Per Fabio Bosco
L’últim dimecres, 19 de desembre del 2018, el president dels Estats Units, Donald Trump, va anunciar la retirada dels mil militars nord-americans de Síria.
Trump va al·legar que l’organització autodenominada Estat Islàmic (DAESH, en àrab) va ser derrotada i que aquesta era l’única raó perquè les tropes americanes estiguessin a Síria. L’endemà, va complementar afirmant que Rússia, Iran, Síria i d’altres són els enemics locals de DAESH i que les tropes nord-americanes estaven fent el treball que els cabria a Síria. I que, ara, va arribar l’hora que fóssin ells els qui assumissin aquesta lluita.
L’anunci va sorprendre els propis aliats del president, dins i fora del país.
El dia 11 de desembre l’enviat especial dels Estats Units, en la coalició contra el DAESH, Brett McGurk, va declarar que els soldats nord-americans romandrien a Síria, fins i tot després de la derrota del DAESH.
Dos mesos abans, John Bolton, el conseller de seguretat nacional, va afirmar que les tropes nord-americanes romandrien a Síria, mentre hi hagués presencia iraniana.
Els influents senadors republicans Lindsey Graham i Marco Rubio van criticar la decisió.
També el Regne Unit i França van criticar la decisió. Benyamin Netanyahu va evitar comentar la decisió. El portaveu del PYD, partit kurd que administra Rojava, va veure el retir americà amb mals ulls i va passar a aproximar-se al règim sirià.
La decisió va portar, fins i tot, a la renúncia del general nord-americà James Mattis, del Comando del Ministeri de Defensa, seguit per l’enviat especial Brett McGurk. Jamis Mattis venia acumulant divergències amb Trump i la retirada de les tropes de Síria va ser la gota que va fer vessar el got.
Rússia, Turquia i Iran, no obstant això, van saludar la decisió nord-americana.
El dia 20, el president turc, Recep Erdogan, i el president iranià, Hassan Rouhani, es van reunir a Ankara, capital de Turquia. Ells es van comprometre a treballar junts per la fi del conflicte a Síria. Rouhani va afirmar, fins i tot, que la destinació de Siria ha de ser determinada només pel poble sirià i que tots han de respectar la integritat territorial del país, en un clar missatge cap als kurds.
El mateix dia, el president rus Vladimir Putin va afirmar que Trump encertava retirant les tropes nord-americanes de Síria.
Turquia es torna a aproximar a l’imperialisme nord-americà
El mateix dia 19, el Departament d’Estat nord-americà va anunciar que va ser aprovada la venda de US$ 3.5 bilions per a Turquia, que inclouen 80 míssils Patriot i 60 interceptadors de míssils PAC-3. Aquest anunci, aparentment, resoldrà un dels conflictes entre Turquia i els Estats Units, al voltant de l’adquisició, per Turquia, de míssils russos S-400, anunciada fa un any.
Aquest anunci va anar precedit d’una declaració del president turc, feta dos dies abans, el 17 de desembre, a la qual es va comprometre a retirar als combatents kurds del nord de Síria, si és necessari. Va dir, fins i tot, que va tenir una conversa per telèfon amb Trump, on van tenir acord sobre la qüestió Síria.
És important recordar que Turquia ja va tenir una senyal verda dels Estats Units, en ocasió de l’ofensiva militar turca sobre la província de Afrin, controlada per forces kurdes del PYD, el març passat. Al juny la senyal verda es va estendre a totes les àrees sota control del PYD, a l’oest del riu Eufrates, incloent l’estratègica ciutat de Manbej.
En els últims dies, Turquia va desplaçar les seves forces militars cap a la frontera, amb el clar objectiu de prendre Manbej juntament amb milícies aliades àrabs.
Les àrees a l’est del riu Eufrates, denominades de Rojava pels kurds, aparentment depenen d’un acord amb el govern sirià, per a definir l’extensió de la invasió turca (tot el territori de Rojava o a penes la franja fronterera, per a formar una zona tap, a fi de separar als kurds de Turquia dels seus germans i germanes de Síria).
Aquest acord i la conseqüent agressió militar han de ser realitzats abans de les eleccions a Turquia, fixades per a març del 2019. La qüestió kurda sempre va ser utilitzada per diversos governs turcs per a reunir el suport de la població al govern.
L’error del partit PYD amenaça l’autonomia kurda
La població kurda sempre va ser perseguida pel règim sirià. Durant un període el règim sirià va permetre camps d’entrenament de milícies del partit kurd PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) que actua a Turquia.
L’objectiu del règim sirià era, llavors pressionar a Turquia a rediscutir la donació d’una gran àrea litoral, Alexandretta (Iskenderum per als àrabs i Hatay per als turcs) i de revisar les hidroelèctriques en construcció, al riu Eufrates, que afectarien el fluxe d’aigua dolça per a Síria.
Sota la intensa amenaça militar turca, es va realitzar l’acord de Adana, a l’octubre de 1998. En compliment d’aquest acord, el règim sirià va prohibir totes les activitats del PKK i el seu principal líder, Abdullah Ocalan, va haver d’escapolir del país.
Quan va iniciar la revolució siriana, el 18 de març del 2011, la població kurda es va identificar amb les banderes de llibertat i justícia social de la revolució.
No obstant això, el seu principal partit, el PYD, va treballar per a impedir la participació de la població kurda a la lluita revolucionària contra l’odiat règim d’Assad. El PYD va fer un pacte informal de no agressió amb el règim sirià i va eliminar dissidents, com el dirigent Mashaal Tammo, qui volia unir a kurds i sirians en la revolució contra el dictador Bashar El Assad.
Posteriorment, el PYD es va aliar als Estats Units en el 2014, del qual va rebre entrenament i armament per a ser exclusivament utilitzat en el combat contra el DAESH.
Els errors es paguen. La situació, en aquest moment, és que Trump va trair la confiança dels kurds. Ell retirarà les tropes americanes que, objectivament, sustentaven l’autonomia kurda a Rojava i a alguns territoris més, a l’est del riu Eufrates, la població del qual és, en la seva majoria, àrab.
Enfront dels anuncis bel·licistes d’Erdogan, el PYD va enviar una delegació a Moscou i a París, per a discutir la situació de Rojava amb els governs rus i francès. També, va liderar una manifestació als carrers, la qual es van combinar les banderes kurdes amb les banderes del règim sirià. El seu objectiu és aproximar-se al seu vell enemic, el règim sirià.
Es tracta de molt més que un error
Rússia prioritza els seus interessos econòmics a tot aquest territori a l’est del Eufrates. La regió té terres agrícoles, aigua dolça del riu Eufrates i el Tigris, i els pous de petroli del país. Rússia té interès de compensar les seves enormes despeses militars a Síria, a través del control del petroli.
Iran vol utilitzar aquest territori per a tenir comunicació terrestre contínua amb el Líban, on el seu aliat, Hezbollah, és la principal força política del país. A més, no té interès a garantir cap autonomia a la població kurda a Síria, que podria influir a la població kurda en el mateix Iran.
I Assad vol reprendre la integritat territorial de Síria, sense cap autonomia per als kurds. I, depenent de l’acord amb Turquia, pot reprimir durament al PYD i lliurar els seus líders a Turquia o, fins i tot, permetre que les forces turques prenguin Rojava, per a després retornar-la al règim sirià, eventualment amb el reassentament dels 3 a 4 milions de refugiats sirians que es troben a Turquia, la qual cosa canviaria la demografia de tota l’àrea.
L’única aliança que serveix als drets del poble kurd, és amb les forces de la revolució siriana, que lluita per llibertats democràtiques i per justícia social, contra la dictadura d’Assad. Altres aliances necessàries són amb les forces kurdes dels territoris sota el control de Turquia, Iraq i Iran, i amb la població treballadora, que es mobilitza en altres països àrabs, com Tunísia i Sudan.
– Contra l’agressió militar als kurds!
– Per la retirada de totes les forces militars estrangeres de Síria, siguin americanes, russes, iranianes, turques, milícies com la libanesa, Hezbollah i la iraquiana DAESH!
– Pel dret a l’autodeterminació nacional dels kurds!
– Per plenes llibertats democràtiques per a la població a Rojava! Pel dret d’expressió i d’organització! Per una aliança dels partits kurds amb les forces de la revolució siriana en lluita per la llibertat i la justícia social!
– Pel suport mutu entre les forces en lluita, per llibertats democràtiques i justícia social a tot el món àrab, siguin les de les forces de la revolució siriana, les de la resistència palestina, les de les vagues generals a Tunísia, les de l’aixecament nacional del Sudan i d’altres en rumb a una segona onada de revolucions àrabs!
—-
Per a entendre la qüestió kurda, llegeix la sèrie d’articles d’Alejandro Iturbe:https://litci.org/es/menu/mundo/medio-oriente/kurdistan/rojava-kurdistan-sirio-las-alianzas-peligrosas-del-pyd/
https://litci.org/es/menu/mundo/medio-oriente/siria/rojava-kurdistan-sirio-un-estado-burgues-atipico-parte-1/
https://litci.org/es/menu/teoria/sobre-la-lucha-del-pueblo-kurdo/
—-
