Escrit per Laura Requena el 22 de Gener
Més de 70 col·lectius i plataformes de la societat civil van presentar, durant el desembre de l’any passat, queixes davant el Defensor del Poble, el Consell General del Poder Judicial i la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere, exigint una investigació en profunditat i que es depurin les responsabilitats de l’Estat, tant per la incorrecta aplicació de les lleis, com pels erros greus i irregularitats que es van cometre durant tot el procés judicial de Juana Rivas.
No és només que l’Estat ignori les seves pròpies lleis, sinó que la denúncia de Juana Rivas en arribar a Espanya va quedar guardada en un calaix durant més d’un any. A més, com ha quedat demostrat, la sentencia que l’Audiència Provincial va fer en el seu dia era un “talla i enganxa” malfet, a partir d’altres sentencies semblants que, a més, no esta ben motivada, ni les dades de les persones que hi apareixen, ni els fets relatats concorden amb la realitat. Tampoc es va escoltar per part de la Unitat de Valoració Integral de Violència de Gènere (UVIVG), la versió del fill gran de Juana, tal i com ella va demanar en diverses ocasions.
El cas de Juana Rivas ha posat al descobert molts altres casos semblants i ha demostrat amb tota la seva cruesa el calvari judicial pel que tenen que passar moltes dones quan denuncien al seu maltractador. També ha deixat en evidencia el que ja sabíem: que no hi ha una veritable voluntat política per a protegir-les ni a elles ni als seus fills i filles. L’any passat vuit menors van ser assassinats pels seus pares o les parelles de les seves mares -la xifra més alta de la que es té registrat-. Segons la Federació d’Associacions de Dones Divorciades i Separades, des de 1999, 103 nens i nenes van ser assassinats per els seus pares, parelles o ex parelles de les seves mares, la meitat dels casos va succeir en visites no vigilades.
El cas de Juana Rivas, de la mateixa manera que el judici per violació a La Manada, ha demostrat a més, les greus escletxes del sistema judicial en aquest terreny i la falta de voluntat. D’una justícia que està forjada, com s’ha demostrat a Catalunya, en l’ús de l’Estat per criminalitzar i perseguir la protesta social.
Un sistema judicial hereu del franquisme, que suposa un retrocés brutal de 40 anys per a les dones. Un sistema judicial ple d’estereotips i prejudicis masclistes, on molts jutges i jutgesses, així com la resta del personal adjunt, segueixen sense la formació necessària en violència masclista. Una justícia burgesa que malgrat la seva aparent imparcialitat, està feta com un guant al servei dels rics i poderosos. Una justícia que posa en llibertat a violadors i corruptes que han robat diners públics de les arques de l’Estat, mentre deixen sense vigilància a dones amb ordres d’allunyament i en canvi vol empresonar a una dona que l’únic que ha volgut fer ha estat defensar els seus fills d’un maltractador.
Les multitudinàries manifestacions que van passar el 25 de novembre van inundar els carrers de més de 50 ciutats, on no només es reclamaven mesures efectives i reals contra tota forma de violència masclista i per a protegir a qui les pateixen. També denunciaven la passivitat i deixadesa dels governs central i autonòmics davant les retallades en violència masclista i en polítiques d’igualtat i mostraven la seva indignació amb uns medis de comunicació sensacionalistes i amb un sistema judicial que revictimitza a les dones que pateixen aquesta violència i que qüestiona i persegueix a aquelles dones que s’atreveixen a denunciar.
