“No ens manifestem per una pujada de sou, sinó pel benestar i el bon funcionament del sistema educatiu”

L’Ainara -pseudònim- és docent de secundària i batxillerat de les especialitats d’Història i Anglès. Ha treballat en un parell d’ocasions a l’escola concertada abans d’entrar a la borsa, però fa tres cursos que exerceix la seva tasca docent a la pública. Durant aquest temps, ha treballat a Barcelona i la seva àrea metropolitana, concretament pels municipis de l’Hospitalet de Llobregat i Ripollet. Afirma que la seva experiència ha estat fantàstica, sempre recolzada per equips molt humans, encoratjadors i enèrgics; tot i així, en el seu dia a dia s’han d’enfrontar a situacions per a les quals no estan formats. No només imparteixen les nostres matèries, sinó que, de vegades, també han de fer front a necessitats emocionals molt palpables que requereixen una formació superior, que la majoria del professorat no té.

Les reivindicacions docents van molt més enllà del que sovint transmet el discurs generalitzat d’una part de la premsa. No ens manifestem per una pujada de sou, sinó pel benestar i el bon funcionament del sistema educatiu. El model actual no funciona i ens mobilitzem per impulsar canvis que considerem imprescindibles. Per on passen aquests canvis? Principalment, per la reducció de les ràtios i per la incorporació de més professionals que ens ajudin en el nostre dia a dia i en l’atenció al nostre alumnat.

Has notat un empitjorament a la teva feina o a la resta de serveis públics els últims anys?

Fa poc que m’hi dedico, però el sentiment general a tots els centres on he treballat és de burnout, és a dir, de personal cremat. Aquesta dinàmica es repeteix a tots els centres on he estat, que amb els d’aquest any ja en són nou: altes càrregues burocràtiques, sobretot per als tutors (atencions individualitzades perquè manquen psicopedagogs i orientadors, seguiment de l’absentisme perquè no hi ha prou TIS —tècnics d’integració social— i accions d’orientació); ràtios molt elevades amb una gran diversitat dins l’aula (es fa impossible atendre i adaptar el temari d’una manera que sigui profitosa i perdurable per a tots els adolescents); necessitats especials que no són ateses de manera integral ni amb l’ajuda suficient de professionals com els vetlladors o les aules SIEI, i llargues hores lectives a la tarda que no beneficien ni l’alumnat ni el professorat. És complicat mantenir l’atenció després d’una jornada tan llarga.

Tot i el que pugui semblar, la nostra tasca no acaba quan sortim del centre. Hi ha un còmput d’hores de treball a casa ja contemplat que, setmanalment, se sobrepassa: correcció d’exàmens, creació de materials interactius en aquells centres que no funcionen amb llibres, adaptacions metodològiques i curriculars per als diferents perfils d’alumnat d’una mateixa aula, i elaboració dels PI (Plans Individualitzats).

Regna un sentiment de cansament i frustració perquè no volem deixar desatès el nostre alumnat ni les seves famílies, però la manca de recursos és molt pronunciada.

D’altra banda, l’experiència de fer classe en aules que no estan ben condicionades és un despropòsit. Es fa molt difícil que l’alumnat, tant d’ESO com de batxillerat, pugui mantenir la concentració. Aquesta setmana, per exemple, se’ns ha fet molt dur continuar amb el repàs d’Història per a les PAU: l’aula era un forn, tot i disposar d’un ventilador.

Un altre tema són les colònies, que es duen a terme sense cap retribució addicional tot i treballar durant 24 hores seguides durant almenys dos dies, amb pernoctació inclosa. Malgrat els discursos populars que afirmen que els professors hi anem de manera gratuïta i ens ho passem d’allò més bé, la realitat és que assumim la responsabilitat de tenir prop de 80 persones al nostre càrrec, amb tot el que això comporta: medicació, dolències, incidents i accidents. Les hores extres són remunerades en la majoria de professions; en canvi, és habitual que això no passi amb el professorat.

Has participat en alguna lluita en el sector?

No havia participat abans en cap altra mobilització del sector, però al centre on soc ara mateix hi ha un bon nombre de professors que s’han adherit a l’assemblea. La fem els dimecres a l’hora del pati i parlem sobre com seran les nostres reivindicacions. Hi ha hagut dies de vaga, en què hem anat en columna amb altres instituts a les manifestacions, i també de concentracions. A més, cada dimarts ens posem la samarreta groga en defensa de l’escola pública de qualitat i durant uns dies el que vam fer va ser sortir a fer classe al carrer, sobretot amb els de batxillerat.

Això ho vam fer per dos motius, un per visibilitzar què està passant a l’entorn del barri, perquè no només que es quedi dins de les aules, per visibilitzar-ho a la gent del barri i a les famílies. I l’altre motiu és perquè no tinguin tanta calor les criatures, perquè les condicions són molt lamentables. Realment el meu institut és un institut bastant vell, és un institut que va inaugurar Franco.

Llavors, tornant a l’assemblea, és on decidim si ens adherim o no a les propostes que es formen en els altres instituts, siguin o no del barri, siguin de tot el Consorci o siguin de Barcelona o de tota Catalunya.

L’altre dia parlàvem de què és el que votarem a títol individual. En general a la majoria, sinó a totes, ens han semblat que les propostes dels sindicats que han pogut parlar amb la Conselleria són molt insuficients i que tenen que tenen molt poca base, són unes propostes que estan molt desdibuixades. No ens estan dient quan entrarà tot aquest personal docent, aquest sou que ens apujaran seran només 47 euros, no ens estem mobilitzant només per 47 miserables euros. És una vergonya perquè no parlen res de les ràtios, no parlen del reacondicionament de les aules, és tot molt escàs.

Com i qui creus que pot solucionar la crisi dels serveis públics?

Una de les coses que també xerrem a l’assemblea és si l’any vinent farem colònies, excursions, etc., és a dir, que les famílies vegin que i que puguin palpar elles mateixes que la cosa va de debò.

No és que mira ens agradi no fer classes o ens agradi no treballar alguns dies. La cosa va de veritat. Si volem fer soroll, si realment volem aconseguir el que reclamem el Departament ha de passar també per la queixa de les famílies, que se sumin a aquesta mobilització. I crec que perquè es sumin a la mobilització han de viure alguna cosa que els afecti, com les activitats o el lleure dels seus fills i filles. En el meu cas, els meus alumnes han entès bastant bé per què ens manifestem o per què no farem colònies. Evidentment, els fa mal però ho han entès molt bé.

Crec que és important també donar tot el suport des de Catalunya a la lluita per l’educació al País Valencià, sobretot amb tota aquesta violència policial que hem vist a xarxes, però també a la proposta de vaga indefinida i a la negativa de no corregir les proves de la selectivitat. Crec que realment s’hauria de fer alguna cosa més contundent com és el que està passant amb els companys i les companyes de València. La negativa a corregir determinades coses que siguin importants per a la vida estudiantil. A mi em fa mal perquè són els meus alumnes i me’ls estimo i els he preparat durant tot un any, però crec que si realment volem que alguna cosa trontolli, ha de passar per alguna cosa que es faci ressò. Amb què es pot fer ressò? Amb una selectivitat, amb la correcció d’unes proves que estàs dient qui passa i qui no passa a la Universitat. Que tot això s’endarrerís seria un punt de partida molt bo per a la negociació.

Per altra banda, evidentment, l’erosió de tot això i l’aconseguir alguna cosa passa, sobretot, per aquestes vagues, per aquests dies de mobilització de tota aquesta societat civil, de tots aquests teixits que conformen l’educació.