Soraya Misleh: “Demà serà un altre dia”

La cançó de Chico Buarque entonada a la frontera amb la Palestina ocupada, controlada per Israel, el 31 de març, per part dels integrants de la delegació brasilera vinguda del Fòrum Social Mundial en Tunísia no podia ser més apropiada. Sota l’apartheid, la colonització i la neteja ètnica continues per part d’Israel, els palestins demostren quotidianament, a través de la seva resistència, el sentit especial d’aquesta cançó.

És el que la missió humanitària brasilera ha comprovat al recórrer les maltractades terres palestines. Allà, tots els drets humans fonamentals són violats per Israel. La resistència dels palestins es tradueix en la seva existència històricament. Anar a l’escola, a la feina o a l’hospital comporta hores i enfrontar moltes dificultats i tractes inhumans. Els palestins persisteixen, i són exemple de força, exemple d’un poble que mai desisteix. La sang vessada durant gairebé 67 anys, des que Israel va ser fundat sota la neteja ètnica dels palestins (el 15 de maig del 1948), serveix de ferment a l’heroica resistència d’aquesta població. Les llàgrimes de tot el patiment, abandonament i connivència de governs que, a la pràctica, no fan res o molt poc per transformar aquesta realitat, sembren el camí de la lluita i el mantenen fèrtil, en la certesa de la justícia de la causa.

Una demostració de la naturalesa d’Israel va ser viscuda per la delegació brasilera ja al seu pas per la frontera. Després de cinc hores d’espera i interrogatoris als 15 integrants de la missió, es va negar l’entrada a dos (Mohamed Kadri i a mi), els dos únics d’origen i noms àrabs. La clara discriminació va quedar evidenciada, com venim denunciant fa temps. Tot i que les autoritats israelites havien estat avisades del nostre viatge pel govern brasiler, i no havent en cap moment expressat que alguns dels integrants no podrien entrar en la Palestina ocupada, van tractar amb menyspreu aquest fet.

A la frontera, els coordinadors de la missió van presentar els telèfons dels representants del govern brasiler, que ens esperaven, perquè fessin contacte. L’anomenada policia de frontera va informar que això no els importava. Van ignorar el govern brasiler, un enfrontament amb un dels seus socis preferencials en els negocis, aquesta última posició la repudiem.

Mentrestant, ciutadans brasilers d’origen àrab enfrontaven aquesta situació de ser titllats “d’amenaça a la seguretat d’Israel”, una comitiva d’empresaris israelites circulava lliurement per estats brasilers en busca de contractes, oferint les seves tecnologies utilitzades en “l’apartheid de l’aigua”. L’empresa responsable de l’abastiment dels israelites (Mekorot) és la que restringeix de forma inhumana l’accés dels palestins al líquid fonamental per a la supervivència. I és amb aquesta companyia que empreses de sanejament brasileres han firmat contractes. La nostra exigència pel boicot a Israel i la ruptura de les relacions comercials, militars i diplomàtiques entre Brasil i Israel és una demanda més que justa. Un gest efectiu de solidaritat al poble palestí.

L’impacte de la prohibició d’entrada a la Palestina ocupada a mi i Mohamad, per segona vegada, va ser dur. Aquesta vegada, en la perspectiva de refugi del govern brasiler, va tenir un efecte arrasador. Ser anomenats “amenaça”, com si fóssim terroristes, només pel nostre origen àrab (i venint de qui promou l’apartheid i la neteja ètnica) és inacceptable. Com a descendents de palestins, aquesta prohibició sona com a represàlia per les denúncies que hem fet contra aquest estat racista. Tenim plena consciència de què amb això intenten callar tota la comunitat, com exemple que si denunciem l’ocupació no podrem visitar més la terra dels nostres ancestrals i abraçar les nostres famílies. Un xantatge rutinari per a què els palestins romanguin en silenci. Encara esperem del govern brasiler un posicionament fer perquè es revegi aquesta decisió absurda.

És bastant trist no poder abraçar els nostres familiars. És indignant haver de demanar permís per visitar la terra en què el meu pare va néixer i de la qual va ser arrencat violentament el 1948, juntament amb 800.000 palestins expulsats durant la neteja ètnica per part d’Israel, solament en aquell període. Les xifres només augmenten. És impossible contenir les llàgrimes, però sabem, com tots els palestins, que la lluita no es fa sense sacrificis. I és també en els milions de refugiats a l’espera del retorn a les seves terres, en el milió i mig de palestins que avui viuen dins d’Israel, sotmesos també a la discriminació i lleis racistes, i en els milions que sobreviuen a l’apartheid que trobem força per seguir.

Als molts que han expressat solidaritat, les paraules del poeta palestí Mahmoud Darwish: “Nosaltres, palestins, patim d’un mal incurable que s’anomena esperança. Esperança d’alliberament i d’independència. Esperança d’una vida normal, en la qual no serem ni herois ni víctimes. Esperança de veure els nostres nens anar a l’escola sense riscos. Per una dona embarassada, esperança de donar a llum un nadó viu, a un hospital, i no un nen mort davant d’un control militar. Esperança de què els nostres poetes veuran la bellesa del color vermell a les roses i no a la sang. Esperança de què aquesta terra retrobarà el seu nom original: terra d’amor i de pau. Gràcies per carregar amb nosaltres el farcell d’aquesta esperança.”

Als altres integrants de la missió humanitària, vostès són avui els nostres ulls i veus.

A l’Estat d’Israel: tot i vostè, demà serà un altre dia.