Escrit per Michael RobertsL’acord de lliure comerç que van signar finalment la UE i Canadà (CETA) aquest diumenge va estar a punt de descarrilar la setmana passada per les objeccions dels belgues de parla francesa (de la regió de Valònia), mostrant les dificultats per als nous acords comercials globals. L’Aliança d’Associació Transpacífica (TPP) entre Àsia i els EUA es va acordar a principis d’aquest any, però encara ha de ser ratificada per les Assemblees de tots els països signants. I, a més, els dos candidats a l’elecció presidencial dels Estats Units s’oposen ara a la ratificació. L’Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP) entre Europa i els EUA roman a l’espera, amb poca probabilitat d’un acord en un futur previsible.

Els partidaris del CETA diuen que incrementarà el comerç entre Canadà i la UE en un 20% i augmentarà l’economia de la UE en 12 mil milions d’euros l’any, així com la de Canadà en 12 mil milions de dòlars canadencs. Tanmateix, ja hem sentit a parlar anteriorment de tals beneficis als acords comercials globals i sempre resulten ser molt menors, especialment per als socis més febles de l’acord.

D’altra banda, el CETA va ser signat, però només perquè es va acordar que les seves parts més controvertides quedaven congelades. Això inclou la reducció dels aranzels als productes agrícoles canadencs, que amenaçaven als agricultors de Valònia, i els anomenats tribunals per dirimir les disputes sobre les inversions que permeten a les empreses demandar als governs per qualsevol acció que amenaci els seus beneficis (a través de tribunals que representen a empresaris!). A més, poden passar dos anys més fins que es completi la plena ratificació pels 28 estats membres de la UE.

Com he indicat anteriorment, els acords de blocs regionals han substituït els que abastaven tot el món mitjançant l’Organització Mundial del Comerç (OMC), ja que aquests últims han fracassat de manera continuada des de la crisi financera global. I la raó és clara. Es deu al fet que el creixement del comerç mundial ha disminuït de manera dràstica. Quan un pastís es fa més i més gran, els que el tallen estan contents d’arribar a un acord per compartir-lo, però quan comença a ser més i més petit, ningú no vol renunciar a la seva ració i compartir-la. Aquesta és ara la situació. La Llarga Depressió, amb la seva baixa taxa de creixement del PIB real i la seva no inflació dels preus dels productes bàsics, ha reduït el pastís.

L’OMC ha reduït, recentment, més d’un terç el pronòstic de creixement del comerç mundial d’aquest any. Ara s’espera un creixement de només un 1,7% en volum, per sota de l’anterior estimació del 2,8%. L’OMC també espera ara un creixement més lent per al 2017, amb un augment entre l’1,8 i el 3,1% en comptes del 3,6% estimat a l’abril.

Com he assenyalat abans, des del final de la gran recessió ja no hi ha un creixement del comerç mundial que superi el creixement del PIB real, sinó al contrari. De mitjana, des del 1945 el comerç mundial ha crescut 1,5 vegades més ràpid que el PIB, i fins i tot dues vegades més ràpid quan la “globalització” va accelerar-se a la dècada dels 1990. Les estimacions de l’OMC assenyalen el primer revés de la globalització des del 2001 i el segon des del 1982.

Fins i tot les previsions de l’OMC semblen optimistes. L’agència de comerç holandesa (CPD) considera que fins a l’agost del 2016 el volum de comerç mundial realment va ser pla. I, si ens fixem en el registre del comerç mundial des de la Gran Recessió, el creixement mitjà anual en volum ha sigut només d’un 2% enfront del 5,6% d’abans del 2008.

Els EUA no són una excepció a la tendència més àmplia. El valor total de les importacions i exportacions dels Estats Units es va reduir en més de 200 mil milions de dòlars l’any passat. Durant els primers 9 mesos del 2016, el comerç va caure addicionalment en 470 mil milions de dòlars. És la primera vegada des de la Segona Guerra Mundial que el comerç amb altres nacions ha disminuït durant un període de creixement econòmic.

Tot això preocupa seriosament als estrategs del Capital, especialment als que representen a les principals economies. “La reducció de lliure comerç estancaria un motor que ha portat beneficis de benestar sense precedents a tot el món durant moltes dècades“, va escriure Christine Lagarde, directora gerent de l’FMI, en una recent crida a les nacions perquè renovin el seu compromís amb el comerç.

Tot això fa que les perspectives del capitalisme britànic per aconseguir un bon acord de comerç amb la UE als pròxims anys de negociació siguin ombrívoles. I, com he assenyalat abans, la idea que els exportadors britànics guanyaran més quota de mercat després de la devaluació del 20% de la lliura esterlina resultarà falsa. Després de la depreciació del 25% de la lliura rere la gran recessió el 2008, els exportadors britànics no van poder aconseguir un augment de la seva quota de mercat. I el 2013, quan la moneda es va apreciar, la quota d’exportació va reduir-se encara més.

La raó era doble. Les empreses exportadores britàniques van preferir obtenir més beneficis i mantenir els preus d’exportació tot i que la lliura esterlina va caure. Però també la devaluació va significar l’augment dels preus d’importació i la major part dels components de les exportacions britàniques (cotxes o serveis financers) són importats. Així que els majors preus d’importació van fer difícil abaixar els preus d’exportació.

El comerç mundial ha deixat de créixer. Els acords comercials regionals estan en perill. La globalització s’ha acabat. Un bon moment pel Brexit.