Hem entrat a l’any decisiu del full de ruta sobiranista. Un any que gira al voltant del referèndum d’independència, reclamat pel 80% de la població catalana.
Junts pel Sí i la CUP es van comprometre en el debat de política general del Parlament a la convocatòria d’un referèndum el mes de Setembre, tant si era un referèndum pactat amb l’Estat com si era unilateral: “referèndum o referèndum”, en paraules del president Puigdemont. Abans, al juliol, s’aprovarien les lleis de desconnexió, la més important de les quals és l’anomenada llei de transitorietat, que ha de fixar el trànsit d’una legalitat a una altra. Aquesta llei tindria dues parts, una que serviria per a la convocatòria del referèndum i una altra que solament seria vàlida si guanyés el sí a la independència.
Paradoxalment, el següent pas va ser la celebració, en vespres de Nadal, d’una cimera que va donar origen a un “Pacte pel Referèndum“, en veritat un pacte pel referèndum “legal i acordat” amb l’Estat. La gran novetat d’aquesta cimera, a la que van assistir representants institucionals, una part de la patronal i els sindicats majoritaris, va ser la presència d’Ada Colau en representació dels Comuns. La intervenció de l’alcaldessa de Barcelona va ser clara: els Comuns estan per un referèndum, però només si és pactat amb l’Estat i és reconegut per la Unió Europea (UE), i rebutgen per tant qualsevol plantejament de referèndum unilateral. Ada Colau va remarcar que no calia tenir presses per convocar el referèndum i va posar també èmfasi en la importància de comptar amb aliats estatals com ara Podemos.
Només uns dies més tard, el president Puigdemont pronunciava el seu missatge de cap d’any afirmant que aquest 2017 serà clau, que està preparat per celebrar el referèndum i que no li faltarà “valentia i coratge”. Por la seva part, Junqueras, president d’ERC i vicepresident del Govern, davant les paraules d’una alta dirigent del PDCat (exConvergència) que posava en dubte la convocatòria del referèndum, treia pit i declarava que “nosaltres sí que estem convençuts que farem el referèndum”.
Mentrestant, l’operació diàleg de Rajoy ha quedat ràpidament desacreditada, no només per la seva rotunda negativa a parlar del referèndum, la qual cosa es donava per descomptada, sinó per la fortíssima ofensiva judicial desfermada contra el moviment sobiranista: encausament de regidors de la CUP; judici -el 6 de febrer- a l’expresident Mas i a dues exconselleres per organitzar la votació del 9N; encausament del diputat Francesc Homs pel mateix motiu i, el cas més greu de tots, el processament de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per haver permès que el Parlament debatés el full de ruta sobiranista. Darrere d’aquesta ofensiva judicial està l’amenaça última de suspendre la Generalitat. El govern Rajoy compta per a tot això amb el ferm suport del PSOE, de la UE i dels principals governs europeus.
Hem entrat en ple desplegament de maniobres polítiques on la veritat i les aparences se superposen, mentre avancem per un camí ple d’incògnites que porta a un xoc de trens entre l’Estat i Catalunya, la intensitat del qual dependrà en gran mesura del curs de l’ofensiva judicial contra les institucions catalanes i de la resposta popular a aquestes agressions.
Els Comuns
Els Comuns es van veure arrossegats de mala gana a la Cimera pel Referèndum. No podien negar-se a participar-hi quan l’independentisme al complet havia decidit fixar el llistó de la Cimera en el referèndum pactat. Així les coses, van aprofitar la foto d’Ada Colau amb Puigdemont i Forcadell per aparèixer davant els seus seguidors com a partidaris del dret a l’autodeterminació de Catalunya.
Però la veritat és que els Comuns estan en la pràctica en contra del referèndum, perquè el fan dependre de condicions impossibles de complir, ja que Rajoy (i el PSOE) mai donaran el seu braç a torçar i perquè les potències europees i la UE tampoc dubten a recolzar Rajoy. I si és així, on queda llavors el dret a l’autodeterminació de Catalunya si el seu exercici depèn del vistiplau de l’estat que l’oprimeix nacionalment? És com el dret al divorci: si per exercir-lo és necessària l’autorització de l’altre cònjuge, llavors tal dret deixa d’existir.
Els Comuns diuen que estan per una confederació lliure de Catalunya amb els altres pobles de l’Estat. Nosaltres estem a favor d’aquesta posició. Però és una fal·làcia si no es recolza en l’exercici del dret a l’autodeterminació i en la plena sobirania catalana, la qual cosa és impossible d’aconseguir sense desafiar la legalitat del règim. Mentre Catalunya no pugui decidir sobiranament no pot haver-hi cap confederació lliure
Un dels grans arguments dels Comuns per justificar la seva posició és que un referèndum unilateral no interpel·laria a la majoria social catalana. Però és un argument fal·laç, perquè només cal que ells se sumin a la convocatòria perquè aquesta interpel·li a una àmplia majoria, ja que llavors més de dues terceres parts de l’electorat i del Parlament estarien a favor.
Un altre dels arguments importants dels Comuns és que estan pel dret a decidir, però no només sobre la relació de Catalunya amb l’estat espanyol sinó sobre tots els assumptes importants que afecten el poble català. Però no es poden amalgamar les coses, perquè el tema que s’està dilucidant ara és el de les relacions amb l’estat espanyol i no pas un altre. D’altra banda, tampoc està gaire clar què volen dir en concret amb el dret a decidir sobretot.
Junts pel Sí i el govern Puigdemont-Junqueras
La cimera pel referèndum va ser presentada per Junts pel Sí com un triomf, perquè mostrava que l’àmplia majoria del país estava pel referèndum, però la veritat és que el seu contingut tenia molt poc a veure amb el “referèndum o referèndum” de Puigdemont. Per a Junts pel Sí era una manera de seguir jugant a l’ambigüitat i, al mateix temps, una maniobra envers els Comuns, a qui els diuen: nosaltres estem amb vosaltres a favor del referèndum pactat, però si no es pot pactar, que és el que succeirà, esperem que llavors vosaltres estigueu amb nosaltres pel referèndum unilateral. Però a Junts pel Sí estan convençuts que els Comuns -com ho han reiterat els seus dirigents – rebutjaran la convocatòria unilateral del referèndum i compten amb aquest rebuig per cobrir-se les esquenes, tant si al final no convoquen el referèndum unilateral com si finalment el convoquen per després acceptar la seva impugnació pel Tribunal Constitucional. De pas, li endossen una elevada factura electoral als Comuns.
Mentrestant, ERC segueix alimentant les il·lusions de la base social independentista. Un exemple n’és el resum de la conferència de l’exjutge Vidal, que ha corregut profusament per les xarxes socials, segons el qual cosa tot va amb el vent a favor, la independència és imparable i a partir de la seva proclamació, ja d’entrada, “l’ingrés mínim per a tothom serà de 1.000 €”.
“Els pressupostos més socials de la història“
Junts pel Sí està aprofitant la promesa de la convocatòria del referèndum per fer xantatge a la CUP amb els pressupostos de la Generalitat. Puigdemont s’ha encarregat de deixar clar que si la CUP no dóna el vistiplau als pressupostos, no hi haurà referèndum, dissoldrà el Parlament i convocarà noves eleccions. Junqueras ho complementa qualificant els pressupostos com “els més socials de la història“.
Però la realitat és molt diferent: Els pressupostos assumeixen les imposicions de Brussel·les, accepten els límits de dèficit marcats per Montoro i no toquen les rendes més altes ni les grans fortunes. Ni parlar-ne de modificar el tram autonòmic de l’IRPF, l’impost de Patrimoni o el de Successions! I, per descomptat, el servei del deute públic segueix sent sagrat: és la segona partida de despeses (gairebé 6000 milions), amb € 800 milions en interessos i la resta en cancel·lació de crèdits a canvi d’endeutar-se amb el FLA de Montoro.
L’increment de la despesa social queda molt lluny de les necessitats populars. En particular en Sanitat i Educació, on la despesa pública és encara un 11% inferior a la del 2010. També estan molt lluny de quedar ateses les famílies sense ingressos. Si en 2010 la despesa per alumne era de 4215 €, ara, en els pressupostos del 2017, serà de 3620 €. No hi ha un esforç veritable per revertir les grans retallades dels governs d’Artur Mas. L’increment del pressupost d’Educació respon sobretot a l’augment de l’alumnat. És per aquest motiu que el 18 de gener i el 9 de febrer hi ha convocades vagues en l’Ensenyament amb l’objectiu de començar a revertir de debò les retallades. Tenim una situació similar en la Sanitat, amb les urgències saturades en tots els grans hospitals i llistes d’espera que continuaran.
La CUP i els pressupostos
Mai ha estat veritat que el referèndum depengués dels pressupostos, tal com diu Puigdemont. Ni tampoc que amb uns pressupostos prorrogats no es puguin aprovar noves partides de despesa, com ha donat a entendre Junts pel Sí. No obstant això, la CUP s’ha deixat embolicar en aquesta teranyina-xantatge, fins al punt que ara es troba -enmig d’un fort debat intern- sense marge de maniobra per enfrontar els pressupostos.
Després de pugnar infructuosament per canvis en els grans impostos (IRPF, Patrimoni i Successions), la CUP ha presentat 40 esmenes parcials, que no afecten els ingressos. Les principals consisteixen a traspassar 760 milions des de “partides prescindibles” a 11 fons dedicats a una amplíssima varietat de temes, que van des de la lluita contra la corrupció i l’evasió fiscal fins al canvi climàtic o la defensa del patrimoni natural, passant per la millora de l’educació pública, la cohesió social, la recuperació de la gestió pública, l’ajuda a la cooperació, l’economia cooperativa, la política d’igualtat o l’habitatge.
Presenten també una esmena per retallar el 19% dels complements salarials dels alts càrrecs de la Generalitat i una altra, més pintoresca, per reduir en un 50% les retribucions associades al càrrec de director i cap d’estudis de les escoles de primària i els instituts de secundària per dedicar els fons així obtinguts a contractar més professors. Hi ha altres esmenes per retirar l’aval al contracte de la Fórmula 1, eliminar els concerts educatius amb les escoles de l’Opus que segreguen per sexe o reduir les despeses en protocol.
Són esmenes que no afecten el cor del pressupost i que contribueixen a desdibuixar la CUP enfront d’ERC, que -segons les últimes enquestes- avui es portaria la meitat del seu electorat.
El referèndum ha de ser convocat i realitzat
Molts diuen que estem davant d’un teatre polític i motius no els hi falten. Però no ho podem acceptar de cap manera. És el dret nacional d’un poble el que està en joc i no pot ser traït. Milions de persones esperen no ser enganyades. De la mateixa manera, les necessitats socials bàsiques no poden ser de cap manera relegades
Exigim a Junts pel Sí que respecti la seva paraula i vagi fins al final en les seves promeses: té l’obligació de convocar el referèndum… i de dur-lo a terme.
Els Comuns, si de debò estan pel referèndum, han de donar suport i legitimar la convocatòria d’un referèndum unilateral i evitar tota complicitat objectiva amb l’Estat espanyol que el nega.
És necessària la mobilització més gran contra l’ofensiva judicial de l’Estat, i si aquest ordena la inhabilitació de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament, no ha de ser obeït.
Rebutgem els pressupostos de Puigdemont-Junqueras perquè se sotmeten a les exigències de la UE i de Rajoy i giren l’esquena a les necessitats del poble treballador de Catalunya. Han de ser retirats i reelaborats al servei de la majoria social treballadora. Donem suport a la vaga dels professors i a les diferents reclamacions socials envers els pressupostos.
Estem per una Catalunya lliure i plenament sobirana i per la seva lliure confederació amb els altres pobles de l’Estat, a l’avantguarda de la lluita per una Europa dels Treballadors i els Pobles. Perquè si hi ha alguna cosa clar, és que amb la UE, aquesta màquina de guerra contra la classe treballadora europea, no hi haurà ni llibertat nacional ni seran respectats els drets del poble treballador.
