La invasió d’Ucraïna per part de tropes de l’exèrcit rus, ordenada pel règim de Vladimir Putin, ha dividit aigües en l’esquerra mundial. A grans trets, es presenten tres posicions.

La primera d’elles, aixecada per organitzacions que provenen del vell tronc estalinista, és el suport a aquesta invasió amb els arguments que aquesta acció va dirigida contra l’imperialisme i el seu braç militar (l’OTAN) que utilitzen a Ucraïna per a agredir a Rússia. Aquest argument es completa amb el que el govern ucraïnès està dominat per forces neonazis. En diversos articles específics, la LIT-QI ha donat resposta al que considerem una gran mentida per a justificar aquesta agressió militar.

En una ubicació oposada, la LIT i altres organitzacions sostenen que, en el marc d’altres consideracions, el contingut essencial del conflicte iniciat per la invasió russa és l’agressió militar d’un país més fort i poderós (Rússia) a un altre més feble (Ucraïna). Això en el marc que, excepte en un curt període a l’inici de la Unió Soviètica (quan es va aplicar la política proposada per Lenin, ara molt criticada per Putin), els governs russos sempre van considerar a Ucraïna com “el seu pati posterior”. Per això, donem suport a la lluita dels treballadors i el poble ucraïnès contra la invasió i estem per la derrota de les tropes russes en aquesta guerra.

És evident que existeix un important rebuig a la situació de guerra en general, un lògic sentiment entre milions de treballadors i sectors populars que veuen amb horror les nefastes conseqüències de la decadència capitalista en el terreny armat. També existeixen molts sectors que comprenen el “no a la guerra” com una manera d’expressar el repudi a la invasió de Putin, entenent aquest rebuig com un rebuig a la invasió i una exigència que aquesta retrocedeixi. Volem establir un diàleg amb tots aquests companys que parteixen d’un just sentiment, el qual fins podem compartir en general, per a comprendre que en l’actual estat d’un conflicte concret deslligat, el repudi als horrors de la guerra i a la invasió de les tropes russes contra Ucraïna, necessita, en primer lloc, d’una ubicació clara del costat que aquesta sent atacat per una nació opressora, i una intervenció que clarament es col·loqui per la derrota dels invasors, com a única possibilitat d’acabar amb el flagel.

En un sector intermedi, sorgeixen posicions, ja no de sectors de masses, sinó de corrents polítics organitzats, “pacifistes” la política dels quals es resumeix en la consigna “No a la guerra”. En concret, aquesta proposta significa dir: “en aquest conflicte no ens posicionem”. Amb aquesta posició coincideixen dos sectors diferents, que arriben a aquesta consigna amb raonaments diferents.

El primer és un sector que parteix de les concepcions pacifistes tradicionals: totes les guerres són dolentes. Per tant, han de ser condemnades com a tals, per a lluitar per “la pau” i per la necessitat d’accions diplomàtiques per a detenir la guerra i donar-li una sortida negociada. Com per exemple, l’Institut Català Internacional per a la Pau.

Una posició que coincideix amb el plantejat pel president turc Erdogan (encara que aquest ho faci per consideracions i necessitats polítiques diferents), que, en una reunió telefònica amb Putin, li va plantejar “obrir el camí per a la pau” i que, per a això, era necessari decretar un immediat “alto el foc“. Erdogan, fins i tot, es va oferir com a mediador. Putin li va respondre negativament. En aquest vessant s’inscriuen corrents com Podemos, de l’Estat Espanyol, per als qui la “pau” és no sols cridar a mobilitzar pel “no a la guerra”, sinó negar també qualsevol enviament d’armes a la resistència ucraïnesa, afavorint en els fets el sosteniment de la superioritat militar de l’invasor Putin.

El segon vessant del “No a la guerra” és expressat per organitzacions que es reivindiquen leninistes i trotskistes. És el cas d’organitzacions que integren el Front d’Esquerra i dels Treballadors – Unitat (FIT-O) de l’Argentina. Recentment, els diputats nacionals Nicolás de la Canella, Myriam Bregman i Alejandro Vilca, del Partit dels Treballadors Socialistes (PTS), i Romina del Plá, del Partit Obrer (PO) van difondre una foto presa en el Congrés argentí sostenint cartells amb aquesta consigna. A continuació, es pot apreciar la il·lustració de la que estem parlant:

Aquestes organitzacions defensen aquesta proposta en les declaracions i articles publicats en les seves pàgines web. És amb aquesta posició que volem debatre, perquè la considerem equivocada.

El criteri de Lenin enfront de les guerres

El punt de partida del debat és que, per a nosaltres, d’acord amb Lenin, les diferents guerres no poden ser considerades iguals: és necessari comprendre el significat específic de cada guerra per a prendre una posició enfront d’ella.

La referència més clara en aquest sentit és el treball El socialisme i la guerra (1915), escrit per Lenin amb l’objectiu d’orientar al partit bolxevic rus i l’ala revolucionària de la II Internacional enfront de la Primera Guerra Mundial. En aquest treball, Lenin reivindica el concepte elaborat pel general prussià Carl von Clausewitz, en 1832: “La guerra és la prolongació de la política per altres mitjans” [1]. És a dir, per a caracteritzar qualsevol guerra i fixar una posició enfront d’ella, els marxistes devem primer estudiar i comprendre el caràcter polític de tal guerra.

Lenin va caracteritzar correctament que la Primera Guerra Mundial era essencialment una guerra interimperialista i en ella els socialistes “no tenien pàtria”. A partir d’allà, va realitzar una crítica feroç als principals partits de la II Internacional (l’alemany i el francès) que feien costat a les seves respectives burgesies imperialistes. Per a ell, l’única línia possible enfront d’aquesta mena de guerra era el derrotisme revolucionari (“la derrota del mateix imperialisme és el mal menor”) i va orientar al partit bolxevic a “transformar la guerra interimperialista en guerra revolucionària de classes”, fet que es va concretar en la Revolució d’Octubre (1917). Al mateix temps, va analitzar que hi ha un altre tipus de guerres, a les quals anomenava ‘necessàries i justes’: “La història ha conegut moltes guerres que, malgrat els horrors, les ferocitats, les calamitats i els sofriments que tota guerra implica inevitablement, van ser progressistes, és a dir, útils per al progrés de la humanitat…”.

Dins d’aquest últim tipus de guerra, definia una especialment: “Els socialistes admetien i continuen admetent el caràcter legítim, progressista i just de la ‘defensa de la pàtria’ o d’una guerra ‘defensiva’. Si, per exemple, demà el Marroc declarés la guerra a França; l’Índia a Anglaterra; Pèrsia o la Xina a Rússia, etcètera, aquestes guerres serien guerres ‘justes’, ‘defensives’, independentment de qui ataqués primer, i tot socialista simpatitzaria amb la victòria dels Estats oprimits, dependents, menyscabats en els seus drets, sobre les ‘grans’ potències opressores, esclavistes i espoliadores”. És a dir, per a Lenin, la posició enfront de la guerra i el seu resultat no depenia de la mena de direcció que tingués aquesta lluita al país oprimit sinó del caràcter dels països en conflicte. En aquest cas, els socialistes “havien de defensar la pàtria” del país oprimit i situar-se en el seu camp militar. Aquest era, per a ell, el paràmetre central i un fil conductor per a la revolució socialista: “Els socialistes no poden aconseguir el seu elevat objectiu sense lluitar contra tota opressió de les nacions”.

Trotsky compartia aquests criteris de Lenin. Davant la invasió japonesa a la Xina, va escriure: “Si existeix en el món una guerra justa, aquesta és la guerra del poble xinès contra els seus opressors. Totes les organitzacions obreres, totes les forces progressistes de la Xina, sense abandonar el seu programa ni la seva independència política, han de complir fins al final el seu deure en la guerra d’alliberament, independentment de la seva actitud respecte al govern de Chiang kai Shek” [2].

La política “pacifista” li serveix a Putin i a la invasió russa

En les seves declaracions, tant el PTS com el PO expressen que existeix una agressió cap a Ucraïna per part de Rússia i del règim de Putin. El PTS afirma: “La invasió russa d’Ucraïna és una acció clarament reaccionària, on una potència que té el tercer exèrcit del món i armament nuclear envaeix militarment un estat fronterer per a imposar les seves pròpies condicions i interessos”, mentre que el PO analitza que: “La incursió militar de Rússia no respon a un interès popular ni a una causa d’emancipació nacional i social dels treballadors […], sinó als interessos i apetits de la camarilla i oligarquia restauracionista russa, en el seu pols amb Occident”.

Per què, llavors, no apliquen el criteri de Lenin enfront d’aquesta mena de guerres: que els socialistes “havien de defensar la pàtria” del país oprimit i situar-se en el seu camp militar? És a dir, si ho apliquem a la situació actual d’Ucraïna: donar suport a la lluita d’aquest país contra la invasió russa i treballar per la seva derrota.

És que, a partir d’aquesta consideració inicial, totes dues organitzacions desenvolupen una estructura argumental en la qual el poble ucraïnès enfronta, en aquests moments, a dos enemics equivalents: la invasió russa, d’una banda, i la penetració imperialista, per l’altre. Per exemple, el PTS expressa: “Les potències imperialistes de l’OTAN estan utilitzant l’ocupació russa, que ha generat un just repudi en gran part de la població d’aquests països, per a justificar un renovat auge del militarisme. En el cas d’Alemanya es tracta d’un ‘gir històric’, com el va anomenar el seu canceller socialdemòcrata Olaf Scholz, en l’intervencionisme militar d’aquesta potència imperialista”. Per part seva, el PO va més lluny, en assenyalar: “Estem enfront d’un nou capítol d’un conflicte que té com a primer i gran responsable a l’imperialisme”, i en el seu programa per a la situació posa el “Fora l’OTAN i l’FMI” en una jerarquia superior a la lluita contra invasió russa.

Detinguem-nos en aquests arguments. Ells parteixen d’elements que, en si mateix, són certs. En primer lloc, és cert que, en la realitat actual, tota guerra en el món és, en última instància, responsabilitat del capitalisme imperialista. En segon lloc, és cert que la burgesia ucraïnesa expressada en el govern de Volodímir Zelenski té el projecte d’integrar-se a la Unió Europea en qualitat de semicolònia, i fins i tot d’integrar-se a l’OTAN. En tercer lloc, és cert que l’imperialisme avançava en aquest projecte per a sotmetre política, financerament i militarment a Ucraïna, i ara pretén usar la guerra per a “marcar-li la pista a Putin” en les seves aspiracions de tenir una “àrea d’influència pròpia” per a actuar com a intermediari de la colonització imperialista.

En condicions “normals”, és a dir, sense invasió russa, l’eix d’un programa per a Ucraïna seria precisament la lluita contra aquest procés de semicolonització impulsat per l’imperialisme i el govern de Zelenski. Però la realitat actual no és “normal”: hi ha una agressió militar de l’exèrcit rus, ordenada per Putin, contra el poble ucraïnès.

Com a expressa l’article d’Eduardo Almeida: “Aquesta no és una invasió militar de l’OTAN contra el territori rus. En aquest cas, sens dubte ens posicionaríem en defensa de Rússia, tant perquè és una economia dependent de l’imperialisme com per haver estat envaïda. El que realment existeix és una invasió militar russa a Ucraïna, per a recompondre la seva opressió directa. Aquesta és la realitat concreta avui. Una brutal invasió de la segona potència militar del món contra un país que no té condicions militars per a enfrontar-se a Rússia, i que es recolza en l’heroisme del seu poble”.

Actualment, qui està atacant i destruint les ciutats ucraïneses, qui mata al poble ucraïnès és l’exèrcit rus, no l’OTAN. Al mateix temps, no hi ha soldats de l’OTAN combatent a les tropes russes a Ucraïna (ni que sapiguem, en cap altre costat). L’imperialisme, per les seves pròpies contradiccions, ni tan sols ha aplicat una política profunda de sancions econòmiques al règim de Putin.

Llavors, dissoldre aquesta guerra concreta que existeix avui a Ucraïna, amb un contingut molt precís, en consideracions generals sobre “els dos enemics” que, de manera simultània, hauria d’enfrontar el poble ucraïnès, és un gravíssim error d’anàlisi i caracterització i, per tant, deriva en una política completament equivocada.

Un cul-de-sac

En analitzar que el poble ucraïnès avui ha d’enfrontar simultàniament dos enemics equivalents, aquestes organitzacions es fiquen en un cul-de-sac. Com situar-se enfront d’una lluita que, d’una banda, és justa perquè combat a un dels enemics (la resistència ucraïnesa a la invasió russa ordenada per Putin) però que, al mateix temps, afavoriria a l’altre (l’imperialisme) i, per tant, té un component reaccionari?

Per a intentar sortir d’aquest atzucac, aquestes organitzacions proposen una política amb dos components. Un, com vam veure, és el pacifisme del No a la guerra; és a dir “no tinc bàndol”. Per això, el PTS, per a lluitar contra la invasió russa, ens proposa: “Des de l’esquerra revolucionària hem d’encoratjar a tot el món mobilitzacions contra la guerra, que plantegin el retir de les tropes russes d’Ucraïna…”. És a dir, en comptes de cridar a donar suport a la resistència ucraïnesa i fer tot el possible perquè triomfi, li diuen als i les ucraïneses que estan sota les bombes i les bales de l’exèrcit rus (i a la classe treballadora i als pobles del món) que cal lluitar contra la invasió “marxant per la pau”[3]. En l’actual guerra, l’únic lloc del món en què una política pacifista és progressiva és a Rússia, en les mobilitzacions per la pau que enfronten al govern de Putin i que aquest reprimeix amb duresa.

El segon component és un anomenat abstracte a la lluita per la revolució socialista a Ucraïna i Rússia, com l’únic camí que pot garantir l’autodeterminació d’Ucraïna i les relacions fraternals entre els pobles rus i ucraïnès. És evident que, en termes estratègics, això és correcte. Va ser el que va demostrar Lenin en el curt període en què la seva política va ser aplicada en la Unió Soviètica. Però, plantejat com una orientació política concreta enfront de l’actual guerra a Ucraïna, acaba sent el que a l’Argentina es diu “una salutació a la bandera”[4].

Tots dos components xoquen obertament contra els criteris i la política proposats per Lenin en el material ja citat. En primer lloc, hem vist que, per a ell, en una guerra entre un país oprimit i un país opressor, els socialistes “havien de defensar la pàtria” del país oprimit. En el marc de la seva caracterització que estava en curs una guerra interimperialista, Lenin era totalment conscient que la lluita d’un país oprimit contra el seu opressor podria afavorir a l’altre camp imperialista (en el cas dels exemples que ell dóna, als anomenats Imperis Centrals). No obstant això, mantenia amb total fermesa la seva posició de suport al país oprimit.

Al mateix temps, lluny de fer un anomenat abstracte a la revolució socialista, Lenin afirmava: “Els socialistes no poden aconseguir el seu elevat objectiu sense lluitar contra tota opressió de les nacions”. En altres paraules, un dels camins més importants per a la revolució socialista passa pel suport a la lluita dels països oprimits contra els opressors. En concret, en l’actual guerra, el camí per una nova revolució socialista a Ucraïna (i també a Rússia) passa pel triomf de la resistència ucraïnesa i la derrota de la invasió russa.

En aquest marc, no dipositem cap confiança en el govern de Zelenski ni en la burgesia ucraïnesa, que estan disposades a lliurar el país a l’imperialisme. Menys encara considerem que un triomf de la resistència ucraïnesa podrà venir de mans de l’imperialisme i d’una intervenció militar de l’OTAN al país.

Com hem dit, la política que ens proposen el PTS i el PO xoca frontalment contra els criteris i la política proposades per Lenin. En els fets, acaba sent una política abstencionista (ni-ni) que capitula i afavoreix a Putin i la invasió russa, i que no lluita contra ella.

Què proposem fer?

Aquest debat no quedaria complet si no ens referíssim a les propostes que hem de portar als i les treballadores, les masses del món i les seves organitzacions, per a donar suport a la resistència del poble ucraïnès i contra la invasió de l’exèrcit rus. No ens referim al programa o conjunt de consignes que hem de plantejar enfront de la guerra (que han estat formulades en diferents declaracions de la LIT) sinó a les tasques que poden ser preses.

En primer lloc, clar, mobilitzar-se per a manifestar públicament aquest suport, com ve succeint a Europa i altres parts del món. En aquest marc, és possible i necessari constituir comitès de solidaritat per a poder concretar aquest suport.

Es tracta d’una guerra, en la qual donem suport a la resistència d’un poble que combat al seu enemic en gran desigualtat de condicions. Llavors, la qüestió de l’armament i dels subministraments militars passa a ser una qüestió central. En aquest sentit, tal com expressa la declaració de les seccions de la LIT-QI d’Europa i els EUA, hem de secundar activament els esforços dels i les ucraïneses per a adquirir armes i subministraments per a defensar-se.

En aquest marc, creiem que és totalment correcte mobilitzar-se per a exigir dels governs (especialment dels països imperialistes) que lliurin a la resistència ucraïnesa les armes i tots els materials necessaris (municions, alimentació, medicaments) de manera directa i sense cap condició. Estem totalment en contra de l’entrada de l’OTAN en el conflicte, i exigim la seva dissolució. També cridem a combatre les mesures “d’enfortiment” dels exèrcits que la componen (com acaba d’anunciar el govern alemany) perquè són una amenaça per a tots els pobles del món. El que diem és que cal exigir-los a aquests governs que lliurin les armes a la resistència ucraïnesa directa i incondicionalment.

Vegem ara el tema de les sancions. Com a criteri més general, ens oposem a les sancions dels governs imperialistes contra altres nacions, perquè signifiquen un “càstig” contra aquestes nacions. No obstant això, hi ha situacions diferents en què secundem i exigim sancions. Per exemple, en l’època del règim de l’apartheid a Sud-àfrica o, actualment, amb la campanya BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) contra l’Estat d’Israel.

Especialment, com expressa una declaració ja citada, estem a favor de sancionar “als oligarques, als qui Putin representa […] és precisament aquí on Putin pot i ha de ser colpejat per a detenir-ho i fer-ho retrocedir”. Allí se cita que un estudi recent informa que aquests grans burgesos russos “han dipositat en països occidentals com el Regne Unit, Suïssa i altres, i en paradisos fiscals, una riquesa equivalent al 85% del PIB rus”. Hem d’exigir que aquesta riquesa sigui confiscada i lliurada, de manera directa i sense condicions, a la resistència ucraïnesa.

De manera especial, donem suport a les accions que defineixin prendre la classe treballadora a través de les seves organitzacions. Per exemple, els i les treballadores del port de la refineria Ellesmere, en Chesire, Anglaterra, es van refusar a descarregar petroli provinent de Rússia, replicant el que havien fet les i els treballadors de la terminal de gas de Kent i en ports de Països Baixos. Segons la informació, “una onada de protestes d’aquest tipus s’expandeix pels ports europeus en resposta a la invasió d’Ucraïna”.

Per a nosaltres, enfront de la guerra a Ucraïna, són aquestes les tasques i la política que els i les revolucionàries que ens reivindiquem leninistes i trotskistes hem de plantejar a la classe treballadora i a les masses. Per contra, com hem dit, el pacifisme i el No a la guerra, acaben capitulant a Putin i la seva invasió.

Notes:

[1] Carl von Clausewitz (1832). Sobre la guerra, t. I, art. I, cap. I, sec. XXIV.

[2] Ouevres, 14, 30/07/1937, p. 216.

[3] Per exemple, en la recent reunió del Plenari del Sindicalisme Combatiu (PSC, en el qual les forces del FIT-O tenen un gran pes) van participar més de 600 activistes i es va votar una resolució sobre la guerra d’Ucraïna amb aquest contingut.

[4] Una expressió que s’aplica a una “Dita o declaració merament formals, que en realitat no impliquen cap adhesió profunda a les idees o principis al·ludits”.