Si alguna cosa demostra la crisi afganesa és que els “cants de sirena” dels demòcrates occidentals, burgesos, respecte a les llibertats polítiques i els drets humans és que són això, “cants de sirena” per ocultar els seus veritables objectius, els negocis i els interessos geopolítics (Biden dixit).

Només hipòcrites com els governs europeus, amb la supèrbia típica de què va ser tot i ara no compta per a res (entre l’imperialisme ianqui i el xinès, que són els que decideixen), són els únics que es creuen aquests “cants de sirena”.

Veure a Pedro Sánchez pidolar davant la UE i els EUA un petit paper en la fugida de l’Afganistan és tan ridícul com a Aznar parlant “texà” i posant els peus a la taula amb Bush quan van atacar l’Iraq. És la supèrbia d’un imperialisme vingut a menys, l’espanyol; que segueix somiant amb els llorers de Carles V i Felip II, i no passa d’un mer comparsa en tot el que es cou.

Perquè el que es cou a l’Afganistan, com en tot l’Orient Mitjà, és el control del mercat mundial i la resolució de la crisi de governança que té el món entre les dues cadenes imperialistes, de la qual l’Estat espanyol no és més que una baula .

Els pobles del món, començant per l’afganès, no tenen res a guanyar d’aquests “cants de sirena” de les democràcies capitalistes que només tenen negocis, i com les sirenes de la història, només condueixen al desastre.

O aixequen el seu propi programa de defensa de les llibertats, independent d’aquests “cants de sirena”, o entressin al circuit dels “estats fallits”; perquè cap imperialisme té en el seu programa d’acció alliberar els pobles: Afganistan és la confirmació!

NO!, l’Afganistan no és Vietnam

Hi ha una tendència a equiparar la derrota de l’imperialisme ianqui al Vietnam amb la d’aquests dies a l’Afganistan. Que la semblança en les imatges no confongui! En aquests moments són necessaris més pensadors que desentranyin la troca (el famós nus gordià) i no caiguin en objectivismes simplistes: com l’imperialisme ianqui ha estat derrotat, la revolució avança.

A Vietnam, quan el poble va expulsar l’exèrcit nord-americà, com abans havia fet amb japonesos i francesos, es va conquistar la reunificació nacional, la independència de l’imperialisme i es va avançar en l’expropiació del capitalisme.

Avui a l’Afganistan l’imperialisme ianqui ha estat derrotat per una banda de fanàtics religiosos, finançats en principi pels mateixos nord-americans quan es tractava de lluitar contra el “comunisme”, i que han sabut aprofitar les contradiccions entre les dues cadenes imperialistes (l’euro nord-americà i la xinorusa), per colar-se i prendre una part del pastís.

El capitalisme xinès té 400 milions de dòlars a l’Afganistan en diverses inversions (mines de coure …), que la situació de guerra que existia el molestava. El capitalisme xinès necessita un govern estable a l’Afganistan, ja que aquest país és part del seu gran projecte d’expansió, la Nova Ruta de la Seda.

“Donat el seu pes polític i militar a l’Afganistan, s’espera que [Els Taliban] tinguin un paper constructiu en el procés de pau, estabilitat i reconciliació de país” va dir el ministre de Relacions Exteriors de la Xina, Wang Yi, en rebre a mul·là Abdul Ghani Baradar, cap polític del grup. Mentre es queixava de la “retirada irresponsable i caòtica” dels EUA.

Afganistan comparteix frontera amb la Xina, Rússia i l’Iran … Els tres grans aliats que estan en conflicte obert amb l’imperialisme euro nord-americà: el seu desplegament militar des del Bàltic fins al Mar de la Xina, passant per Orient Mitjà, ho demostra.

La retirada dels EUA, i dels seus peons europeus, de l’Afganistan és el símbol de la decadència del seu paper com a gendarme mundial, fins al punt que sectors de la premsa nord-americana reconeix obertament que només la Xina pot posar ordre a l’Afganistan.

Per tot això, NO!, l’Afganistan no és Vietnam, si no és el signe d’uns temps confusos, en què una fracció de l’imperialisme retrocedeix, mentre el que eren potències emergents demanen la seva part del pastís del mercat mundial.

Els talibans han tingut la intel·ligència per moure en aquest món, però no per fer avançar la lluita contra l’imperialisme capitalista, sinó per instal·lar-se en els seus marges i enriquir-se.

La derrota de l’imperialisme no ve de la mà d’un poble en lluita per la seva independència, Vietnam, sinó d’una fracció ultrareaccionària de la petita burgesia lumpen (dels “monstres” de Gramsci), i això no significa cap avenç de les forces revolucionàries ( “l’enemic del meu enemic, no és el meu amic”), sinó tot el contrari, a curt termini enfortirà aquestes forces reaccionàries.

No, l’Afganistan no és Vietnam; és el contrari. I dins d’això caldrà veure com es mouen els “nous” talibans, perquè és de preveure que de la mateixa manera que van navegar entre les onades de les contradiccions interimperialistes (pactaven amb els EUA al mateix temps que visitaven la Xina), no cauran en els mateixos errors que els va portar a l’enfrontament amb els EUA i el seu desallotjament del poder.