Escrit pel PSTU (Secció argentina de la LIT-QI)

Es compleixen 15 anys de la rebel·lió popular que va enderrocar a De la Rúa i a quatre presidents més, que va provocar l’aturada del pagament del deute extern, i va canviar la història del país.

El kirchernisme va assumir el govern, enmig d’un ascens llatinoamericà que va enderrocar l’ALCA [1] i que va produir revolucions a l’Argentina, Bolívia, Veneçuela i l’Equador que podrien haver trencat amb la dependència dels nostres països. Els governs patronals «progressistes», que van sorgir d’aquests processos no van anar més enllà de dèbils mesures que no van provocar cap canvia real, traint l’heroica lluita dels pobles.

Avui, davant un govern que aposta per la recessió i la desocupació, no es pot descartar que un augment de la lluita pugui desembocar en un procés similar.  Duhalde o Lavagna, quan parlen del col·lapse que pot portar el pla Macri, senten calfreds davant aquesta possibilitat. Amb aquest terror, el Papa va convèncer la CGT i el Govern de cedir en pro de la governabilitat i a aprendre totes les lliçons d’aquell «Argentinazo», centrals per al futur.

La crisi del 2001, que va provocar una catàstrofe social amb milions de condemnats a la misèria, va ser causada per les reformes de Menem i Cavallo, ordenades per l’imperialisme als anys 90: privatitzacions, reducció de l’Estat, obertura a importacions i capitals estrangers, reformes laborals, pagament obedient del deute extern, etc.

Cadascuna d’aquestes mesures van ser rebudes amb lluita: els treballadors dels serveis que es privatitzaven, esclats locals i regionals, piquets a les localitats petrolieres del nord i el sud del país, la comunitat educativa contra la destrucció de l’educació. Fins i tot les direccions sindicals es veien obligades a sortir a lluitar, convocant diverses aturades nacionals, en accions que no buscaven enderrocar els plans impulsats per Menem, sinó controlar la ràbia obrera i popular, desviant-la cap a les eleccions.

Ajustament, lluita i crisi

El 1999, va pujar a la presidència De la Rúa, que va aplicar la mateixa política, restituint a Cavallo com a ministre. El repudi va créixer. La desocupació i la subocupació van arribar a 5 milions de persones. Les manifestacions es van multiplicar i la repressió es va endurir, assassinant cada vegada a més lluitadors.

Va créixer una ruptura amb els partits patronals: el vot en blanc i l’absentisme va ser massiu a l’octubre del 2001. La patronal estava dividida. Un sector impulsava la devaluació, però De la Rúa va defensar l’«u a u», amb retallades brutals que els van dur a xocs cada vegada més importants amb els treballadors.

Finalment, el govern va decidir salvar el sistema bancari mitjançant el «corralito», que va incautar els estalvis de milers de persones i va trencar la cadena de pagaments, provocant una catàstrofe social.

Revolució a la plaça

Després de l’aturada massiva, però aïllada, del 13 de desembre, van començar els saquejos que es van estendre arreu del país, enfrontant una repressió amb desenes de morts. El govern va decidir declarar l’estat de setge.

Centenars de milers de persones van sortir als carrers, ocupant la Plaza de Mayo per repudiar el govern. No n’hi havia prou amb la renúncia de Cavallo: els carrers exigien «que marxin tots». A la matinada del 20 de desembre, De la Rúa va decidir jugar la seva última carta ordenant una repressió brutal, però el poble es va plantar i, tot deixant la seva sang, va derrotar l’estat de setge.

Aquell dijous, la Plaza de Mayo i els voltants van ser un camp de batalla, en què cada cop més gent acudia al combat. Milers de persones s’enfrontaven a la policia, columnes de fum s’elevaven per sobre dels edificis, els veïns donaven suport als manifestants tirant aigua per mitigar l’efecte dels gasos. A la tarda, la policia va començar a utilitzar munició real, disparant des de cotxes sense identificació. A les 19.52, De la Rúa presentava la seva renúncia i fugia en helicòpter de la Casa Rosada. L’«Argentinazo» havia triomfat.

S’hi van quedar tots

A partir d’aquí, hi va haver quatre presidències i setmanes d’inestabilitat. Senzillament, els poderosos de sempre no podien governar. Es va imposar el cessament del pagament del deute extern i el suport als subsidis socials.

Després de l’1 de gener, un pacte entre diferents sectors del poder va posar a Duhalde a la presidència. Va mantenir el cessament de pagaments del deute, i els subsidis a la desocupació -a més, va augmentar les retencions a les exportacions-, però va devaluar la moneda tot reduint un 30% els salaris. Amb el temps, aquestes mesures -i la millora de les condicions internacionals- van permetre la recuperació de l’economia, que va mantenir -suavitzades- les reformes del menemisme, que avui novament ens condueixen a la crisi. I es va reconstruir, en part, l’ordre polític tombat per l’«Argentinazo».

Per aconseguir «que marxin tots», es necessitava més que el coratge de les masses i els organismes que aquestes van crear (assemblees, moviments piqueters, empreses recuperades). Va faltar, per una banda, que el moviment obrer intervingués en la lluita com a tal, construint noves organitzacions autodeterminades i independents de la patronal i de la burocràcia sindical. I per una altra, un partit revolucionari que guiés els lluitadors cap a l’únic «que marxin tots» possible: la revolució socialista.

Una gesta obrera i popular

Tot i això, l’«Argentinazo» va demostrar que, amb la lluita, les masses poden canviar el curs de la història. Va ser una revolució -en la mesura en què van ser les masses, de manera independent i autoorganitzada, les que van guiar el curs dels esdeveniments. Però una revolució inconclusa, i desviada, que no va arribar a liquidar el règim polític i transformar-lo en un govern dels treballadors.

S’ha demostrat que ens sobra força per fer-ho. Per això volem rescatar aquesta data gloriosa i els seus encerts i errors. També s’ha demostrat que per vèncer de manera irreversible, canviar les bases de dominació i imposar un sistema econòmic diferent, fa falta la intervenció directa de la classe obrera i la construcció d’un partit revolucionari que encara no existeix al nostre país.

Notes:

  1. [NdT] L’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques va ser un tractat, no aprovat, que pretenia ser l’ampliació del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (que comprèn els Estats Units i el Canadà), que incloïa a tots els països d’Amèrica, exceptuant Cuba.