Escrit per la LITci

El 25 d’abril del 1974, un cop militar posà punt final a 48 anys de feixisme en un país completament trinxat per la guerra, per la crisi econòmica i el baix nivell de desenvolupament. Quan el moviment dels capitans va dur a terme el cop del 25 d’abril, la Junta de Salvació Nacional dirigida pel general Spínola no tenia present cap projecte de descolonització, no pretenia extingir la PIDE [la policia política] i molt menys que el poder arribés al carrer o hi hagués nacionalitzacions als principals sectors econòmics. Només pretenia acabar amb una guerra colonial per a la qual ja no hi havia solució militar, sense, tot i així, concedir la independència a les colònies així com introduir una tímida democratització del país.

Tot i així, poques hores després de l’inici del cop militar, la població surt al carrer -ignorant la crida dels militars del MFA [Moviment de les Forces Armades] a què tothom es quedés dins de casa- i transforma el cop en una vertadera revolució. Immediatament, l’odi contra la dictadura es va visualitzar. La seu de la PIDE es va veure cercada per manifestants; per tota Lisboa es van desencadenar manifestacions populars i estudiantils i, els dies que van seguir, se rodegen les presons polítiques (Caxias) i s’exigeix l’alliberament dels presos polítics. Immediatament a partir del maig, esclaten vagues al sector metal·lúrgic, als transports, a la indústria del suro, al sector naval i generalment en empreses amb un fort component de capital estranger. Les reivindicacions essencials són el pagament d’hores extres, 30 dies de vacances pagades, reducció de l’horari laboral, fixació del salari mínim en 6000 escuts portuguesos i un augment generalitzat dels salaris.

La revolució està al carrer i el seu caràcter obrer i popular es fa evident. El MFA nomena una Junta de Salvació Nacional, formada per l’alta jerarquia militar (generals, almiralls) i presidida per Spínola, que immediatament estableix contactes amb les principals organitzacions de l’oposició (el Partit Comunista Portuguès i el Partit Socialista) per involucrar-les en un govern provisional que reprengués el control i posés fre a la mobilització de les masses. I va ser en aquest context que el PCP (i el seu periòdic Avante!) van fer campanya contra els treballadors en vaga perquè, aquests, suposadament estaven al servei de la reacció feixista.

Durant els mesos que van seguir, es va donar un enfrontament permanent entre el moviment revolucionari de les masses i el govern provisional MFA/PCP/PS/PPD i el primer ministre, que era Palma Carlos (un spinolista convençut). Aquest enfrontament va acabar en una victòria per a les masses i Palma Carlos va dimitir afirmant que no disposava de condicions per governar perquè el poder “continuava als carrers”, sent substituït per Vasco Gonçalves (reflex d’un reforçament dels sectors anti-spinolistes dins del MFA) en un govern que busca una major negociació amb les reivindicacions populars.

El 28 de setembre

Dins d’aquest procés, la gran burgesia sobrevivia i els seus projectes d’una solució política a través d’un sistema presidencialista rebien el suport de l’ala militar “spinolista”, que tenia en el seu general el seu candidat “natural”. Des del 25 d’abril era ovacionat per les poblacions, que ajuntaven el visca Cunhal, Soares amb el visca Spínola, sense que el PCP i el PS es desmarquessin d’aquesta figura de la dreta militar.

Davant d’una situació cada cop més radicalitzada, l’extrema dreta prepara per al dia 28 de setembre una gran manifestació a Lisboa en nom de la “majoria silenciosa” que afirma representar. Acaba per comptar amb el suport del CDS, partit que en aquella època reunia els polítics supervivents de la dictadura i era dirigit pel llavors “jove” Freitas del Amaral; i compta amb la manca d’oposició del PPD (partit que es va originar en l’ala ‘desenvolupista’ de l’Acció Nacional Popular, el partit de la dictadura a l’època marcelista).

L’esquerra reacciona i crida a les masses a mobilitzar-se. En diversos locals els treballadors i els sectors populars, responent a les crides de la Intersindical, del PCP i d’altres organitzacions de l’esquerra, surten als carrers i construeixen barricades als accessos a Lisboa. La manifestació finalitza en ser desconvocada i s’obre una nova crisi al si del govern.

Derrotada aquesta temptativa de sortida presidencialista sota la figura de Spínola, la gran burgesia surt de nou debilitada en el terreny polític i en la correlació de forces dins del MFA, on els sectors representants de la petita burgesia i les posicions més a l’esquerra guanyen terreny. Així doncs, Spínola és allunyat i substituït per Costa Gomes, un general més “moderat” i favorable a una solució més negociada amb els partits que integren el govern provisional (PCP/PS/PPD).

Nou ascens de les lluites socials

La derrota de la dreta el 28 de setembre va donar encara més força a la classe treballadora i a la revolució. Comencen les grans ocupacions de terres, cases i empreses.

Pel que fa al front polític, el PS aconsegueix un dels seus objectius fonamentals: el novembre del 1974 es publica la Llei Electoral, que assegura la realització d’eleccions, una de les garanties que Mário Soares pretenia obtenir del president Costa Gomes. Pel que fa al front sindical, el PCP s’oposa al PS, guanyant provisionalment la batalla entorn de la qüestió de la unitat sindical.

El MFA busca controlar el procés revolucionari i s’institucionalitza com a estructura bàsica de la construcció de la democràcia “i del socialisme”, segons un pacte fet amb els principals partits (el PCP, el PS i el PPD entre ells) que accepten la tutela del MFA com a autoritat dels governs, fos el que fos el resultat de les eleccions per a l’Assemblea Constituent. Aquest pacte MFA/Partits va tenir l’oposició d’alguns grups revolucionaris (el PRT entre ells, antecessor històric de Ruptura/FER) que no acceptaven la tutela militar condicionant així la llibertat d’expressió política de les masses i la seva lluita per l’organització d’un poder i un govern obrer i popular.

11 de març

La gran burgesia, tot i la derrota que va patir el 28 de setembre, no havia desistit en mantenir el seu poder econòmic i polític. Avortada la temptativa política d’una sortida presidencialista i desesperada per l’avanç de la revolució, la gran burgesia dóna el seu suport a una sortida militar i prepara un cop amb el suport de l’alta oficialitat més reaccionària, aliada del general Spínola, que encara controlava diverses unitats militars per tot el país.

A partir d’una suposada “matança” que els oficials d’esquerra estarien preparant contra els oficials spinolistes (i que s’ha demostrat que mai va existir), els sectors spinolistes van organitzar el cop i inicien, l’11 de març del 1975, un atac aeri al RALIS, unitat simbòlica de l’anomenada “esquerra militar”.

Tot i així, el cop fracassaria perquè, a les primers senyals d’estar en curs una operació militar, immediatament milers de sectors populars, estudiants i obrers del cinturó industrial de Lisboa es van dirigir a les casernes impedint que les unitats militars favorables al cop sortissin i van portar els soldats d’aquestes unitats a posicionar-se en contra dels seus comandaments (un cas emblemàtic va ser el de la unitat dels Comandos de l’Amadora).

Derrotat el cop, aquell mateix dia, Spínola i els seus principals comandaments roben helicòpters militars i fugen cap a l’Estat espanyol, on van establir centres de suport a la contrarevolució i on van organitzar grups armats que van intervenir diversos cops contra militants i organitzacions de l’esquerra dins del territori portuguès.

Les nacionalitzacions

La derrota del cop va donar un nou impuls a la revolució, sent exigit el càstig de tots els colpistes i de les forces polítiques i econòmiques que els donaven suport. La gran burgesia va iniciar la seva fuga del país i alguns dels seus representants relacionats amb el cop de l’11 de març van ser detinguts.

Davant l’imminent daltabaix econòmic i responent a la poderosa manifestació dels treballadors de la banca que, tot i així, van ocupar els principals bancs, el recentment creat Consell de la Revolució (substitut de l’extinta Junta de Salvació Nacional la majoria spinolista de la qual estava implicada en l’11 de març) composat per l’oficialitat més influenciada per l’esquerra, dóna el seu aval a la nacionalització de la banca (el 14 de març de 1975). Amb aquesta nacionalització dels bancs, i donat que aquests són propietaris de diversos grups econòmics, es dóna de fet una nacionalització de molts dels sectors econòmics.

Mentre es produeixen les nacionalitzacions, durant els mesos següents es registra una mobilització generalitzada de sectors populars amb ocupacions de cases i organització dels habitants i dels camperols amb un avanç en les ocupacions de finques i constitució de UCPs (Unitats Col·lectives de Producció) convertint la meitat dels camps del país en zona de Reforma Agrària. Es va donar una nova dada rellevant a la revolució portuguesa: a les casernes es va instituir un funcionament democràtic amb les Assemblees d’Unitats que debatien i decidien allò que s’havia de fer, capgirant la cadena de comandaments jeràrquica de l’exèrcit portuguès.

Les eleccions per a la Constituent i “l’Estiu Calent”

Les eleccions per a la Constituent d’abril del 1975 vindrien a legitimar el PS com a partit més votat, seguit del PPD i del PCP, a més distància. D’aquesta manera, el PS aconsegueix l’objectiu de demostrar que tenia suport als carrers i, sobretot, que tenia molt més suport que el PCP a les urnes.

El resultat electoral no va frenar l’ímpuls revolucionari de les masses, ja que les vagues i ocupacions van continuar. L’1 de maig del 1975, amb un milió de manifestants, va tenir lloc una confrontació entre representants del PCP i la Intersindical i el PS. Van intentar impedir que Mário Soares es dirigís a la tribuna, però més tard els van obligar a retrocedir. Ambdós projectes es van enfrontar fins al novembre: el del PS (amb el suport d’una ala militar amb Melo Antunes al capdavant) que defensava la via parlamentària amb la finalitat d’aturar la revolució; i la del PCP (també amb el suport de l’ala militar de Vasco Gonçalves i Rosa Coutinho), que projectava el reforç del MFA al govern per garantir el control del procés a la metròpoli i encaminar la independència de les colònies en el sentit de la seva subordinació a la política de Moscou.

Darrere d’aquests projectes es van anar alienant altres sectors: la burgesia i els partits de la dreta (i l’extrema dreta armada) es van situar en aliança amb el projecte del PS; diversos sectors de l’esquerra militar i una part de l’anomenada extrema esquerra es van aliar amb el PCP, integrant la FUP (Front d’Unitat Popular, que congregava el PCP, MDP, MES, FSP, LUZ DE LA LUNA i LCI). Però la dinàmica i mobilització de la revolució van col·locar ràpidament aquesta unitat en una via més radicalitzada i el PCP va abandonar la FUP, que es va transformar en el FUR, però que, tot i així, mantenia el seu suport al 5è Govern de MFA/Vasco Gonçalves/PCP, sent els seus aliats d’extrema esquerra.

Hi havien rumors constantment de cops i contracops assolant el país. L’ala moderada dels militars s’organitzava entorn del Grup dels Nou i preparava una intervenció al govern. El govern de Vasco Gonçalves va ser dimitit pel President Costa Gomes i va ser substituït pel 6è Govern amb Pino de Azevedo al capdavant i amb el suport de l’aliança PS/PPD, organitzant-se per fer front a la revolució en curs.

Però la mobilització dels treballadors i dels soldats continuava. Una poderosa vaga dels treballadors de la construcció, seguida d’una manifestació, va rodejar Son Bento, on es reunia l’Assemblea Constituent: 80 mil obrers van mantenit els diputats reclosos a l’edifici més de 24h seguides. El govern de Pino de Azevedo va dir que no disposava de les condicions per a governar i es declarà “en vaga”. La crisi política era total i entre els militars, una part, amb el suport del sector PS/Melo Antunes, preparava el que seria el cop del 25 de novembre, encapçalat per Ramalho Eanes, que donaria inici al procés de desmuntatge de la revolució.

25 de novembre

El novembre del 1975 esdevindria el mes on es concretarien parcialment els projectes abans enfrontats. L’11 de novembre, Angola s’independitzava formalment amb el MPLA al govern, dins de l’esfera d’influència de la URSS (una victòria del projecte del PCP), i el dia 25 de novembre es produïa a Portugal la victòria del sector militar favorable al projecte del PS (amb el suport de la dreta i la burgesia). El novembre del 1975 marca el tancament d’una revolució que podria haver canviat el sistema a Portugal i sacsejar Europa.

La confiança i les il·lusions en el MFA, mantingudes i promogudes per la majoria de les organitzacions d’esquerra, en particular del PCP, i la manca d’una organització revolucionària amb influència de masses que presentés un programa i una proposta d’organització nacional dels diversos organismes de poder de base popular (comissions de treballadors, UCPs, veïns, comissions de soldats i mariners) per tal de disputar el govern del país, van ser dos aspectes que van impossibilitar una victòria revolucionària.

El cop del 25 de novembre resultaria, essencialment, en la institucionalització de la democràcia burgesa que tenim avui; l’alternança entre el PS i el PSD, amb el PCP fent el paper durant dues dècades d’oposició parlamentària i mantenint el control dels sindicats.

El PCP va ferir de mort el procés revolucionari i el PS li va assestar el cop mortal

Un aspecte essencial al qual hem de referir-nos és que les direccions del PCP i del PS, amb el suport majoritari de les masses, van enfrontar la seva mobilització revolucionària amb la finalitat de desmuntar-la. Bàsicament es van adherir a l’aparell de les Forces Armades, una estructura socialment privilegiada i amb una tradició jeràrquica rígida i d’obediència al poder polític.

 

El PCP des de sempre es va oposar a tot allò que no aconseguia controlar. Com l’oposició que va manifestar davant nombroses vagues i ocupacions, així com les maniobres que va intentar emprendre per tal de controlar el poc que quedava de comunicació de tipus social (el cas del diari República).

Diversos historiadors i ex dirigents del PCP van refutar més tard la tesi que el PCP volia prendre el poder a Portugal. Tenen raó, perquè una anàlisi detallada apunta cap a una postura de fre des de l’inici del procés revolucionari.

El PS arriba al 1974 com un partit amb una manca d’organització i dèbil pel que fa a efectius. La seva estratègia de gran partit de l’esquerra socialdemòcrata passaria ineludiblement per guanyar temps, intentant competir progressivament amb el PCP, i garantir així la realització d’eleccions, terreny en el qual la situació li seria més favorable.

La resta d’organitzacions d’esquerra es van aliar essencialment a la política del PCP, de suport a les faccions militars anomenades d’esquerra, i van manifestar una incapacitat de proposar una sortida revolucionària per al procés. Després del PREC [Processo Revolucionário Em Curso], partits importants com el MES, FSP i PRP-BR van desaparèixer o es van tornar residuals.

Analistes i historiadors intenten col·locar Portugal com a confrontat per dues sortides: la democràcia formal d’avui dia o la via estalinista de societat en cas que el PCP hagués pres el poder. El fet cert és que la revolució d’abril podria haver seguit altres camins i esdevenir una alternativa ben diferent d’aquestes dues.

Allò que sabem avui és que, respecte les grans conquestes del 25 d’abril (la llibertat i la millora del nivell de vida per a la majoria de la població), la contrarevolució democràtica, organitzada per la burgesia i el PS, amb el suport del PCP a partir de novembre del 1975, va acabar per derrotar la revolució socialista que els treballadors, els camperols i els joves van començar a construir a partir de l’abril del 1975 a Portugal.