Escrit per Victorios Bayam ShamsDes de l’inici de la revolució siriana, el març del 2011, el règim sirià va denominar les protestes pacífiques com una “conspiració global” contra un règim que “resisteix a Israel”. Per això, sempre va considerar la supressió d’aquesta “conspiració contra Palestina” com a legítima i necessària. Aquesta retòrica falsa no va impedir al cosí del dictador Bashar al-Àssad, el multimilionari Rami Makhlouf, declarar a New York Times l’11 de maig del 2011 que “la seguretat d’Israel és la seguretat de Síria”. Els portaveus del règim es van limitar a dir que es tractava d’una “opinió personal”, en un país en què els serveis d’intel·ligència impedeixen qualsevol “opinió personal” que sigui dissident des de fa quatre dècades.
Aquestes protestes pacífiques van ser enfrontades amb presó, tortura i assassinats, com va ser el cas dels nens de Deraa, el primer d’ells, en operacions portades a terme per les “forces especials”, després “Guàrdia Republicana”, en particular per la seva “quarta Divisió”, liderada pel germà del dictador, Maher al-Àssad. En setmanes, les protestes es van estendre arreu del país, i amb elles la brutal repressió. I, amb ella, les dissidències: cap a finals d’abril del 2011, un integrant de la Guàrdia Republicana, Walid Alakecama, de Deraa, testimonia enfront de les cadenes de televisió que ell es negava a disparar civils que protestaven de manera pacífica, exposant les mentides del règim, i dels seus mitjans, que sempre deien que enfrontaven “grups terroristes armats”.
Les desercions a les forces armades del règim es van multiplicar, inclosos oficials a partir de juny, com va ser el cas del tinent Abdul Razak Tales i de Hussein Harmoush, que va fer una crida als soldats i oficials a ajuntar-se a ell en el “Moviment d’Oficials Lliures”, que va començar a operar a Idlib abans de ser forçats a exiliar-se a Turquia i desaparèixer en poques setmanes en circumstàncies misterioses. Posteriorment es va descobrir que la intel·ligència siriana el va raptar i el va portar de tornada al territori sirià, on el seu destí és desconegut fins avui.
La repressió del règim contra viles i ciutats va arribar al seu màxim quan joves sirians van prendre les armes per a l’autodefensa personal i col·lectiva, de la seva honra i de les seves terres. No hi havia, però, una organització militar, el que implicava que les operacions d’autodefensa tenien un caràcter individual i desestructurat. Els mitjans van adoptar el nom d'”Exèrcit Lliure Sirià” per designar qualsevol operació d’autodefensa, a més, el règim i els seus serveis d’intel·ligència continuaven anomenant-los “grups terroristes armats”, per convèncer al país i al món que des de l’inici de la revolució s’enfrontaven un complot terrorista però no a una revolució.
A mitjans de juliol del 2011, el coronel Riad al-Àssad va anunciar, per mitjà de la televisió, l’establiment de l’Exèrcit Lliure Sirià (ELS) amb l’objectiu de protegir la revolució i enderrocar el règim. Les desercions llavors es van multiplicar i es van sumar als milers de joves que impulsaven l’autodefensa dels manifestants a tot el país, en la formació de la força militar més reconeguda contra el règim.
Un exèrcit popular amb limitacions polítiques i militars
L’Exèrcit Lliure Sirià es va convertir en una força organitzada de manera horitzontal amb prop de 70.000 combatents, dividits en catorze batallons i set brigades, distribuïts en cinc fronts de batalla. Va adoptar la bandera de la revolució siriana i és vist com l’alternativa legítima per amplis segments populars sirians per substituir les forces armades del règim després del seu enderrocament.
Hi ha un episodi que demostra bé aquesta situació. Al març d’aquest any, a la ciutat de Maarit al-Nomen, l’antic Front Al-Nusra (actual Front de la Conquesta de la Victòria) va atacar el 13è batalló de l’Exèrcit Lliure Sirià, fet que va portar als ciutadans locals a atacar i incendiar algunes seus del Front al-Nusra en repudi a l’agressió.
Entre les seves principals conquestes, l’ELS manté importants àrees alliberades al sud, al voltant de Deraa i Quneitra, i també al voltant de la capital, Damasc. També a finals del 2014 va aconseguir expulsar el Daesh (organització autodenominada Estat Islàmic) d’Alep. Una altra victòria va ser la conformació de l'”Exèrcit de la Conquesta” unint una àmplia coalició a Idlib i Alep per combatre les forces del règim i del Daesh.
Les seves limitacions comencen al seu programa. L’ELS defensa la caiguda del règim i la transferència pacífica i democràtica del poder cap als ciutadans, sense cap discriminació en base a la religió o l’ètnia. Defensa, fins i tot, l’expulsió de les forces armades russes, iranianes i de les milícies sectàries com el Hesbol·là libanès, el Daesh i altres. En fi, un programa democràtic i nacional contra la dictadura.
No incorpora elements directament anticapitalistes, com ara la nacionalització de tota la producció i distribució de riqueses sota control dels treballadors, mesura necessària per portar endavant la lluita contra la dictadura i per a la posterior reconstrucció socialista del país. Tampoc explica la necessària expansió de la revolució a tota la regió, en particular per l’alliberament de Palestina, tot i el sentiment majoritari entre la població siriana a favor d’aquestes idees.
Aquestes limitacions estan relacionades amb la seva direcció: l’Alt Comandament Militar de l’Exèrcit Lliure Sirià. Aquest es va col·locar sota la bandera de la Coalició Nacional de la Síria Revolucionària i de les Forces d’Oposició, organització que opera sota la influència del govern saudita i que ja va defensar la intervenció imperialista en diferents ocasions.
La qüestió és simple: cap sector de l’imperialisme vol la victòria de la revolució. La seva intervenció directa estarà al servei de liquidar la revolució com demostren els diversos atacs que les forces aèries americanes van fer contra els blancs rebels, i la seva política de dividir els “rebels” aïllant els grups que classifica com a fonamentalistes. Exigir armament pesant de tots els governs, imperialistes o no, és correcte i necessari per a la victòria de la revolució. Però la intervenció directa retirarà el protagonisme de la població siriana i es constituirà en una força més contra la poderosa revolució.
El mateix passa amb els governs àrabs. El poc suport d’alguns països com Qatar i Aràbia Saudita, limitant-se a armaments lleus, no és un fet casual.
Tampoc és casualitat que aquests mateixos governs impulsessin la fragmentació de l’ELS amb la formació de diverses milícies que adoptaven programes i denominacions religioses.
Unir els rebels i formar un corrent revolucionari en la lluita contra la dictadura
Unir tots els grups en lluita contra el règim, dins i fora de l’ELS, és una necessitat militar de la revolució. Alhora, cal estar atents a la contradicció social entre l’Alt Comandament Militar de l’ELS i la seva base proletària. Mentre les polítiques de l’Alt Comandament Militar apunten a la negociació i l’avinença amb els interessos de les potències regionals i internacionals, els combatents de la base volen lluitar fins a la fi contra el règim, per una societat amb justícia social, per la fi de les dictadures a tot el món àrab, i per l’alliberament de Palestina. Perquè hi hagi una solució positiva per a aquesta contradicció, cal formar un partit revolucionari proletari, per a exercir el mateix paper complert pels bolxevics a la Rússia de fa 99 anys: conduir a la classe treballadora al poder.
