Enguany, el 8 de març ve marcat per l’any electoral i importants victòries gràcies a les mobilitzacions, però també per un inici d’any tràgic en forma d’agressions i assassinats masclistes, i un context d’inflació, crisi i misèria creixent que afecten de ple les vides de la classe treballadora, especialment de les dones.

Precarietat té nom de dona

Aproximadament, uns 3 milions de contractes són a temps parcial. D’aquests, més del 70% pertanyen a dones. El 54% de les famílies monomarentals femenines estan en risc de pobresa, i gairebé el 64% de les pensionistes cobra una pensió que no arriba als 1000€. La bretxa salarial de gènere assoleix el 20%, segons un informe recent del sindicat Comissions Obreres.

Si amb la crisi de 2007 vam retrocedir en drets laborals, la pandèmia i la inflació han aprofundit la nostra desigualtat. La inflació va tancar el 2022 amb un 8,4%, però el preu d’aliments, lloguers, despeses de llum o gas segueix disparat. A això s’afegeix l’espectacular pujada de les hipoteques a interès variable. Un escenari cru en el qual milions de dones, sobretot les més joves, no aconsegueixen independitzar-se ni tenir condicions de vida dignes, i que és propici per a l’augment de les opressions i la violència masclista.

A tot això, se li suma l’atac als serveis públics que estem presenciant des de la crisi del 2007: retallades en sanitat, educació, serveis sociosanitaris… que han incidit també en la vida de les dones treballadores, perquè són sectors de feina altament feminitzats i perquè les cures acaben recaient en nosaltres en l’àmbit privat.

La lluita paga: les victòries del moviment i les seves limitacions

Aquest govern va aprovar mesures que recullen de manera limitada i parcial algunes de les demandes als carrers i d’anys de lluita. Com la Llei orgànica de Garantia Integral de la Llibertat Sexual (Llei del “Només sí és sí”). Aquesta llei, que posa en el centre el consentiment, està tenint des de novembre un degoteig constant de rebaixes de penes. Podemos apunta que el problema és l’aplicació de la llei per part de la
justícia masclista. I nosaltres ens preguntem: per què no aprofiten, llavors, per a denunciar i exigir la depuració total de tots els jutges i jutgesses hereus del franquisme?

Un altre exemple és la nova Llei de l’Avortament, que retorna a les menors de 16-17 anys el dret a avortar sense consentiment patern i elimina els tres dies previs de reflexió obligatoris, però continua mantenint l’avortament en el Codi Penal; o la Llei trans, que elimina la necessitat d’un diagnòstic psiquiàtric i dos anys de tractament hormonal com a requisit per a modificar la menció de sexe registral, però exclou a les persones menors d’edat i les persones no binàries.

O el subsidi per desocupació a les treballadores de la llar que allunya una mica de l’esclavitud a les afectades però continua sent insuficient per la seva falta de caràcter retroactiu, el barat que continua sortint acomiadar a una empleada de la llar i, una vegada més, perquè exclou a totes les treballadores migrants en situació irregular, com passa amb les lleis anteriors.

Totes aquestes lleis són el resultat d’anys de lluites i, així i tot, continuen sent insuficients i cal continuar combatent per a dotar-les de recursos perquè s’apliquin eficientment i incloguin totes les nostres demandes. Encara que ens deixen en millors condicions per a continuar lluitant, no acabaran d’arrel amb la nostra desigualtat, discriminació i violència perquè no van a l’arrel de les seves causes estructurals, que
no són unes altres que aquest sistema capitalista d’opressió i explotació.

El govern amb més “autobombo” de la història

Es podria pensar que amb el “govern més progressista de la història” que aprova lleis feministes la situació de les dones treballadores ha millorat, però la realitat és que amb la reforma laboral de Yolanda Díaz aquesta precarietat només ha estat agreujada. No val de res eliminar un contracte frau (el d’obra i servei) per un altre que aferma la temporalitat, el fix-discontinu. En la pràctica, després de prometre i prometre que derogarien la reforma laboral de Rajoy (2012), l’única cosa que han fet és consolidar-la. Aquesta nova reforma no ha regulat la subcontractació, institucionalitza els ERTO’s i deixa intactes tots els mecanismes d’acomiadament massiu i barat de l’anterior
reforma.

Pel que fa a la violència masclista, 48 dones van ser assassinades per violència masclista a l’Estat espanyol l’any 2022. D’aquestes 48, gairebé la meitat de les assassinades havien presentat denúncia, la qual cosa demostra els pocs recursos que s’han posat per a fugir d’aquesta violència. A aquesta xifra, se li suma un tràgic inici d’any: a dia 13 de febrer, l’Estat espanyol havia viscut 14 feminicidis.

No ens acontentem amb l’estadística, no volem ser un número més en els seus informes. Denunciem aquests feminicidis perquè es poden evitar amb condicions laborals i salaris dignes que ens permetin fugir, habitatge social i serveis públics de qualitat. Per això denunciem la hipocresia del govern que ens dona amb una mà el que ens lleva amb l’altra.

La igualtat no pot ser un eslògan: Sortim a defensar-la als carrers!

Per a nosaltres, el 8 de març és el dia de les dones treballadores, un dia de lluita i que abraça a tota la classe treballadora que, lluny de caricatures, és diversa, femenina, negra i LGBTI.

En el 8M sobren banqueres, empresàries o reines. També diputades o ministres de governs que aproven mesures que agreugen la nostra precarietat i ens deixen desprotegides enfront de la violència masclista. No podem acontentar-nos amb l’aprovació de lleis que poden ser derogades en qualsevol moment, ni en l’esperança de votar cada 4 anys l’opció menys dolenta.

En aquest sistema, la burgesia utilitza les opressions per a dividir-nos i explotar més a un sector de la classe treballadora. Necessitem aconseguir mesures que ens posin en millors condicions per a continuar lluitant per una societat socialista, que és l’única que posarà les bases materials per a erradicar tota desigualtat. Per a això, cal recuperar la unitat de tota la classe treballadora, combatent el masclisme en les organitzacions obreres, populars i estudiantils. Per això, cridem a sortir aquest 8-M als carrers i continuar lluitant per:

  • La Derogació de les reformes laborals i en defensa d’un sistema públic de pensions. Ja n’hi ha prou d’escletxa de gènere. Ocupació, salaris i pensions dignes amb revisió automàtica conforme a l’IPC.
  • Per uns serveis 100% públics i de qualitat. Ja n’hi ha prou de doble jornada laboral: inversió pública en menjadors i activitats extraescolars, escoles infantils, centres de dia i atenció residencial per a persones majors i dependents.
  • Recursos per a prevenció, atenció i protecció contra tota forma de violència masclista. Depuració del sistema judicial, educació sexual i en igualtat a l’escola pública. Fora l’Església de les nostres aules!
  • Avortament lliure, universal i gratuït en la Sanitat pública! Derogació de la llei d’Estrangeria i mesures reals i efectives per a acabar amb el tràfic de blanques i la prostitució. Autodeterminació de gènere, també per a menors, no binàries i migrants!

Per un 8M de lluita i internacionalista

No podem acabar aquestes línies sense fer esment a les dones que, a tot el món, lluiten incansablement, com és el cas de les dones de Palestina, resistint enfront del règim genocida israelià, o les dones a l’Iran, encapçalant la rebel·lió contra el règim dels Aiatol·làs, o les dones ucraïneses, que combaten al costat dels seus companys en la resistència obrera contra la invasió russa. Visca el 8-M, de classe i
internacionalista!