“Quan el capitalisme col·lapsa els infants són els primers en patir-ho i mostrar els símptomes”

Sam treballa en un centre públic de màxima complexitat a la Florida, des de fa un any, però abans d’això ja ha estat a altres CMC durant els últims 4 anys. Sam és docent de Plàstica i fa dos anys que va aprovar les oposicions i va començar a treballar com a funcionari, tot i que encara no té plaça fixa. 

Elli descriu que la seva feina consisteix a intentar ensenyar els nens i que no es matin entre ells, que és sorprenentment una part més gran de la seva feina del que li agradaria o de la que s’esperava que fos quan va començar la docència.

Has notat un empitjorament a la teva feina o a la resta de serveis públics els últims anys? 

En els dos últims instituts que he estat, els dos de màxima complexitat, he notat un fenomen bastant preocupant pel que fa a la nostra plantilla, l’equip social dels instituts on he estat, s’ha anat reduint dràsticament 

Per posar dades concretes, a l’institut on soc ara, hem passat de 4 a 2. L’any passat en tenien 4, jo no hi era, però aquest any només en tenim dues, de TIS. I es veu que s’ha vist un increment bastant significatiu en els càstigs, en les expulsions.  A nivell de convivència també es nota diferent

Com que les TIS treballaven moltíssim a l’hora de resoldre conflictes i ara tenim la meitat de la plantilla i és un institut tan gran, s’ha vist greument afectada la convivència. El que m’ha sorprès molt d’aquest institut, i segons els meus companys l’any passat això no passava, és les enormes llistes d’expulsats setmanalment que han anat incrementant a mesura que anava passant el curs, fins al punt de tenir 15 xavals expulsats en una mateixa setmana. Hi ha hagut dos casos de violència física cap a professors, que això no ho havia vist mai. És veritat que porto pocs anys en aquesta professió, però no ho havia vist enlloc d’on havia estat abans i no ho havia sentit per part de cap altre company. 

Va haver-hi un cas a primer de l’ESO d’una nena cap a una professora que això es va gestionar internament, i després un altre company que era un substitut que va venir a cobrir una baixa breu i que li va pegar una patada a un alumne, al meu company. (2:46) I aquest home ja no ha tornat més, (2:48) vull dir, va agafar-se una baixa ell mateix també.

Es respira un ambient bastant crispat, la veritat. Crec que ja és un institut complicat de per si, òbviament, és un CMC, però sento que en diversos punts del curs he sentit una intensitat en la tensió que hi ha a l’aula que ha sigut molt difícil de sostenir. Jo he tingut aquest any problemes de salut, sobretot per tensió acumulada, i no sóc l’única persona, molts companys també tenen problemes similars, des de migranyes fins a baixes per l’ansietat i depressió.

Una altra cosa més que ha desaparegut d’un any per l’altre és que, al desaparèixer la meitat de l’equip social, alguns dels programes de convivència del centre han desaparegut, com per exemple el de l’hort. Al centre on treballo, l’any passat teníem un projecte de l’hort d’hort que era molt divertit. Es veu que a tothom li agradava molt, tenia molt d’èxit. Les dues TIS que han sigut acomiadades van crear aquest projecte, suposo que amb el suport d’altres companys, però bàsicament tenien un hort a l’institut i els alumnes que estaven tenint problemes de classe o problemes psicosocials o emocionals tenien l’oportunitat de sortir de tant en tant de classe, de moments puntuals per poder fer treballs manuals a l’hort, que això fa enfortir els vincles entre els alumnes, enfortir els vincles amb les TIS, era un bon lloc on airejar-se, xerrar amb els companys, xerrar amb les TIS, parlar dels seus problemes i els ajudava a sostenir les classes amb més facilitat. Això és una cosa que ara desaparegut completament. Jo he vist l’hort i ara està completament mort i és una pena molt gran, la veritat.

Has participat en alguna lluita en el sector? 

Podria parlar de l’assemblea que tenim a l’institut. Dels 3 instituts on he estat, aquest és l’únic que tenia una assemblea consolidada des de feia ja temps i ens reunim gairebé setmanalment per veure quins quines actuacions s’estan fent a nivell de districte, de ciutat, de comunitat autònoma, inclús, i veure com podem col·laborar, com ens adherim, també per parlar de la gestió de les vagues, de la caixa de resistència, etcètera.

Jo estic participant a totes les vagues que s’han fet aquest curs i l’institut ens hem organitzat per poder donar-nos suport en les manifestacions. Pel que sembla, hi ha altres actuacions que també s’estan comentant i que tenen suport a la major part del del claustre, com per exemple la de no fer sortides de convivència o no fer colònies, la de no posar comentaris de notes, que és una que ha tingut bastant de suport també. I com a assemblea, estem parlant d’aquestes propostes i de part de direcció, sentim que tenim suport en aquests moviments de lluita per part de la nostra direcció, que crec que és una cosa molt positiva.

Com i qui creus que pot solucionar la crisi dels serveis públics?

A banda del govern estatal, crec que hem de començar per per qui tenim més a prop, que seria la consellera Niubó que és amb qui estan fent ara negociacions els sindicats per aconseguir totes aquestes demandes que posem sobre la taula des de fa ja massa temps, ja sigui la millora salarial com de les ràtios. 

En tot cas, crec que no és només el tema de les ràtios, és el salari. Sento que arreu del món la infància està en gran part desprotegida i que quan el capitalisme col·lapsa la infància i les persones vulnerables com els infants, entre d’altres, són els primers en patir-ho i en en mostrar els símptomes. Al final és com el canari dins de la mina i crec que en els infants ho veiem moltíssim. 

L’any passat jo estava en una escola que era institut escola i parlava amb les companyes de primària, inclús una d’infantil. I em deien que els nens que venien d’infantil, els d’I3, venien amb unes carències cognitives i psicosocials emocionals d’autoregulació molt més grans de les que s’havien vist anys anteriors i que això al final ho carreguen ells fins a l’ESO i fins a la seva edat adulta. 

Jo no porto prou anys per valorar-ho, però confio en les meves companyes que tenen molta més experiència que jo. Al final, si tenim a nens de famílies que han sigut desnonades o alumnes que viuen en pisos compartits amb quatre famílies més, que no poden dutxar-se almatí, crec que la menor de les seves preocupacions és què estan fent avui a plàstica o a matemàtiques. Llavors crec que no és només una qüestió de ràtios, és una cosa molt més global que engloba moltíssimes més lluites com les de l’habitatge, per exemple, com temes de salut mental com temes de Sanitat, perquè tenim molts nens que estan pendents de ser diagnosticats o d’estar com a mínim valorats pels organismes públics que s’encarreguen de cuidar la salut mental. 

Any rere any rebem el mateix missatge: les llistes d’espera són quilomètriques, per aconseguir una sola visita poden passar mesos i mesos i,  a sobre, no rebem prou suport a les aules per tractar amb aquests alumnes, per recolzar-los de les maneres que ho necessiten i que es mereixen, i que al final estem completament desbordades i no arribem a atendre a totes les diversitats que tenim a l’aula. 

Estem emmalaltint com a societat i els nostres alumnes són els primers en què es veu evidenciat, i és molt dur de veure-ho cada dia. És trist, és frustrant, és frustrant veure infants que tenen carències emocionals o que tenen problemes a casa o que tenen necessitat de de suport psicològic i que ni tant sols podem posar-los una llista d’espera perquè em diuen que les llistes d’espera estan tancades perquè ja no poden ficar-hi més persones. Això és el que és extremadament frustrant. 

Qui ho ha solucionar, doncs? Doncs totes les persones que governen, al final. no puc dir-ne una, comencem per la Niubó, però arribem fins a dalt de tot i més enllà, si poguéssim.