internacional dels Treballadors (Quarta Internacional) – LIT (QI), té com a propòsit fonamental superar la crisi De direcció del moviment obrer mundial i construir la Quarta Internacional amb influència de masses. Solament així, resolent la crisi de direcció del proletariat, la permanent mobilització dels treballadors i explotats del món contra l’imperialisme i la burgesia podrà culminar amb la victòria de la revolució socialista internacional i amb la implantació de la dictadura revolucionària del proletariat” [9]. Per la LIT-QI, aquesta és la “mare de totes les tasques”, la tasca prioritària que els plantegem als revolucionaris del món. No la hi proposem solament als que es reivindiquen trotskistes sinó també a les noves generacions de lluitadors.

Com fer aquesta reconstrucció?

Des de la seva fundació, la LIT-QI ha intentat diverses aproximacions amb altres organitzacions internacionals i nacionals per explorar la possibilitat d’unificació. Algunes van donar resultat, però diverses altres van fracassar. Quins són els criteris amb què abordem aquestes aproximacions al passat i ho seguirem fent en el futur?

“Sempre hem defensat que els processos d’unificació han de ser sòlids, preparats i discutits amb profunditat i, si és necessari, lents. En aquest sentit, proposem criteris clars. El primer és que la reconstrucció de la IV ha d’estar basada al voltant d’un programa”, la qual cosa implica una comprensió comuna de la realitat mundial i una estratègia comuna enfront d’ella [10].

És necessari també coincidir en les posicions sobre els principals fets de la lluita de classes, especialment en els processos revolucionaris, per poder desenvolupar una acció militant comuna sobre ells. En cas contrari, aquella coincidència programàtica solament queda en paraules.

Un tercer criteri imprescindible és que les relacions entre les organitzacions han de ser honestes i sense maniobres deslleials, per delimitar diferències i fins i tot per arribar a la conclusió que no és possible una unificació immediata però que tal vegada pugui donar-se en el futur. Això últim deixa fora d’aquest procés a les petites organitzacions sectàries o a les “sectes *trotskistes“ més grans (nacionals o internacionals) per les que “val tot” en funció de parasitar als altres corrents i guanyar-los alguns militants.

Finalment, com un aspecte molt important: “Defensem la moral obrera i revolucionària” que “per a nosaltres, constitueixen un punt del programa. La profunda degeneració de les organitzacions trotskistes, producte de la llarga crisi, de les pressions de l’estalinisme en el passat, i de l’‘al·luvió oportunista’ en les dues últimes dècades, ha produït també una degeneració metodològica i moral” [11]. En les últimes dècades, assistim a un augment alarmant de baralles per l’aparell; robatori de seus partidàries i sindicals; mandats parlamentaris i diners; acusacions sense proves i calúmnies i, fins i tot, agressions físiques entre organitzacions que es reivindiquen revolucionàries. Ens posicionem categòricament contra aquests mètodes que caracteritzen una profunda degradació moral. A partir d’aquests criteris, analitzem algunes dels corrents que es reivindiquen de la IV Internacional.

L’SU

Tal com hem assenyalat, la Revolució Cubana i el reconeixement de Cuba com un nou Estat obrer, van impulsar l’any 1963 el reagrupament de part important de les forces trotskistes al món, en el Secretariat Unificat. Allunyat Michel Pablo de les seves files, la figura que va encapçalar l’SU va ser Ernst Mandel.

Mandel no tenia els mètodes autoritaris de Pablo però va mantenir un element central del pablisme: les seves anàlisis i caracteritzacions totalment impressionistes i l’elaboració d’orientacions que s’adaptaven a la “moda” imperant, a cada moment, en l’avantguarda d’esquerra i, a partir d’allí capitulaven a diverses direccions burocràtiques i petit burgeses.

A la dècada de 1960, això va portar al mandelisme a capitular a la direcció castrista cubana i a les organitzacions guerrilleres, a impulsar una línia guerrillerista i embarcar a les seccions llatinoamericanes en aventures que van tenir un altíssim cost en vides i militants (com el PRT-ERP d’Argentina i el PER-C de Bolívia). [12]. En els anys ’70 va girar cap a una posició “avantguardista” en general: la tasca no era agitar les consignes sorgides de les necessitats profundes dels treballadors i les masses sinó les campanyes que impactessin en la “nova avantguarda de masses” [13]. Ambdues línies van ser combatudes pel morenisme i l’SWP.

A la segona meitat de la dècada de 1970, aquest seguidisme va prendre un altre rumb: el “democratisme” com a expressió de l’impacte que tenia en l’esquerra europea l’anomenat “eurocomunisme”. Davant d’aquesta pressió, Mandel va assumir posicions democratistes.

En el seu text “Democràcia socialista i dictadura del proletariat” (1979), més tard aprovat pel congrés de l’SU, presentava un model de dictadura del proletariat que era una capitulació a l’eurocomunisme i a la socialdemocràcia. Contra aquest material, Nahuel Moreno va escriure el llibre Dictadura Revolucionària del Proletariat. En ell, a més d’analitzar i defensar l’essència d’aquest règim polític, fa un pronòstic: si Mandel i el mandelisme aprofundien en aquest camí, abandonarien el camp dels revolucionaris i es passarien al del reformisme. Lamentablement, aquest pronòstic es compliria anys més tard.

De manera gairebé simultània, el mandelisme va tornar a expressar la seva política de capitulació a les direccions petit burgeses i burocràtiques que encapçalaven un procés revolucionari, en recolzar al govern burgès nicaragüenc del FSLN nicaragüenc.

Un salt de qualitat

El pronòstic de Moreno es va complir totalment a partir del XIV Congrés de l’SU (1995). Qui va donar el marc teòric-polític va ser Daniel Bensaïd, que havia passat a ser el seu principal dirigent. En el seu informe, Bensaïd va analitzar que la restauració del capitalisme a la URSS i els altres ex Estats obrers representava una “gran transformació mundial”, un veritable “canvi d’època”. Per l’SU havia finalitzat l’època definida per Lenin com de “guerres, crisis i revolucions”, oberta amb la Primera Guerra Mundial i l’Octubre rus (l’època imperialista i revolucionària) [15]. Bensaïd considerava que entràvem en una època molt més defensiva, amb una “crisi en el projecte socialista”, que requeria “construir un nou programa”.

En considerar que hi havia un “eclipsi de la raó estratègica”, l’SU va eliminar l’eix del Programa de Transició escrit per Trotsky: la dictadura del proletariat. En aquest marc, entre altres consignes per impulsar la mobilització, es proposaven algunes com radicalitzar la democràcia [burgesa]; democratitzar l’ONU; crear noves institucions financeres internacionals “democràtiques”; etc. L’SU havia deixat de ser una organització revisionista del trotskisme per passar a ser directament una organització reformista que amb el seu accionar s’integrava com la “pota esquerra” del sistema capitalista i de les institucions de la democràcia burgesa.

A partir d’allà, la no participació en governs burgesos deixava de ser un problema de principis per passar a ser un problema “tàctic”. Així ho va expressar el propi Bensaïd al seu debat amb l’organització DS (Democràcia Socialista, llavors secció de l’SU) sobre si aquesta havia d’ingressar o no al govern burgès de Lula, l’any 2003 [16]. Posteriorment, el 2014/2015, la direcció de l’SU impulsaria el suport dels seus militants grecs al govern burgès de Syriza.

Un nou tipus de partit

Juntament amb aquest canvi qualitatiu i regressiu en el terreny teòric-polític, l’SU va abandonar la tasca de construir partits revolucionaris segons el model leninista. La seva principal organització, la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) francesa, es va auto – dissoldre l’any 2009

Notes:

[1] Sobre el tema de la fundació de la IV Internacional com a continuïtat de la III Internacional, veure l’article d’Alicia Sagra, a: https://litci.org/es/menu/especial/80-anos-de-la-cuarta/reconstruir-la-iv-continuidad-la-iii-internacional/

[2] Citat per Eduardo Almeida, a: https://litci.org/es/menu/teoria/historia/defensa-la-cuarta-internacional/

[3] Sobre aquest procés, veure https://litci.org/es/menu/especial/80-anos-de-la-cuarta/la-lucha-la-reconstruccion-la-iv-internacional-papel-del-parte-i/

[4] Ídem.

[5] Veure https://litci.org/es/menu/teoria/historia/defensa-la-cuarta-internacional/

[6] Pablo es va oposar a la reunificació de 1963, va passar a actuar com a assessor del govern burgès del FLN algerià, i va començar a construir una petita organització internacional. Va ser formalment expulsat de l’SU l’any 1964.

[7] Sobre alguns d’aquests debats, recomanem llegir els llibres de Nahuel Moreno “El partit i la revolució”, de 1973 (conegut com “Morenazo”) i Dictadura revolucionària del proletariat, de 1980, tots dos reeditats per Editora Lorca, 2010.

[8] Veure https://litci.org/es/menu/teoria/historia/nahuel-moreno-nuestra-experiencia-con-el-lambertismo/

[9] http://phl.bibliotecaleontrotsky.org/arquivo/estatutoslit.pdf

[10] Sobre aquests criteris i les bases d’aquest programa, veure: https://litci.org/es/menu/teoria/el-proyecto-estrategico-de-la-lit-ci-es-reconstruir-la-iv-internacional/

[11] Ídem.

[12] El PRT-ERP va ser reconegut com a secció oficial argentina de l’SU l’any 1969, en detriment de l’organització morenista (PRT-La Veritat). Va trencar amb l’SU i el trotskisme l’any 1973.

[13] En debat amb aquestes posicions i amb un balanç de l’experiència guerrillera, Nahuel Moreno va escriure i va presentar al X Congrés el document ja citat, conegut com “Morenazo” i després reeditat com “El partit i la revolució”.

[14] Declaració de la Fracció Bolxevic (1979).

[15] Per a una anàlisi més profunda d’aquest tema, veure: https://litci.org/es/menu/especial/80-anos-de-la-cuarta/la-lucha-la-reconstruccion-la-iv-internacional-papel-del-parte-ii/

Per consultar directament els textos de Daniel Bensaïd, veure: http://www.internationalviewpoint.org/spip.php?rubrique4 i http://danielbensaid.org/uma-nova-epoca-historica?lang=fr

[16] Sobre aquest tema, veure: http://danielbensaid.org/carta-a-democracia-socialista?lang=fr

[17] Sobre la trajectòria de Ted Grant, The *Militant i el seu corrent, veure: https://litci.org/es/menu/especial/80-anos-de-la-cuarta/tendencia-marxista-internacional-tmi-del-entrismo-permanente-al-abandono-la-dictadura-del-proletariado/

[18] Ídem.

[19] Veure l’article “Alan Woods: el ‘trotskista oficial’” a Correu Internacional nº 14 (desembre de 2015).

[20] https://litci.org/es/menu/especial/80-anos-de-la-cuarta/fraccion-trotskista-pts-del-sectarismo-propagandistico-al-oportunismo-electoralista-parte-i/

[21] Sobre aquesta part del debat amb la FT/PTS, veure: https://litci.org/es/menu/especial/80-anos-de-la-cuarta/fraccion-trotskista-pts-del-sectarismo-propagandistico-al-oportunismo-electoralista-parte-ii/

[22] Ídem.

[23] Una d’elles, encapçalada per Bill Hunter, va ingressar a la LIT-QI i va formar la Internacional Social League (ISL).

[24] Veure l’article sobre el lambertisma citat a la nota 8.