Brexit (Britain Exit) és l’expressió anglesa per a “Sortida britànica” (de la UE). Es va tornar el centre del debat polític a Europa després del referèndum del 23 de juny de 2016, convocat per David Cameron, i en el qual els electors havien de respondre si el Regne Unit havia de sortir o quedar-se dins la Unió Europea. 51,8% va respondre que s’havia de sortir, i així el Regne Unit es convertia en el primer país en posar en marxa la sortida de la UE.

La burgesia de Gran Bretanya està dividida: el sector financer beneficia la UE i un sector va perdre amb la brutal desindustrialització del país. Els caps de la UE volen donar una lliçó a qualsevol país que s’atreveixi a col·locar la sortida de la UE sobre la taula. L’impàs ve de la lluita de cada burgesia per a perdre el mínim possible i imposar els costos de la inestabilitat de la sortida a l’opositor, però al mateix temps evitar l’opció més temuda: una sortida desordenada o “no deal”.

Theresa May, amb successives maniobres, pretén arribar al 29 de març amb una situació en què o s’aprova el seu pla o és el “no deal”, o es fa un segon referèndum que eviti la sortida de la UE. Si tot surt malament: allargar els terminis per a minimitzar els danys del “no deal”.

May ha utilitzat el Brexit per a atacar la salut, el treball i la seguretat social. Però Corbyn tampoc és alternativa: proposa una sortida, el centre de la qual és la relació amb el Mercat Únic Europeu, mantenint la submissió als plans neoliberals de la UE, que obliguen a privatitzar el gas, l’electricitat, el ferrocarril, els correus, les telecomunicacions, que impedeix les nacionalitzacions i tot allò que obstaculitzi la llibertat de mercat. Les seves més mínimes promeses socials són inviables en l’àmbit de la seva proposta d’acord amb la UE.

Per part dels treballadors, un sector de la classe obrera va perdre els seus llocs de treball i condicions de vida amb l’entrada a la UE, que va coincidir amb els atacs neoliberals de Margaret Thatcher. Un altre sector desconfia del Brexit contra els treballadors proposat pel Partit Conservador i estimulat pel discurs xenòfob, racista i anti-immigrants del UKIP.

Tot i això, la classe treballadora ha lluitat i realitzat diverses vagues (Uber, McDonald’s, treballadors immigrants), mentre travessa un ric procés de construcció de nous sindicats de base, que expressen la cerca d’alternatives contra la crisi per part dels treballadors.

Brexit o Lexit?

No podem cedir al xantatge defensat per gran part de l’esquerra que no hi ha res més enllà de la UE i que aquesta té un caràcter suposadament internacionalista i democràtic, quan la UE demostra ser, cada cop més, l’Europa Fortalesa, l’Europa de l’Austeritat i l’Europa de la Troika; quan demostra el seu caràcter antidemocràtic (contra el poble de Catalunya, contra els refugiats i immigrants, contra aquells que lluiten pels treballadors) i anti-treballadors servint, essencialment, per a atacar les conquestes. És precís defensar que només fora de la UE és possible una sortida pels treballadors, els serveis públics i els drets.

Pero es preciso saber también cuál salida sirve a los trabajadores. El Brexit de los Conservadores es aquel que ataca los servicios públicos, defiende los intereses de los patrones y quiere arrojar los costos encima de los trabajadores.

Però és precís saber també quina sortida serveix als treballadors. El Brexit dels Conservadors és aquell que ataca els serveis públics, defensa els interessos dels patrons i vol llançar els costos sobre els treballadors.

Per això, és precís unificar totes les lluites en una gran vaga general contra Theresa May i el seu govern. És des de les lluites dels treballadors que s’ha de construir el Lexit (Left Exit), per a acabar amb la generalització del treball precari, re-nacionalitzar l’economia i crear feina per a tothom, contra la destrucció de la salut i de les pensions, per la lliure circulació de treballadors i la solidaritat amb els refugiats.

Això es farà contra May, però també contra Corbyn, que ja va demostrar que està per a defensar els interessos dels grans patrons i banquers al Mercat Únic, no per a trencar amb la UE de l’austeritat.

No hi ha sortida per als treballadors a la Unió Europea de l’Austeritat

Els problemes amb què s’enfronten els treballadors al Regne Unit són els mateixos que els de la resta de països europeus. Al final, contra el que hauria de ser un dret dels pobles a decidir, sembla que tot està fet per  a que ningú pugui sortir de la Unió Europea.

El fracàs de Syriza i la destrucció de Grècia després d’haver-se aixecat contra la Troika, o el suposat èxit de la Geringonça, que manté la dictadura del dèficit i de l’austeritat, mostren que no hi ha una altra UE que no sigui la de l’austeritat. És precís, a partir de les lluites que es donen al continent, unir els pobles de tota Europa per una sortida de la UE al servei dels treballadors i la construcció d’una Europa unida dels treballadors i els pobles.