Antonio Rodríguez i Ángel Luis Parras
El moment polític ve marcat per les negociacions parlamentàries per formar el nou Govern. Entre la gent activista pesa la idea que un “govern d’esquerres” podria ser la millor solució per impedir altres quatre anys de PP i així començar a revertir les polítiques d’austeritat.
Pedro Sánchez (PSOE) no estalvia esforços per concretar un acord de govern amb Podem, Ciutadans i els partits “perifèrics”. Podem, després d’una oposició inicial, està ja disposat a negociar amb el PSOE sense “línies vermelles” i a assumit la vicepresidència i la meitat de les carteres ministerials.
Alberto Garzón tampoc ha dubtat a sumar-se des del principi a les veus favorables a la “unitat de l’esquerra” i ha posat a disposició els dos diputats de UP-IU. “Només falta voluntat política -ha declarat- Sempre amb el programa pel davant, volem ser facilitadores d’un govern que no sigui del PP”.
Nosaltres, que des de “Sindicalistas por la Unidad Popular” vam participar de la candidatura de UP-IU, no només no compartim aquesta opinió, sinó que diem que no s’assembla gens al que va defensar la candidatura i el propi Garzón durant la campanya.
“Donde dije digo, digo Diego”
Es disfressi com es vulgui, no és de rebut haver presentat UP-IU com una “candidatura de ruptura” i després, acabades les eleccions, oferir-se a donar suport a un govern amb eix en el PSOE, és a dir, un govern de “més del mateix”. Defensar un govern així és reafirmar el bipartidisme que, amb justa raó, tantes vegades es va combatre.
El PSOE és el partit de l’OTAN, les reformes laborals, les reconversions industrials, l’atur i el “pensionassos”, el de la reforma de la Constitució per fer del pagament del deute als banquers la prioritat absoluta de l’Estat, el de la corrupció, el valedor de la Troica Pot un partit així encapçalar un “govern d’esquerres”? Ja fa temps que la paraula “esquerra” s’ha convertit en un gran significant buit, una de les paraules buides més pronunciades.
Dir que l’acord serà “sempre amb el programa pel davant” és una mala manera d’emmascarar el rescat del bipartidisme. Creu tal vegada Garzón que pot existir una “negociació de programa” amb un soci així i, a sobre, amb dos diputats front 96 del PSOE?
El programa amb què UP va disputar les eleccions era clar sobre el balanç dels últims anys,quan parlava de “les polítiques imposades pels poders dominants de la Unió Europea, el capitalisme financer, la banca privada i les grans corporacions transnacionals, que vénen aplicant servilment els governs del PSOE i el PP: polítiques de misèria i de dràstica limitació de drets laborals i socials bàsics i de les llibertats democràtiques”. (Programa d’Unitat Popular)
Llavors, quin sentit té donar suport a un govern amb els gerents servils de la Troica? Lamentablement, la posició de Garzón acaba sumant els dos diputats de UP-IU al cor dels dirigents de Podem, que en un temps record han passat de lluitar contra el bipartidisme i “la casta” a negociar un govern amb un dels seus millors representants.
Garantir la governabilitat o defensar la classe treballadora?
Deia un vell revolucionari que el problema no és solament que l’enemic et venci sinó que et convenci. Tota la ideologia dominant, el bombardeig mediàtic i el discurs de tots els partits parlamentaris gira entorn de la “responsabilitat”, el “sentit d’Estat” i la necessària “governabilitat”. Però això no pot anar amb nosaltres: el nostre “sentit” no pot ser “d’Estat” sinó de classe treballadora; la nostra responsabilitat no és cap a les institucions del règim sinó cap als treballadors/as. La nostra obligació és només cap a aquells i aquelles que van votar UP com a candidatura compromesa en la defensa del poble treballador.
Què hem de guanyar amb qualsevol dels governs que es puguin conformar a partir de l’actual aritmètica parlamentària, falsejada a més per una llei electoral antidemocràtica heretada del final del franquisme? Qualsevol d’aquests governs només pot ser un executiu servil a la UE i a la Troica, que ja li ha posat els deures per endavant: retallar 9000 milions i mantenir i aprofundir les reformes de Rajoy. Qui no estigui disposat a enfrontar a la UE no pot ser més que el seu servent: per a mostra Grècia i el govern Tsipras, reivindicat pels dirigents de Podem.
La disjuntiva és la que cridem a les manifestacions: “No hi ha, no hi ha cap altra manera: o amb la patronal o amb la classe obrera”. Aquest és el dilema de debò. Els dirigents d’IU semblen no haver après cap lliçó de la seva coalició amb el PSOE a la Junta d’Andalusia i aposten per la mateixa fórmula. Per a aquest viatge no calien alforges.
Fidels al nostre compromís
Corriente Roja vam participar, al costat d’altres companys i companyes de Cobas i de Sindicalistas por la Unidad Popular, en la candidatura UP-IU, encapçalada per Garzón. Ho vam fer defensant un programa elaborat des de la base i aprovat en assemblees juntament amb molts companys i companyes as treballadors, activistes sindicals. Era un programa de defensa de la classe obrera i de lluita contra el règim, pel dret a decidir i contra les polítiques d’austeritat, la UE i la Troica.
Enteníem que aquest programa era una comprensió comuna d’aquells que vam conformar Sindicalistas por la Unidad Popular i que defensar-lo exigia posar el centre en la lluita social al carrer i confrontar tots els partits que representen d’una o una altra manera l’oligarquia espanyola. Des d’aquesta comprensió vam sumar esforços per construir Sindicalistas por la Unidad Popular.
Ara és el moment de decidir si aquest programa i aquesta obstinació són compatibles amb la defensa d’un “govern d’esquerres… amb el PSOE”.
És precisament la difícil governabilitat, la crisi dels de dalt, la que obre més possibilitats a la lluita dels de baix, però a condició de reprendre el que vam dir a la campanya electoral: que la lluita és l’únic camí real de canvi.
Mentre continuen les càbales parlamentàries per formar govern i la UE exigeix celeritat per aplicar noves retallades i reformes, la vida segueix el seu curs: els desnonaments segueixen, la desocupació que tenalla a milions, la precarietat generalitzada, els EROs i ERTEs. La tasca urgent és reprendre la lluita, el carrer, per defensar el Pa, el Treball i el Sostre.
Seguim fidels a aquest programa i a aquest compromís i ho seguirem sent enfront de qualsevol govern de la Troica, tingui el cognom que tingui i sigui central, autonòmic o municipal.
La nostra urgència és donar passos per reprendre la lluita. Les mobilitzacions anunciades en defensa de la sanitat i l’educació públiques, les marxes per la dignitat, les lluites per la remunicipalització dels serveis públics, els conflictes de manteniment d’hospitals a Andalusia, Extruperfil, Tragsatec o Metro de Barcelona, brinden l’oportunitat de reprendre la mobilització obrera i popular enfront de governs que, a diferència d’abans, manquen de majories absolutes.
