L’actual situació exigeix, pel nostre judici, en el terreny de l’acció immediata, concentrar las forces en la batalla per desemmascarar aquesta fraudulenta Reforma Laboral, al mateix temps que cridar als i les treballadores a enfrontar-la unint a aquesta lluita als i les pensionistes i als i les treballadores de l’Administració Pública contractades en frau de Llei que avui enfronten la seva particular “Reforma Laboral”, l’anomenat Icetazo i són víctimes del major ERE de la història.
Però aquesta obstinació unitària s’ha d’acompanyar amb un debat col·lectiu sobre la sortida estratègica a donar a la situació. Aquest debat al que cridem especialment als companys i a les companyes amb les que avui compartim lluites i a aquelles/es decepcionats/des amb el curs de Podem i de l’Esquerra Unida i l’anomenat govern del progrés, inclou definir els grans eixos d’un programa de transformació que ens permeti respondre al desastre social, ecològic i sanitari i ens obri camí, al mateix temps, cap a un govern dels i les treballadores para canviar les bases d’aquest sistema capitalista que ens aixafa i obrir pas a un futur socialista.
Des de Corrent Roig hem insistit en la necessitat de construir un front únic davant els atacs patronals i del Govern i així ho seguirem fent, tant en el terreny immediat de l’acció com en aquell imperiós debat estratègic que des d’una òptica de classe, socialista i revolucionaria obri una perspectiva diferent i oposada als governs “d’esquerres” que fan polítiques antidemocràtiques i patronals i als nous experiments electorals de Front ampli que encapçalen la Ministra de la Reforma Laboral de la CEOE.
Un programa de rescat a la classe treballadora i als pobles
La barbàrie social, ecològica, econòmica i sanitària en la qual estem instal·lats/as, només pot resoldre’s aplicant un programa de rescat a la classe treballadora i els pobles.
Són dos les grans reivindicacions bàsiques centrals: el dret a un treball estable i salaris dignes. La lluita per l’ocupació exigeix la derogació immediata de les Reformes Laborals i l’establiment d’un nou Estatut dels i les Treballadores, que estableixi el dret al treball com un dret bàsic que l’Estat està obligat a garantir per l’una o l’altra via.
Valgui com a exemple que el repartiment de l’ocupació i del treball no assalariat exigeix la reducció per Llei de la jornada legal a 35 hores setmanals com a primer pas en el camí de l’escala mòbil de les hores de treball i de salaris, és a dir, repartir el treball existent entre tota la mà d’obra disponible i serà així com es vagi determinant per Llei la durada de la setmana de treball. I com aquesta mesura respon a les necessitats bàsiques de la classe obrera la reducció de jornada serà sense reduir el salari, vinculant la seva pujada automàtica al cost de la vida. Però resulta impossible aconseguir aquestes reivindicacions bàsiques sense enfrontar a cada pas al sistema capitalista i les institucions i governs que el sostenen.
Amb un sistema social que a cada pas amenaça l’existència mateixa del planeta tal com el coneixem resulta impossible defensar aquestes mesures bàsiques i la vida mateixa enfront de la destrucció de l’ecosistema sense l’expropiació de les grans corporacions energètiques, els bancs i els sectors i empreses estratègiques que impedeixen les mesures radicals que cal prendre perquè afecten els seus guanys. No podrem avançar sense posar a les grans empreses sota control democràtic dels i les treballadores i el poble i escometre sobre aquesta base una reestructuració general de l’economia i una planificació democràtica d’aquesta, basada en una reducció generalitzada de la jornada de treball, en la socialització de les tasques domèstiques i de cures, l’eliminació de la producció dedicada a l’armament, el balafiament i el luxe i una bolcada radical en la mobilitat, mitjançant un reforçament qualitatiu del transport públic i la seva gratuïtat.
Les solucions al problema ecològic i social van juntes. Sense això no hi ha manera de posar fi a les emissions de CO₂ i frenar l’escalfament global i l’emergència climàtica. Al final, sense un programa revolucionari i socialista no hi haurà transició ecològica, ni ocupació, salaris i pensions dignes, ni educació, sanitat i serveis públics i de qualitat.
Un programa per acabar amb el règim monàrquic
La lluita per acabar amb el règim monàrquic
Una primera gran constatació és que no serà possible canviar de veritat l’actual estat de coses mentre no tirem a les escombraries el règim monàrquic, principal instrument de domini de l’oligarquia de l’Ibex 35. Aquest règim va ser aixecat en la Transició sobre un pacte amb els franquistes que va negar a les nacionalitats el dret a l’autodeterminació; va amnistiar els crims franquistes; va salvaguardar sense cap depuració els aparells estatals de la dictadura; va garantir els privilegis de l’Església i va resguardar els negocis dels grans empresaris del franquisme, avui oligarques de l’Ibex.
A Xile, la Constitució vigent va ser a l’estil espanyol: pactada amb la dictadura, preservava els interessos de l’oligarquia, la submissió a les multinacionals i la continuïtat dels aparells de l’estat pinochetistes. Aquest pacte va donar lloc a l’anomenat “règim de la concertació” que va unir a pinochetistes, partit socialista i democràcia cristiana. Però com tot té un límit, a l’octubre de 2019 el poble xilè es va alçar al crit de “Xile va despertar”, decidit a acabar amb el règim. Obligats a guanyar temps, els oligarques i els seus partits es van veure forçats a acceptar la convocatòria d’una Assemblea Constituent que elaborés una nova Constitució. No obstant això, es van assegurar també de limitar les facultats de la Constituent i de mantenir intactes els poders de les institucions rebutjades pel poble.
Per una Assemblea Constituent
La convocatòria, sobre una legislació electoral democràtica, d’una Assemblea Constituent és una exigència democràtica elemental en l’Estat espanyol. Una Constituent que doni la veu al poble; posi fi a la Monarquia corrupta; als seus aparells estatals antidemocràtics; al domini escandalós que a través d’ella exerceix l’Ibex 35 i elabori una nova Constitució. Una Constituent que, a diferència de Xile, compti amb plens poders.
El problema que trobem és l’enorme engany col·lectiu perpetrat pels grans poders que, per a justificar els seus excessos, inculquen al poble la idea que vivim en una “democràcia plena”. En aquest engany participen de ple el PSOE, UP, les grans burocràcies sindicals i els seus satèl·lits. El 15M va fer fallida en el 2011, per primera vegada aquest engany col·lectiu i, amb el seu lema “li diuen democràcia i no ho és”, va apuntar obertament la necessitat d’acabar amb el règim del 78. Però el moviment va acabar neutralitzat i reconduït a la cleda amb l’ajuda imprescindible de Podem, avui part de la “casta” que llavors denunciava.
La batalla per imposar una Assemblea Constituent exigeix, com mostra Xile i el propi 15M, una lluita extraparlamentària massiva de grans proporcions, que haurà de defensar-se de les agressions policials i de l’extrema dreta. Entretant, l’accés als fòrums parlamentaris ha de servir per a denunciar la seva naturalesa falsament democràtica, defensar una sortida democràtica i socialista i posar tot el pes en la lluita extraparlamentària.
No hi haurà democràcia sense respectar el dret a l’autodeterminació
La lluita per una Assemblea Constituent en l’Estat espanyol no té sentit sense defensar i garantir el respecte escrupolós al dret d’autodeterminació de les nacionalitats. El règim monàrquic està construït sobre la unió forçada, perpetuant una opressió històrica que va arribar a extrems criminals sota el franquisme i després va quedar emmascarada en la Transició.
El suport passiu que van prestar sectors populars a la salvatge repressió del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, va mostrar que una de les majors fortaleses del règim és la divisió entre treballadors/es sobre el problema català. Per raons similars, Marx, fa segle i mig, li va dir a la classe treballadora anglesa que “un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure”. No hi ha, a més, una altra manera de lluitar per una unió voluntària de Repúbliques lliures.
Depuració general de jutges i comandaments policials i militars reaccionaris
Part substancial de la lluita contra el règim és l’exigència d’una depuració general dels jutges destacats per les seves actuacions antidemocràtiques, masclistes i corruptes, així com l’elecció directa dels jutges pel poble, amb un salari igual al d’un professor.
Aquesta depuració ha d’estendre’s als comandaments de l’exèrcit, policia i guàrdia civil, al mateix temps que es garanteixen plens drets democràtics per a la tropa. Els cossos especials de repressió com a antidisturbis han de ser dissolts. També l’exèrcit professional, que ha de ser substituït per un exèrcit basat en el principi democràtic del poble en armes, basat en l’ensinistrament general i voluntari de la població en el seu lloc de residència.
Febrer de 2020
