Les eleccions del 14F es van celebrar en condicions totalment excepcionals: en plena tercera onada de la pandèmia i marcades per la ingerència de la justícia espanyola. La celebració electoral es deu, recordem-ho, a la inhabilitació de l’ex-president Torra per no despenjar una pancarta de “llibertat presos polítics”, i la data del 14-F va ser imposada a la Generalitat, que l’havia endarrerida al 30 de maig per la pandèmia.
Una abstenció com mai
Els resultats del 14-F estan marcats per l’espectacular augment de l’abstenció, que arriba al 46,46%, és a dir, 25 punts més que el 2017 (1.517.000 votants menys), tenyint tots els resultats. Aquesta abstenció és encara més alta en bona part de poblacions obreres de l’àrea metropolitana.
Victòria independentista… amb 700.000 vots menys que en 2017
Els partits i mitjans de comunicació destaquen que hi ha una majoria independentista en vots (51%) i en escons (74, sobrepassant en 7 la majoria absoluta). Tanmateix, aquesta majoria és amb 700.000 vots menys que el 2017, que reflecteixen un fort desencís i desmobilització de la base independentista, conseqüència de la desorientació produïda per Junts y ERC, que no van aplicar el mandat de l’1-O.

ERC incrementa de 32 a 33 el nombre d’escons i es col·loca, frec a frec, com a primera força independentista, en detriment de Junts. Ho fa, però, amb 332.000 vots menys. Junts, pel seu cantó, perd 380.000 vots i 2 escons.

La CUP ha augmentat el seu percentatge de votació en 2,21 punts (ara en té 6,67%) i ha duplicat els escons (passa de 4 a 9), però amb 6.159 vots menys. A diferència d’altres eleccions, aquest cop l’eix de la seva campanya ha estat el propòsit d’integrar-se al “bloc de governabilitat” amb els dos grans partits burgesos catalans, si pot participant al Govern i, si no, des de fora. La CUP sap que els seus vots són necessaris i els volen utilitzar a fons en aquest sentit. A dia d’avui, estan en plenes negociacions.
Capgirament dins l’unionisme, enfonsament de la dreta i eclosió de l’extrema dreta
Juntament amb la majoria independentista (i el precari “sorpasso” d’ERC), l’aspecte més important de les eleccions és el gran capgirament al si de l’unionisme i, en particular, al si de la dreta espanyolista. Capgiraments amb enormes repercussions en la política espanyola.

Dins l’espanyolisme, el partit més votat ha passat a ser el PSC-PSOE que, amb un augment de només 46.200 vots, ha vist com s’ha incrementat en 9,18 punts el seu percentatge i en 16 el nombre de diputats/des (arribant-ne a 33). El PSC-PSOE ha guanyat als barris populars de Barcelona, a l’àrea metropolitana i a Tarragona. Els seus resultats mostren que la majoria de la classe treballadora catalana segueix en el camp unionista, malgrat defensar un referèndum d’autodeterminació i oposar-se a la repressió de l’Estat.

A En Comú Podem, l’altre soci del Govern Sánchez, respiren alleujats perquè han aconseguit mantenir els 8 diputats/des, tot i perdent 132.000 vots. Defensen un nou tripartit d’ells amb el PSC i ERC. “Si podem pactar a Madrid -diuen- per què no fer aquí un ‘govern progressista’“.

El triomf del PSC-PSOE s’alimenta, en gran mesura, de la brutal derrota de C’s, que en tres anys ha perdut 952.000 vots, 20 punts percentuals i 30 escons (es queda en 6), entrant en un període de descomposició i liquidació. L’altre gran derrotat és el PP, que fracassa estrepitosament, perdent 77.000 vots i un diputat respecte el 2017, que ja era el punt més baix al que mai havien arribat.

Vox, amb 11 escons i 7,69% dels vots, és potser el major triomfador de la jornada. Ha arrossegat de forma abassegadora el sector més dretà i espanyolista de l’electorat de C’s i li ha robat una part important d’electors al PP. Li han votat sectors dels barris més benestants i sectors de les zones més afectades per l’atur i la pobresa. On han tret més vots ha sigut a l’àrea metropolitana i a la circumscripció de Tarragona. Afortunadament no tenen, de moment, organització de base. En qualsevol cas, la seva presència al Parlament radicalitzarà la disputa política i contribuirà a la radicalització dels sectors d’extrema dreta al si dels aparells de l’Estat, constituint una seria amenaça a combatre.
La candidatura tarragonina del Moviment Corrent Roig
Els resultats tan pobres de la candidatura tarragonina del Moviment Corrent Roig, víctimes del “vot útil”, reflecteixen les grans reticències que han trobat els companys de l’Assemblea de Represaliades i Activistes (A.R.A.) en els partits independentistes així com el desencís i desmobilització de la base independentista. Tot i així, ens sentim orgulloses d’haver aixecat la veu de les represaliades i haver lliurat una justa batalla en defensa d’una sortida obrera i popular enfront de la repressió, la pandèmia i la crisi econòmica i social.

Per suposat, el moviment independentista no està derrotat, però el revifament d’un gran moviment combatiu de masses anirà associat al procés d’enfonsament de la monarquia espanyola, a recanvis en la direcció independentista i a l’entrada en acció de sectors joves no cremats pel “procés“.
El proper Govern no governarà per al poble treballador ni per l’autodeterminació
Els resultats electorals d’Illa i la derrota del PP li donen un respir temporal a Sánchez i el reforcen davant Iglesias dins la coalició de govern. Però el fet que ERC no hagi sobrepassat bastament a Junts i, per tant, el seu marge de maniobra sigui limitat, i el propi esfondrament de C’s, un potencial aliat de Sánchez per la dreta, no són per a ell factors tranquil·litzadors.

A Catalunya, la majoria de vots i escons independentistes i l’escassa diferència entre ERC i Junts no fan viable el tripartit que reclamen Colau i Albiach. En les actuals circumstàncies, el proper govern sembla condemnat a repetir la coalició ERC-Junts, amb el dubte de què farà la CUP i sense que es puguin descartar completament noves eleccions si la situació s’enconés, tot i que no sembla probable. Un hipotètic govern ERC-ECP amb suport parlamentari del PSC-PSOE tampoc no sembla una opció possible hores d’ara.

En qualsevol cas, el que sí sabem és que el proper Govern no tindrà marge de maniobra per fer cap concessió digna de tal nom al poble treballador, ni enfrontarà de debò la repressió de l’Estat, ni – lligat de mans a un diàleg trampós amb l’Estat- farà cap pas real endavant en el camí de la autodeterminació, ni tampoc aplicarà cap tipus de pla de rescat a la classe treballadora davant l’actual crisi social i sanitària. El proper Govern serà el gestor català dels plans de la UE administrats per Sánchez i avalarà la continuïtat de la negació del dret a l’autodeterminació. Per això té raó el sector de la CUP que s’oposa a entrar-hi i ser “la crossa” del proper govern autonòmic.

La mobilització d’aquests dies contra l’empresonament de Pablo Hasél i per la llibertat d’expressió mostra la necessitat de continuar lluitant per construir una alternativa socialista revolucionària. No hi ha cap més perspectiva de futur.