Quatre anys de la revolució a Egipte: repressió a qui lluita i atacs als treballadors

El quart aniversari de la revolució que va derrocar el règim dictatorial de Hosni Mubarak ha estat marcat per sang i llàgrimes

Més de 20 morts als carrers del Caire i Alexandria en mans de les forces de seguretat i les bandes armades pel règim del mariscal Al-Sisi. Entre els morts es troba l’activista Shaimaa El Sabbagh, del Partit Aliança Popular Socialista, abatuda a sang freda mentre marxava pacíficament del Caire portant un cartell que deia “pa, llibertat i justícia social”. El vídeo en què l’activista i mare d’un nen de cinc anys apareix ensangonada als braços d’un amic es va fer viral i va causar una gran commoció arreu del món.

Lamentem la mort de Shaimaa, enviem les nostres sinceres condolences a la seva família i a la de tots els màrtirs caiguts el diumenge passat, ens unim a les veus d’indignació que ressonen a Egipte i al món en denúncia de la brutalitat i la hipocresia del règim.

En comptes d’obrir immediatament investigacions per descobrir els culpables de la mort de les 23 persones el passat 25 de gener, el ministre d’Assumptes Exteriors va sortir als mitjans públics acusant desvergonyidament els Germans Musulmans i forces externes per la violència que va marcar l’aniversari de la Revolució Egípcia. Ara, més que mai, és el moment de reprendre la lluita per la llibertat i la justícia social que va ser el motor de les multitudinàries manifestacions fetes en els últims anys.

Inestabilitat, acomiadaments i privatitzacions

Al-Sisi no ha pogut estabilitzar el país, més aviat el contrari, les pèssimes condicions de vida del poble treballador egipci segueixen deteriorant-se, i la única resposta del govern al creixent descontentament popular és l’augment del grau de control i repressió. Les polítiques econòmiques aplicades fins ara són si fa no fa el mateix. El tren de les privatitzacions segueix el seu camí i la conferència econòmica de Sharm el-Sheikh, al març, prepara la venta al capital privat de varies empreses públiques, a més de presentar megaprojectes econòmics a inversors privats com l’ampliació del canal de Suez. la construcció de complexos turístics i el projecte Triangle Daurat, de mineria, a l’Alt Egipte.

Menys ressò s’està fent sobre les esmenes a la llei laboral que autoritzen l’acomiadament de treballadors sense dret a recurs en la Cort Laboral i que permeten les subcontractacions i els contractes flexibilitzats sense assegurança social ni de salut. Els nivells salarials continuen sent baixíssims i el salari mínim de 1200 lliures egípcies (160 dòlars), anunciat per Al- Sisi després de la seva victòria, és lletra morta. Les condicions de treball són miserables. Molts treballadors emmalalteixen degut als alts índex d’insalubritat de les indústries petroquímiques, metal·lúrgiques, de ceràmica o cristalleria. Les morts són constants. No hi ha ni una legislació que pugni els empresaris que no assegurin condicions dignes de treball.

El parlament que sortirà de les properes eleccions de març del 2015 no garantirà l’aplicació de lleis justes un cop les velles cares del règim, com la del “rei de ferro”, Ahmed Ezz, sentenciat el 2011 per corrupció i alliberat l’any passat entre molts altres, tornin al terreny polític.

Són moltes les fàbriques que tanquen després de la expiació del període d’exempció fiscal. Per exemple, una fàbrica de fibres d’Alexandria va acomiadar a 350 treballadors i va liquidar l’empresa l’agost de l’any passat. Els treballadors estan en lluita i continuen, tres mesos i mig després, realitzant segudes i protestes a les portes de l’empresa. El cas d’una fàbrica de foneria d’Alexandria és emblemàtic. Els empresaris han deixat els treballadors sense salari ni pagament de les indemnitzacions durant vuit mesos després de la dissolució de l’empresa, tancada també al finalitzar les exempcions fiscals. Així mateix, l’amo de l’empresa Schweppes va intentar vendre la planta d’Alexandria a Coca-Cola sense els 850 treballadors, que estan lluitant contra l’acord fa dos mesos, i de moment, han impedit la ratificació.

Per altra banda, durant l’any passat Egipte va ser testimoni d’un ritme sense precedents d’acomiadaments en les empreses Pharco, Faraj Allah, Cadbury, Port Somid y Puerto Sokhna, entre altres. Fa poc, 76 treballadors de Cargill (tota la línia de producció) van ser acomiadats.

Repressió per aturar les lluites

El govern de Sisi és dictatorial i repressiu. Representa la continuïtat del règim establert el ‘52 per Nasser, emmarcat en una situació de grans enfrontaments. El seu gran objectiu és acabar completament amb les lluites, empresonant i matant els activistes que protesten. Els mitjans de comunicació internacionals repeteixen amb certa freqüència els casos dels joves activistes de Tahirir, com el blogger Alaa Abdel Fatah, detingut juntament amb 24 persones més el novembre del 2013 per fer una concentració a El Caire; o la seva germana Sanaa, detinguda per defensar el seu germà. Nombrosos activistes empresonats estan fent vagues de fam en aquests moments.

No obstant això, són menys coneguts els violents atacs als treballadors que lluiten per unes millors condicions de vida. Recentment, un gran nombre d’incidents han ocorregut en què els treballadors han estat directament atacats amb munició real, com en el cas de Mohamed Kamel, i els seus col·legues de l’empresa de filatura Abboud, a Alexandria, que protestaven pel no pagament dels salaris.

Així mateix, els treballadors d’una fàbrica de fibres a Amèria/Alexandria van ser atacats per gossos d’una empresa de seguretat privada contractada per l’amo per intimidar els activistes. Val a dir que l’amo de la planta és Ahmed Heikal, fill de Mohammed Hassanein Heikal, el principal accionista del Grup d’Inversions Citadel, una de les empreses amb major capital privat d’Àfrica i Orient Mitjà.

Saad Mohamed Bakr és un treballador de l’Empresa de Transport Públic que es va immolar davant del Congrés de Ministres després d’haver estat arbitràriament acomiadat i no poder tornar a treballar. És un màrtir més de la revolució.

El recent exemple d’una fàbrica tèxtil que va es va enderrocar sobre els treballadors matant a set d’ells, expressa la realitat de què, pel govern de Sisi, la vida dels treballadors no importa tant com els interessos dels grans capitalistes, siguin aquests militars, civils, nacionals o estrangers.

El moviment sindical: una reorganització intervinguda

Quan els egipcis van enderrocar a Hosni Mubarak el 2011, una part dels activistes sindicals que havien participat de les protestes va entreveure la possibilitat de conquerir una nova legislació sindical que alliberés les entitats de les amarres del vell règim. Una gran quantitat de noves organitzacions van néixer recolzades en les mobilitzacions trencant amb la nasserista Federació General dels Sindicats d’Egipte. El consell militar, que en un primer moment havia promès aprovar una “llei de sindicats lliures”, va canviar d’idea a causa de les nombroses vagues i va aparcar el projecte de llei.

La Federació General de Sindicats d’Egipte es va negar a participar en la lluita per l’aprovació d’aquesta llei. Tampoc va treballar pel manteniment dels drets laborals quan es va aprovar la última constitució, ni tampoc va lluitar contra els atacs als drets establerts en la “llei laboral” de 2003, la qual regula el treball de miners de treballadors egipcis en els sectors privat i informal. A més, han participat del “diàleg social” amb el Ministeri de Treball i Immigració, tenint com a objectiu retirar drets als treballadors.

L’experiència dels sindicats independents va començar tres anys abans de la revolució i va assolir una centena de sindicats

Activistes del moviment obrer i sindicalistes han llançat, el gener del 2014, la campanya “Cap a una llei laboral justa” per defensar els drets dels treballadors. La campanya esta fent tallers i conferències en varies províncies per avançar en la consciència sobre la necessitat de conquerir lleis justes en el país, a part de recolzar legalment els treballadors i proposar un projecte de llei laboral.

La campanya “Cap a una llei laboral justa” exigeix:

• La dimissió del ministre d’Interior.

• La dimissió i judici de tots els oficials implicats en la tortura i en la utilització de munició de debò contra els ciutadans egipcis.

• La derogació de la llei antiprotesta, la garantia de llibertats i el dret a protestar pacíficament.

• La fi dels acomiadaments injustos i arbitraris, així com la firma d’un decret dictant el retorn de tots els treballadors acomiadats arbitràriament, a més de les degudes compensacions.

• L’aprovació d’una llei que protegeixi el dret dels treballadors, detingui a qui la violi, i previngui acomiadaments arbitraris i injustos de treballadors.

La resposta del règim va ser introduir elements oportunistes i les forces de seguretat per impedir que sorgissin alternatives independents de la lluita que puguin organitzar, unificar i dirigir les lluites contra el govern. Hi ha una situació de dispersió, confusió i por. El potent procés revolucionari viscut al país no va aconseguir construir organitzacions de masses capaces d’enfrontar amb un programa, és a dir, de manera conscient, els atacs del govern. El règim, a més, vincula la revolució als Germans Musulmans, al terrorisme i al caos econòmic per així tenir una justificació i poder reprimir. Una direcció revolucionària no s’improvisa i la seva falta es converteix en una gran debilitat a Egipte.

Com hem afirmat abans, han sorgit petites organitzacions com el Sindicat Egipci dels Petrolers. També ha aparegut recentment un sindicat de la indústria tèxtil de Mahalla al-Kubra, que no sabem exactament si reflexa un moviment progressiu o una tàctica de la vella burocràcia per aparèixer com a novetat.

La Federació Independent de Sindicats Egipcis i la Federació Democràtica dels Sindicats Egipcis representen prop de 2 milions de treballadors cadascun. Alguns objecten que han estat construïdes des de dalt, sense democràcia de base ni un real procés de discussió. La pressió del govern sobre aquestes organitzacions és molt forta i les han portat a la capitulació en alguns moments. Hi ha altres petits grups com el Front dels Treballadors Acomiadats i la Unió de Treballadors Egipcis. Alguns d’aquests sindicats són iniciativa del govern o dels aparells repressius per desviar el procés de ruptura amb les centrals oficialistes, altres reflecteixen un procés de reorganització.

Altres grups com el Centre Egipci per als Drets Econòmics i Socials, i la Iniciativa Egípcia per als Drets Personals, tenen com un dels centres la denúncia les pèssimes condicions de vida del poble treballador i la mediació quan sorgeixen conflictes.

Els grans mitjans de comunicació han jugat un paper molt negatiu en tot aquest procés invisibilitzant les lluites socials, les segudes, les vagues, els abusos contra els treballadors, els casos de corrupció i sabotatge contra les empreses públiques. Representants del govern de Sisi s’han reunit amb els directors dels principals mitjans de comunicació per dir-los que el gran tema a tractar és la lluita contra el terrorisme i que està prohibit publicat qualsevol noticia sobre els salaris baixos, la creixent inflació, el casos de corrupció o els abusos policials.

Amb totes aquestes contradiccions hi ha un important procés de lluites i reorganització sindical que encara avui no ha parat. Els grans projectes econòmics anunciats pel govern no significaran la creació de treball digne, salaris justos i més drets. L’augment de la repressió pot desencadenar noves protestes. Cada dia que passa queda més clar que el règim no tem els Germans Musulmans, com vol fer creure, tot i utilitzar-los sempre com a excusa per reprimir, igual que als treballadors i joves activistes que lluiten en contra de les seves polítiques, siguin del grup o ideologia que siguin. A Egipte està prohibit pensar, està prohibit lluitar.