Prop de 300 organitzacions feministes han convocat el 16 de maig manifestacions en 40 ciutats, sota el lema “Compromís = Pressupostat. La lluita segueix, Ens veiem als carrers. Ni una menys!”Per Laura RequenaExigeixen que els Pressupostos d’Estat per 2018, compleixin l’augment de 200 milions d’euros anuals (el 0,04% del Pressupost de l’Estat) per al Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, aplicant les 214 mesures aprovades després d’un any de debats.Des de Corrent Roig compartim la ràbia i indignació de les dones davant la hipocresia i el cinisme d’aquest govern, que segueix regalant milions a la banca, però no són capaços d’assegurar les engrunes d’aquests 200 milions d’euros per protegir la vida i la dignitat de les dones. Compartim l’exigència de mesures dotades de pressupost per combatre tota forma de violència masclista.Però com ja vam dir al seu moment, mai vam donar CAP confiança a un acord parlamentari que segueix als llimbs des de fa vuit mesos i que va néixer mort, perquè CAP de les mesures aprovades

, moltes contemplades en la llei del 2004, tenia ni té, a dia d’avui, data d’execució ni pressupost assignat. Un pacte que amb tota probabilitat esta destinat, igual que la Llei del 2004 o la Llei d’igualtat aprovada fa més de deu anys, a convertir-se en paper mullat. Meres propostes que xoquen amb l’ajust del dèficit i el pagament del deute i per tant amb les polítiques d’estabilitat pressupostària amb les quals estan tots compromesos

No és creïble que el mateix govern que gairebé ha destruït la llei de Dependència buidant-la de recursos, que segueix desmantellant la Sanitat i l’Educació Públiques mentre augmenta la despesa en defensa, segueix rescatant bancs i autopistes en comptes de persones, vingui a explicar-nos el conte que gastarà en cinc anys, aquests miserables 1.000 milions en un pacte contra la violència de gènere

La lluita contra la violència masclista no passa per “grans Pactes d’Estat” amb els partits del règim que apliquen aquestes polítiques de retallada allà on governen i que, com vam veure després de la històrica mobilització del 8M, o més recentment després de les multitudinàries manifestacions contra la infame sentència a la Manada, es posen el llaç morat un dia, o es veuen obligats a “moure fitxa”, però van mostrant el seu veritable tarannà amb les seves polítiques, la resta de l’any.

Aquest Pacte d’Estat que se’ns ha venut com a històric, és l’enèsim intent de reconduir les lluites, en aquest cas la de les dones contra la violència masclista, al pantà institucional. Un pacte que no només segueix sense reconèixer formes de violència masclista com la prostitució, la violència a menors i dones refugiades pel tancament de fronteres de la UE, o la que sofreixen dones trans, sinó que- i això és el més important-, no conté solucions de fons per acabar amb la violència masclista.

El desmantellament dels serveis públics, la bretxa salarial i en pensions que va augmentar en aquests anys, la nostra menor taxa d’ocupació i major precarietat o la sobrecàrrega en tasques de cures, són part dels atacs a la classe treballadora amb els quals la burgesia intenta capejar la seva crisi capitalista.

I són també la causa de que milers de joves, aturades, en precari o pensionistes, segueixin tenint enormes dificultats  per actuar davant una situació de violència masclista. Aquestes són les causes que cap Pacte d’Estat pot solucionar, per les quals moltes no denuncien i es mantenen al costat del seu maltractador.

Que la lluita no pari

Les dones no podem confiar ni amb el parlament ni amb la resta d’institucions, ni en aquesta comissió de codificació del codi penal creada ara per revisar els delictes sexuals en el codi penal. Solament la força de la mobilització i l’autoorganització de les dones, en concret de les dones treballadores en unitat amb el conjunt de les organitzacions populars, obreres i estudiantils, podrà arrencar-los mesures reals i solucions de fons no només contra la violència masclista, sinó contra la sobreexplotació i la desigualtat estructural que sofrim en aquesta societat capitalista.

Cal seguir recolzant les lluites en curs, com la de les treballadores de Intress, per més recursos per a la xarxa de violència masclista o la de les treballadores del SAD a Barcelona en lluita per millors condicions laborals. Cal seguir exigint al carrer mesurades concretes, urgents, obligatòries i tot, dotades de pressupost, per acabar amb la bretxa de gènere en salaris i pensions o per atallar la violència masclista que les dones sofrim en tots els àmbits de la vida pública i privada i per acabar amb la doble o triple jornada laboral quotidiana.

  • Derogació de les reformes laborables del PPSOE, responsables de la nostra major atur i precarietat.
  • Llei per l’obligatorietat d’igualtat salarial entre homes i dones i plans d’igualtat obligatoris en totes les empreses. No a la bretxa salarial!
  • Igualtat laboral per a dones treballadores de la llar.
  • Sistema públic de pensions dignes i iguals per totes i tots. No a la bretxa de gènere en pensions! Jubilació als 60 anys, pensió mínima d’1.080 euros i garantida pels Pressupostos Generals de l’Estat.
  • Permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles i pagades al 100% a homes i dones.
  • Inversió en residències, centres de dia i serveis d’ajuda a domicili públics, per a l’atenció de persones majors i / o dependents.
  • Inversió en centres públics d’atenció socioeducativa per a menors de 0 a tres anys.
  • Garantia d’accés universal a l’avortament legal en les primeres 14 setmanes als hospitals públics.
  • Anticonceptius fiables i gratuïts en la sanitat i tractaments de fertilitat per a totes sense discriminació de cap tipus.
  • Educació sexual i en valors d’igualtat a l’escola pública, que combatin el masclisme i la LGBTIfòbia.
  • Augment dràstic del pressupost destinat a la xarxa de prevenció, atenció i protecció contra tota forma de violència masclista, incloent formació especialitzada per les i els professionals que atenen a les dones i menors víctimes d’aquella.
  • Depuració d’un sistema judicial ple d’estereotips i prejudicis masclistes, herència del franquisme.
  • Polítiques d’igualtat en tots els àmbits.
  • Derogació de l’article 135 i suspensió del pagament del deute fins que no es garanteixin les necessitats socials bàsiques i els nostres drets.