El rescat i el creixement del sector privat, i la seva transferència al deute públic: fenòmens estructurals que expliquen la privatització actual del sector públic i la precarització.
Veiem com es deterioren els serveis públics per la falta de recursos, la burocratització i per una nefasta gestió del sector. Realment, tots els fenòmens responen a un mateix procés econòmic:
Actualment, la burgesia lidera una gestió pública per benefici propi a través de polítics professionals dels diversos parlaments. El fet de perjudicar el sector públic per rescatar el privat, i així mantenir i incrementar l’acumulació de capital, és com respon estructuralment aquesta burgesia a la crisi actual del capitalisme.
Per: Jordi Jaime Sanz
La privatització respon a diversos interessos de la burgesia. Primerament, a expandir el mercat de les empreses privades, també a precaritzar l’ocupació pública per tal d’augmentar la taxa de guany; i, per acabar, a absorbir el deute públic. Aquesta absorció serveix per mantenir la taxa de guany esmentada, tot i l’amenaça d’afectar la competència de les grans companyies privades.
El neoliberalisme no ha mort. Les institucions burgeses internacionals com el Banc Mundial (BM), la Unió Europea (UE), el Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Central Europeu (BCE), serveixen a aquest propòsit, encara que cadascuna també serveix, al seu torn, a les companyies transnacionals que tenen darrere.
Els Estats, que donen suport i treballen per les empreses pròpies, estan interessats en el finançament amb fons públics de les institucions internacionals, i també de regar-hi conjuntament els beneficis de les transnacionals.
Els Fons Next Generation i el rescat de la banca espanyola són bons exemples de com la UE potencia el sector privat a través del pressupost públic i de com transfereix el deute del sector privat al deute públic.
La Unió Europea, en el nostre cas, va facilitar el traspàs del deute privat dels bancs espanyols a un deute públic. Aquests bancs espanyols, després de la caiguda de Lehman Brothers el 2008, estaven atrapats en un sobreabundant deute envers bancs francesos i alemanys, pel fet que tenien uns actius tòxics i invendibles. És en aquest context, que el Banc Central Europeu concedeix crèdits per valor d’un bilió d’euros als bancs europeus (300.000 milions per als bancs espanyols) amb un tipus d’interès de l’1%. D’aquesta manera, els bancs, mitjançant els diners obtinguts del BCE, van comprar el deute públic espanyol que havia servit per al seu propi rescat amb un interès del 6 o 7%.
És a dir, la població espanyola va haver de retornar el deute contret per l’Estat espanyol per salvar a bancs espanyols -com Bankia-, a aquells bancs que havien comprat el deute de l’Estat espanyol. A més, la població espanyola va haver de pagar aquests interessos depredadors del 6 o 7%, mentre els bancs rebien els diners per comprar els bons de l’Estat espanyol a l’1%. Aquests diners, que ells van obtenir del BCE, van sortir sobre manera de la mateixa població treballadora europea1.
Per altra banda, i com veiem actualment, la UE aporta, a través de la Comissió Europea, els Fons Next Generation, que surten de la població dels seus estats membres i que serveixen bàsicament perquè les empreses i grans companyies europees puguin digitalitzar-se i fer la seva transició cap a la mal anomenada “economia verda” sense que això suposi cap menyspreu per la seva taxa de guany. És a dir que, amb fons públics, es mantingui el benefici de gran part del sector privat europeu, ampliant els marges de benefici per als bancs i fons d’inversió2 i traslladant el cost de la transició a la població. Aquest cost se sufraga amb mesures com les retallades i el manteniment o l’increment de la precarització del sector públic, menció a part dels ingressos provinents de la imposició a la classe treballadora europea.
Molts dels sectors privats en l’economia burgesa no podrien sobreviure a la crisi i créixer si no fos per la despesa pública, com hem vist amb el rescat bancari a Espanya a partir de la caiguda de Lehman Brothers el 2008. Aquesta expansió del sector privat gràcies a la despesa pública el podem veure, per exemple, en les licitacions d’obra pública a l’Estat espanyol. També la veiem a través del finançament amb fons públics dels sectors que serveixen a les finalitats geoestratègiques dels Estats europeus, així com per mantenir els mercats fora de les fronteres mitjançant la despesa militar.
En efecte, la despesa pública en licitació d’obra pública a Espanya ha passat de 10.849,77 milions d’euros el 2020 a 24.447,43 milions d’euros el 2024, és a dir, aproximadament un 150% més3.
La despesa pública en defensa, que s’emporta 12.317 milions el 2025 de la despesa pública estatal total, ha augmentat un 62,58% respecte al 20174.
Tant aquest sector com el militar és alimentat per fons públics generats majoritàriament per la classe treballadora i, en un grau més baix, per les altres classes populars5, com es pot evidenciar en el cas espanyol.
Evidentment, finançar el sector privat a través de la despesa pública, tant per rescatar-lo com per mantenir-lo i expandir-lo contribueix a generar un enorme deute públic que, ja només amb els interessos, liquida una bona part dels ingressos de l’Estat que podrien anar dirigits a solucionar problemes de molta envergadura, com l’habitatge.
Quan el govern diu que el deute públic a Espanya s’ha reduït, simplement menteix perquè, si bé la ràtio respecte al PIB ha disminuït una mica en aquests darrers anys pel creixement d’aquest, en termes absoluts gairebé s’ha multiplicat per quatre des del 2008 fins al 2025.
El deute públic espanyol, en aquest sentit, ha passat de ser de 440.621 milions d’euros el 2008 a 1.698.225 milions (més de mil milions i mig d’euros) el darrer 2025, és a dir, un increment del 285%. No ha deixat de créixer, any rere any, en tota aquesta sèrie històrica (datosmacroexpansion.com).
Evidentment, tal com hem vist, quan els ingressos de l’Estat no arriben per pagar els sectors privats, l’Estat s’endeuta. Aquest deute només s’absorbeix allà on no afecta el gran capital (es retorna als seus propietaris, normalment bancs), és a dir, es liquida el deute si eliminar-lo no suposa un menyspreu per la taxa de guany de les grans companyies.
Dit d’altra manera, si el deute públic fos conculcat, per exemple, en la despesa militar, en la despesa pública en les licitacions d’obra pública, en la transició de les grans empreses de l’automoció a una matriu de producció més ecològica, etc. Això és, si l’Estat deixés d’endeutar-se per pagar tot allò, no només els bancs deixarien de tenir beneficis extraordinaris, sinó que a més l’economia entraria en crisi perquè això afectaria la taxa de guany de moltes de les grans companyies del sector privat.
Ara bé, els mecanismes de recuperació, manteniment i expansió de les grans companyies suposen un espoli principalment de la classe treballadora i, en un grau més baix, de les altres classes populars. La raó és que impliquen un traspàs dels ingressos obtinguts amb impostos a aquestes classes; així mateix, quan els ingressos de les classes treballadores i populars no son suficient, les retallades i les privatitzacions es posen a l’ordre del dia per netejar el deute.
Efectivament, el deute públic genera desajustos: augmenta les dificultats de finançament del sector privat en augmentar els tipus d’interès, generalment provoca inflació, devaluació de la moneda, desequilibris a la balança comercial, etc. De manera que, les grans companyies dels Estats que assumeixen el deute es veuen afectades en competència internacional. Per això, és tan fonamental per a la burgesia reduir-lo. Però clar, això ho han de fer els polítics que estan al seu servei en el sector públic, allà on no afecta, sinó que beneficia la taxa de guany d’aquestes companyies.
En resum, les polítiques de la Unió Europea i dels diversos governs de l’Estat espanyol estan configurades per continuar amb la lògica d’aquest sistema, i per propiciar l’acumulació de capital de les grans companyies, entitats financeres i banqueres a les quals serveixen. Per consegüent, aquestes polítiques estan darrere de la privatització del sector públic, de la precarització i de la pèrdua de qualitat i eficiència (deguda també a la precarització de l’ocupació pública). Així com de les retallades que pateix la societat, principalment la classe treballadora. I és precisament perquè no podien sortir del marc actual del capitalisme llastrat pel deute, que aquesta privatització i precarització és avui en dia un fenomen estructural.
Notes
1 El pressupost de la Unió Europea (UE) surt, segons informa la Comissió Europea, d’una part de la renda nacional bruta de cada país de la UE, en funció de la seva riquesa i d’una petita part de l’IVA recaptat per cada país de la UE, entre altres fonts d’ingressos. Això es pot veure a la pàgina web de la Unió Europea.
2 https://ec.europa.eu/commission/presscorner/detail/es/ip_25_1396 Aquí apareix un comunicat de la Comissió Europea del 4 de juny del 2025 que diu el següent al seu apartat “antecedents”:
“El projecte de pressupostos de la UE pel 2026 comprèn els gestos coberts pels crèdits dins dels màxims pressupostaris a llarg termini, finançats mitjançant recursos propis. Aquests es complementen amb les despeses a càrrec de NextGenerationEU, que es financen mitjançant emprèstits als mercats de capitals”.
3 Informe Anual de Supervisión 2025. Oficina Independiente de Regulación y Supervisión de la Contratación.
4 Ministerio de Hacienda. Estadísticas 2017-2025 Prorrogado PGE Consolidado 2026.
5 Això es compren fàcilment en el cas de l’Estat espanyol, ja que la gran majoria dels ingressos provenen de la classe treballadora
Així ha sigut, segons les dades que disposem, almenys durant les darreres dècades a Espanya, i pel que respecta a l’IRPF:
Segons la nota informativa 3 de l’Informe Anual de la recaptació tributària de l’any 2025 de l’Agencia Estatal de Administración Tributaria (AEAT), que mostra una evolució de les bases liquidables des del 2010 fins al 2024, les rendes del treball representen més del 70% de les bases liquidables en les declaracions a ingressar per a la majoria d’aquests anys. En aquest període, ni tan sols cau per sota del 65%. En canvi, les rendes empresarials no representen gaire més del 12% (sent el percentatge del 13,8% l’aportació més alta d’aquestes rendes, cosa que va succeir al 2023).
S’entén que la dada de l’aportació majoritària de les rendes del treball a les bases liquidables, en comparació a les rendes empresarials, es dedueix del conjunt de les bases liquidables. El mateix ha ocorregut amb l’IVA (impost indirecte que ha pagat majoritàriament la classe treballadora, pel seu pes en el total de consumidors). Així podem concloure que la immensa part dels ingressos que ha recaptat l’Estat (ja que l’IVA, juntament amb l’IRPF suposen la gran majoria d’ingressos tributaris a l’Estat espanyol) l’aporten les i els treballadors assalariats. En conseqüència, els serveis públics i les empreses públiques són actius sobretot de la classe treballadora, pel fet que són finançades i generades principalment i majoritàriament amb els diners dels treballadors/es.
