Haití, dues tragèdies: l’huracà i l’ocupació militar

Vaig estar una vegada en aquesta part de l’oest del país, a la regió d’Artibonite, on existeix una forta lluita social per la terra. Ara, això s’ha transformat en una batalla per la supervivència. Seguint la descripció de Batay Ouvriyé (una organització de lluita del país): “el poble ho ha perdut tot: cases, animals, collites destruïdes, terrenys evacuats, etc. Un desastre per a les classes populars rurals”.

No es tracta solament d’un desastre natural. Els efectes del mateix huracà sobre una societat que visqui en condicions dignes no causaria tal destrucció.

El gener del 2010, un terratrèmol de magnitud 7,0 en l’escala Richter va destruir el 70% de la capital d’Haití, matant a 212.000 persones (xifres oficials) i deixant 1,5 milions de desabrigats. Poc més d’un any després, un terratrèmol de major magnitud (8,9 en l’escala Richter) va arribar al Japó, matant a 6.000 persones.

Tampoc es pot creure en les accions humanitàries que comencen a desenvolupar-se al país. Després del terratrèmol del 2010, centenars de milions de dòlars van ser destinats a aquestes accions. Gran part d’aquests diners va anar a parar a la butxaca dels governants corruptes. Moltes ONG’s també es van enriquir. Només cal visitar Port-au-Prince avui, sis anys després del terratrèmol, per constatar els signes de la destrucció a tot arreu de la ciutat que no va ser reconstruïda.

La veritat, explicada pels haitians, és que els pocs supervivents del terratrèmol van ser retirats de les destrosses pels mateixos haitians, amb les mans i amb pales improvisades. Per això, solament van ser rescatades amb vida menys de 200 persones. Res indica que ara serà diferent.

La Minustah –tropa d’ocupació de l’ONU, dirigida per l’exèrcit brasiler– va mostrar una brutal incapacitat durant el terratrèmol. Batay Ouvriyé va descriure que la preocupació fonamental de les tropes en aquell moment era protegir les casernes contra la població famolenca, sense complir un paper qualitatiu en el salvament dels afectats. Res indica que ara serà diferent.

En realitat, existeixen ara dues tragèdies a Haití: l’huracà i l’ocupació militar.

Una història impressionant

La imatge que es té dels haitians al Brasil és la de la misèria en què aquest poble viu. Aquesta és amb prou feines una part de la veritat. L’altra solament pot ser entesa si coneixem la història d’Haití: aquest també és un poble rebel i altiu, amb una història exemplar de lluites i victòries en el seu passat.

El poble haitià va protagonitzar una de les més espectaculars revolucions de tots els temps. Els haitians van realitzar la primera i única revolució d’esclaus victoriosa de la història, l’any 1804. Va ser també la primera revolució anticolonial victoriosa de les Amèriques. Els esclaus alliberats van derrotar a tots els exèrcits dominants de l’època, inclosos l’espanyol, l’anglès i el francès de Napoleó.

L’imperialisme no podia deixar que la llavor de la revolució haitiana es propagués. Per això, va imposar un duríssim bloqueig econòmic al país, que va acabar per destruir la seva economia.

La brutal devastació del país no té res a veure amb la naturalesa. És conseqüència del pillatge imperialista que continua existint fins avui.

Els noms de Toussaint l’Ouverture i Dessalines (líders de la revolució) són presents a totes les places i monuments del país. El poble negre haitià, tan explotat i oprimit, té una història de la qual s’enorgulleix fins avui. Les contínues ocupacions militars estrangeres indiquen que l’imperialisme té por que es reprengui la revolució.

La farsa de “l’ocupació humanitària”

Al febrer del 2004, agents de la CIA i fusellers navals dels EUA van envair el palau de govern haitià. Van fer presoner al president electe, Aristide, i el van deportar cap a la República Centreafricana. Estava consumat un cop d’estat més a Haití, una intervenció militar nord-americana més.

El mateix dia, el Consell de Seguretat de l’ONU va votar precipitadament una resolució d’emergència que convertia els militars nord-americans i francesos en l’avantguarda d’una força multinacional que hauria “d’estabilitzar” el país per legalitzar l’ocupació militar.

Per disfressar la intervenció imperialista, el president Bush va recórrer a Lula. Havent de bregar amb el desgast de l’ocupació de l’Iraq, Bush va delegar l’ocupació. L’1 de juny va arribar a Haití la Minustah (Missió d’Estabilització de les Nacions Unides per a Haití), liderada per tropes brasileres i composta per soldats de l’Argentina, Xile, Uruguai, Bolívia i altres països. Aquestes continuen sent, fins avui, les forces militars que sostenen el pla econòmic i polític de l’imperialisme nord-americà a Haití.

La majoria dels treballadors continua creient que les forces d’ocupació compleixen a Haití una missió “humanitària”. Fins i tot sectors importants d’activistes que són contraris a altres ocupacions militars creuen que el cas d’Haití és “diferent”.

El govern Lula va cometre una de les majors indignitats de la història brasilera acceptant liderar l’ocupació militar del país més pobre de les Amèriques, al servei de Bush i de les multinacionals. Els simpatitzants de Lula avui dia haurien de posicionar-se sobre aquesta taca en la història brasilera, ara continuada per Témer.

L’ocupació militar (present des de fa 12 anys) busca suplir la fragilitat de l’Estat burgès haitià. La burgesia no va aconseguir estructurar una democràcia burgesa després de l’enfonsament de la dictadura de Duvalier, com si va ocórrer a la majoria dels països d’Amèrica Llatina després de la caiguda de les dictadures. Tampoc va aconseguir articular forces armades que mantinguessin un règim bonapartista amb un mínim d’estabilitat enfront de l’explosivitat social del país.

El país on va haver-hi la primera i única revolució d’esclaus victoriosa de la història continua sent un barril de pólvora que ha de ser contingut per una ocupació militar. La realitat d’aquesta ocupació “humanitària” està feta amb tots els episodis típics de les ocupacions, com la brutal repressió al poble, humiliacions, violacions, etc.

No es té coneixement d’una sola escola, hospital o xarxa de clavegueram construïts per les tropes d’ocupació “humanitària”. No compleixen cap paper significatiu després del terratrèmol.

Tota aquesta violència està al servei d’un petit grup d’empreses multinacionals que aconsegueixen grans beneficis amb la producció tèxtil a Haití, per al mercat nord-americà.

Les multinacionals s’aprofiten de l’ocupació militar

Existeix a Haití un pla econòmic, que té com a part principal la implantació de dues desenes de zones franques amb multinacionals produint per al mercat nord-americà. Fàbriques multinacionals produeixen per a l’exportació als Estats Units, lliure de taxes duaneres i en general també de qualsevol límit laboral legal.

L’objectiu de les multinacionals és produir amb salaris encara menors que en altres regions, i amb una repressió brutal a qualsevol resistència. L’existència d’una legió d’aturats –80% de la població, un enorme exèrcit industrial de reserva– permet a les multinacionals pressionar als obrers empleats a acceptar les condicions humiliants de salari i feina. Els sindicats són reprimits de manera violenta, i els seus dirigents i afiliats són acomiadats de seguida que apareixen.

En una de les nostres visites a Haití, vam anar a una fàbrica d’una de les zones franques, a Codevi, a Ouanaminthe. La Codevi és una multinacional que forma part d’un conglomerat dominicà (el Grup M) lligat al banc Chase Manhattan que fabrica texans per a marques famoses com Levi’s i Wrangler. Els seus treballadors guanyen US$ 48 per mes i treballen vigilats per guàrdies armats.

A Cité Soleil (a Port-au-Prince) s’està construint una altra zona franca. Allà vam conèixer als treballadors de la Hanes, una de les més importants fàbriques de samarretes dels Estats Units. Vam sentir a una de les obreres parlar, indignada, sobre les condicions de treball a l’empresa. Va dir que elles treballaven 12 hores seguides sense dret a cap interval, ni per a esmorzar. La fàbrica tancava les portes a pany i forrellat per evitar l’abandonament de la línia de producció per anar al bany.

La ideologia difosa per l’ocupació és que les tropes estarien a Haití per ajudar a disminuir la pobresa del país. No obstant això, aquesta pobresa és utilitzada cínicament per les empreses multinacionals per produir a baixíssims costos per al mercat dels Estats Units.

No existeix aigua ni hi ha clavegueram a les cases (excepte a les cases de la burgesia, als hotels i als comerços). Algunes cases tenen energia elèctrica, que se’n va cada dia sense cap avís. La major part dels habitants no existeix oficialment, no té cap document. Les persones retiren aigua dels pous artesans i la carreguen per utilitzar-la a casa en galledes. Utilitzen carbó per cuinar. Les persones caminen llargues distàncies a peu per no pagar transport.

L’imperialisme està fent una experiència. A les fàbriques existeix una organització de treball moderna, els mòduls. Està instal·lant al país una indústria de relatiu baix nivell tecnològic, amb un grau d’explotació que s’aproxima a la barbàrie. Un capitalisme modern amb clars elements de barbàrie.

Estan creant una nova referència salarial miserable per a tot el continent llatinoamericà, amb nivells molt inferiors als de la Xina. Les empreses paguen salaris tres vegades menors que els ja baixíssims salaris del Brasil.

Les tropes brasileres –i d’altres governs d’Amèrica Llatina– estan a Haití per ajudar a les multinacionals, com la Codevi i la Hanes, a explotar brutalment aquesta mà d’obra barata.

Per això, aquestes tropes van reprimir l’aixecament per motius de gana del 2008, la vaga dels obrers tèxtils del 2009 i les manifestacions estudiantils d’aquell mateix any.

Les crisis de les “eleccions”

L’ocupació militar és necessària per a l’imperialisme perquè la burgesia no va aconseguir estabilitzar l’Estat a Haití. La Minustah és, així, la institució armada que assegura la dominació burgesa al país.

Aquesta ocupació transforma les eleccions en una farsa. El poder real no es troba a la presidència de la República sinó a les casernes i ambaixades estrangeres. Per ser precís, a l’ambaixada dels EUA i del Brasil. Els presidents són amb prou feines titelles que fan allò que els manen.

Tot i així, les eleccions són sempre un factor important de grans crisis polítiques. La presidència permet l’accés a diners de l’Estat i de “suport humanitari”, en una gegantina xarxa de corrupció. Per això, diferents camarilles de la burgesia haitiana associada a l’imperialisme disputen les eleccions.

Les eleccions compleixen el paper de buscar canalitzar l’enorme desafecció de la població amb els desgastats governs per triar “nous governs”. Però sempre generen noves crisis polítiques. Després d’electes, en poc temps els governs són repudiats per la població, però segueixen sent sustentats per les tropes.

L’any 2006, es van celebrar les primeres eleccions després de l’ocupació. Malgrat tot, René Prèval, el candidat del president deposat, Aristide, va guanyar les eleccions. Però l’imperialisme i les tropes d’ocupació van organitzar un frau gegantí per imposar, en el segon torn, a dos candidats acceptats per l’ambaixada dels Estats Units. Una rebel·lió popular va impedir el frau i va garantir la possessió de Prèval.

En el govern, Prèval va fer exactament el que les multinacionals i les ambaixades dels EUA i el Brasil manaven. No va tenir mai cap enfrontament amb l’ocupació. Va reprimir durament les vagues obreres i les mobilitzacions populars. Va utilitzar el terratrèmol del 2010 per embutxacar-se, juntament amb els seus còmplices al govern, una part dels diners donats a les víctimes. Va privatitzar les empreses estatals que restaven i va signar la Llei Hope, completant la transformació de l’Illa novament en una colònia dels Estats Units.

Prèval va acabar el seu govern completament desacreditat davant el poble haitià. Les pintades “Avall la Minustah” i “Avall Prèval” eren molt comunes en els murs de Port-au-Prince.

L’any 2011, en l’elecció del seu successor, Prèval va repetir el mateix model que s’havia intentat fer contra ell. Va organitzar un frau per imposar el seu candidat, Jude Célestin. Una vegada més, un inici de rebel·lió popular va impedir el frau.

Això va ser aprofitat per la Comissió de l’OEA (Organització dels Estats Americans) que va imposar, per sobre de la comissió electoral del país, un segon torn amb Mirlande Manigat (esposa d’un expresident) i Michel Martelly, sense la candidatura del govern. L’OEA es va aprofitar de la crisi per imposar un altre frau.

Martelly va guanyar les eleccions, capitalitzant el rebuig als polítics tradicionals. Era un cantant molt popular, que va fer la seva campanya rebutjant als “polítics” i la corrupció. Una farsa més. Ell, en realitat, va ser un tonton macoute (home proper) de Duvalier des dels 15 anys, abans de fer-se artista.

Va suposar la tornada del duvalierisme al govern. Va promoure la tornada dels latifundistes a les terres ocupades per camperols en una espècie de contrareforma agrària, amb el suport armat de la Minustah.

Per acabar–ho d’adobar, Martelly va celebrar la tornada de Baby Doc [fill de Duvalier] –la dictadura del qual va ser enderrocada el 1986– a Haití, el 2011, tornant del seu luxós exili a França. Baby Doc va tenir a diversos dels seus representants directes com a ministres del govern Martelly. Va viure al costat del govern fins a la seva mort l’any 2014.

Martelly va acabar el seu mandat completament desgastat. I, una vegada més, es va intentar la mateixa maniobra, amb un frau electoral per imposar a Jovenel Moïse com el seu successor.

Però un aixecament popular –el 22 de gener de 2016– va impedir novament el frau. Les tropes de la Minustah, juntament amb la policia local, van reprimir durament les mobilitzacions però no van aconseguir estabilitzar la situació. Es va obrir un buit polític al país, que continua avui dia.

Martelly va acabar el seu mandat sense que hi hagués un successor. L’ambaixada dels EUA i l’OEA, amb la complicitat del Brasil, van imposar al dirigent del Senat, Jocelerme Privert, com a president provisional fins que hi hagués noves eleccions.

Les eleccions passades van ser anul·lades i unes noves eleccions havien estat convocades per aquest 9 d’octubre. L’huracà va suposar un pretext per un nou ajornament. Privert continua dirigint el país enmig d’una gegantina crisi política.

La Minustah va sostenir els governs de Prèval i Martelly. Va intentar, juntament amb ells, imposar els fraus electorals que van ser derrotats pels aixecaments populars. La Minustah manté el govern il·legítim i titella de Privert. Tot al servei de les multinacionals que dirigeixen el país.

Com ajudar al poble haitià

Existeix un sentiment mundial de solidaritat amb el poble haitià per la tragèdia de l’huracà. No obstant això, és necessari tenir clara l’experiència passada del terratrèmol. No per casualitat, dirigents populars adverteixen que: “Molt freqüentment, les veritables víctimes dels desastres naturals no es beneficien de l’ajuda humanitària. L’ajuda anunciada crea nous rics, a Haití i a escala internacional, en perjudici de les víctimes”.

Cal que l’ajuda dels treballadors de tot el món sigui lliurada a les organitzacions de lluita haitianes i no al govern titella.

A més, el 13 d’octubre, l’ONU votarà un nou mandat per la Minustah, per continuar imposant la voluntat de les multinacionals a Haití.

Per això, juntament amb la solidaritat, és necessari que les organitzacions dels treballadors de tot el món es pronunciïn contra l’altra tragèdia que assola a Haití: per la fi de l’ocupació militar del país.