1/ La Diada nacional d’enguany té lloc amb el moviment independentista en hores baixes, profundament desencisat amb els partits independentistes, integrats en els mecanismes autonomistes de la monarquia espanyola i enredats en trifulgues penoses. Tenim la Presidència i el Govern de la Generalitat, juntament amb els seus diputats i diputades a Madrid, donant suport al govern Sánchez i el president Aragonès embarcat en un diàleg trampós amb l’Estat, promovent pactes que donen l’esquena a les reivindicacions nacionals de Catalunya i són contraris als interessos bàsics de la classe treballadora.
2/ La convocatòria d’aquest any de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) evidencia la seva ruptura amb els “autodenominats partits independentistes”. És així que l’ANC diu que “s’ha acabat d’esperar res dels partits” i que s’ha de posar “la independència al centre de la política i deixar els partits enrere”. L’ANC ha dit que el vot que aquests partits han rebut fins ara “no és indefinit ni gratuït” i que per a les properes eleccions al parlament “cercarà els màxims suports per a la proposta d’una llista cívica formada per persones disposades a implementar el mandat de l’1 d’Octubre”. La topada ha estat tan punyent que el president Aragonés no s’ha atrevit a participar de la manifestació.
3/ És digne de menció que l’ANC no hagi fet distincions entre els dos partits de govern (ERC i Junts x Cat) i la CUP. De fet, no és tan estrany. La CUP fa molt de temps que forma part del “bloc de governabilitat”, juntament amb els partits independentistes del Govern. Això ja ve d’abans del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 i de la posterior Declaració fictícia d’independència del 27 d’octubre. Gabriela Serra, exdiputada de la CUP durant aquells dies ho va reconèixer obertament en una entrevista concedida a Gemma Nierga. La CUP, en aquells moments decisius, en comptes de denunciar la traïció oficialista a la lluita per la República catalana i de promoure una alternativa independent, va tancar files amb el Govern i va ser còmplice de l’abandonament dels centenars de milers que havien participat i defensat el referèndum de l’1 d’Octubre i fet la vaga general del 3 d’Octubre,dels que havien sortit al carrer a defensar la República fictíciament proclamada.
4/ L’ANC diu en la seva declaració que el nou embat independentista ha de corregir “errors de fa cinc anys”, entre els quals destaca “no defensar la independència” així com haver considerat l’estat espanyol com un estat democràtic amb el qual es podia negociar. S’oblida, però, d’afegir que els dirigents de l’ANC (i Òmnium) van participar d’aquesta orientació i que van ser còmplices necessaris que legitimaren la política derrotista dels partits independentistes oficials. Tampoc l’ANC no diu res de la confiança cega que van promoure (ella també) en la UE, quan la realitat va demostrar que la UE era, i continua sent, un dels majors enemics de la República catalana.
Finalment, l’ANC es ratifica en la “lluita no violenta” i proclama l’exemple de Gandhi, o sigui, ens diu que hem d’estar disposats a patir passivament de nou una repressió tan brutal com la del referèndum de l’1O sense presentar una autodefensa organitzada i massiva.
La proposta de l’ANC es concentra ara en fer de les properes eleccions autonòmiques unes eleccions plebiscitàries on guanyi una candidatura independentista cívica, independent dels partits independentistes oficials.
5/ Corrent Roig repudiem la política dels “autodenominats” partits independentistes, que s’han convertit en un obstacle colossal en la lluita per la proclamació de la República catalana. Aquesta mai serà conquistada mitjançant negociacions impossibles amb el règim monàrquic hereu del franquisme, sinó enfrontant-lo i cercant l’aliança amb els pobles de l’Estat, unint-hi forces per fer fora la monarquia i establir una unió lliure de Repúbliques.
Corrent Roig cridem en particular a la joventut treballadora catalana a assumir aquesta batalla, que no podem entendre sinó com a part de la lluita per les reivindicacions polítiques, socials i ambientals, de la lluita pel socialisme, per una Europa socialista dels treballadors i dels pobles.
