Centenari Revolució Russa | Sense por a triomfar: Lenin i les “Tesis d’Abril”

Per Jeferson Choma

La revolució d’octubre no va ser obra de la casualitat. Per ser victoriosa va requerir una organització revolucionària —el partit bolxevic— sòlidament implantada a la classe obrera i un programa. Fa 100 anys, Lenin va proposar el programa per la revolució.

Després de la revolució de febrer, molts dirigents bolxevics van tornar de l’exili o de les presons on estaven empresonats. Intentant entendre com actuar en aquells dies després de la caiguda del tsar, la direcció dels bolxevics, encara incompleta, va votar una resolució sobre la necessitat d’orientar-se en direcció a una «dictadura democràtica dels obrers i els camperols». En definitiva, què significa això? Per entendre-ho, cal retrocedir uns quants anys en el temps i conèixer el que pensaven els bolxevics abans de la revolució.

Antiga estratègia

La «dictadura democràtica del proletariat i dels camperols» va ser una elaboració de Lenin una dècada abans de 1917. Ell sostenia que la lluita contra la monarquia tenia per objectiu la instauració d’un govern republicà que escombrés les traces del feudalisme al país, fes la reforma agrària i instituís la jornada de vuit hores a les fàbriques. Per tant, defensava que la ferma actuació i la col·laboració entre el proletariat i la pagesia eren indispensables. Aquests dos sectors formarien un govern i realitzarien les tasques democràtiques de la revolució.

Aquella fórmula encara era al cap de la majoria dels dirigents bolxevics el 1917. Davant de la revolució, el Pravda, diari del partit, en la seva primera edició després de la revolució, deia: «la missió fonamental [del partit] consisteix a instituir un règim republicà democràtic».

Ala esquerra

Cap a mitjans de març, Kamenev, un important dirigent bolxevic, i el llavors obscur Stalin van tornar de les seves deportacions a Sibèria i van assumir la direcció de la redacció del Pravda, donant-li un aire polític encara més a la dreta. En el primer article publicat per ells deien que els bolxevics donarien suport al govern provisori, en la mesura en què aquell govern combatés la contrarevolució. Sobre la participació de Rússia en la Primera Guerra Mundial, deien que la consigna «a baix la guerra» servia per «exercir pressió sobre el govern» i forçar-lo a obrir negociacions amb altres nacions en guerra.

Aquesta visió no era unànime en la base dels bolxevics. En aquell moment, els bolxevics de Viborg, el principal barri obrer de Petrograd, es van manifestar indignats amb la línia del Pravda i van escriure cartes per a la redacció: «Si el diari no vol perdre la confiança dels barris obrers, haurà d’empunyar, i empunyarà, la torxa de la consciència revolucionària», deia una d’elles.

Tanmateix, el rumb pres per la direcció no va canviar i els bolxevics es tornaven cada vegada més l’ala esquerra del règim democràtic burgès, com va definir Trotski, i es limitaven a exercir pressió sobre la burgesia i el seu govern. L’aproximació amb els menxevics també va ser cada vegada més gran. Fins i tot hi va haver plenaris i reunions comunes entre totes dues organitzacions: «Concordàvem amb els menxevics en el fet que passàvem per una fase de demolició revolucionària de les relacions de feudalisme i servilisme, que serien substituïdes per llibertats democràtiques pròpies dels règims burgesos», va escriure el bolxevic Alexander Shliapnikov.

El retorn i la batalla de Lenin

Va ser al mig d’aquesta atmosfera que Lenin va tornar a Rússia després de deu anys d’exili. Rebut per milers de soldats a l’estació de tren de Petrograd, el líder bolxevic no va trigar a demostrar el seu desacord total amb la línia del seu partit. Quan Kamenev el va anar a saludar amb entusiasme, Lenin li va qüestionar: «Què escrivia vostè al Pravda?».

Aquest desacord ja havia estat registrat a les seves «Cartes de lluny», enviades des de l’exili a la redacció del Pravda. En una d’elles, va escriure: «Cal no concedir cap suport al govern provisori, cal explicar la falsedat de totes les seves promeses. Particularment pel que fa a la renúncia a les annexions. És necessari desemmascarar aquest govern, en lloc de demanar-li (reivindicació que només serveix per fer néixer il·lusions) que deixi de ser imperialista».

Divisió de tasques

Pocs dies abans, els bolxevics havien realitzat una conferència a Petrograd, en la qual Stalin va presentar un informe en què caracteritzava la situació: «El poder està dividit en dos òrgans, dels quals ni l’un ni l’altre el posseeix totalment. Existeixen, i han d’existir entre ells, conflictes i lluita. Els papers estan dividits, el soviet va prendre la iniciativa de les transformacions revolucionàries […]. Però el govern provisori va prendre per a ell el paper de consolidar les conquestes del poble revolucionari. El govern provisori, en resistir i procurar obstruir, pren el paper de consolidar la conquesta que el poble efectivament va fer […]. En el moment, no és avantatjós per a nosaltres forçar la marxa dels esdeveniments, accelerant el procés d’evicció [pèrdua judicial] de les ventrades burgeses que, inevitablement, dins de cert termini, s’hauran d’apartar de nosaltres».

Per ell, hi havia una divisió de tasques entre els soviets i el govern provisori. Als primers, els tocaven les transformacions revolucionàries, mentre el govern hauria de ser pressionat perquè fos qui consolidés aquestes conquestes. Tocava als bolxevics compondre aquell bloc, ser-ne l’ala esquerra, «sense forçar la marxa dels esdeveniments».

Lenin estava en complet desacord amb aquesta orientació. El 4 d’abril (17 d’abril en el calendari gregorià) va presentar, en una conferència conjunta dels socialdemòcrates (bolxevics, menxevics i independents), les «Tesis d’abril», com va quedar conegut el document en què apuntava conclusions i tasques radicalment oposades a la línia política adoptada fins al moment pels bolxevics.

«Per què no es va prendre el poder?», va preguntar Lenin. «El problema és que tot es resumeix al fet que el proletariat no és prou conscient ni organitzat. S’ha de reconèixer. El poder material és en mans del proletariat, però la burgesia allà va sorgir conscient i preparada», va explicar per a una platea confosa.

«La particularitat del moment actual és marcar una transició entre la primera fase de la revolució, que va donar el poder a la burgesia com a conseqüència de la consciència insuficient del proletariat i la seva organització, i en la seva segona fase, que l’ha de portar a mans del proletariat i de les ventrades més pobres de la pagesia», deia.

Lenin era radicalment contrari a l’orientació dels bolxevics. En lloc de ser l’ala esquerra de la república parlamentària, com defensava la majoria de la direcció del partit, Lenin proposava preparar la classe obrera per fer caure el govern i assumir el poder per als soviets.

La reacció dels delegats va ser, almenys, d’espant. Es preguntaven si els deu anys d’exili no havien afectat la capacitat de Lenin per veure amb nitidesa la situació del país. «Aquest home ha caigut de la lluna! Va arribar ahir i ja defensa la conquesta del poder pel proletariat!», va ser la ironia corrent després de la presentació de les tesis. «Deliri d’un boig», va sentenciar l’exbolxevic Bogdonov. Lenin va quedar aïllat i les seves tesis van ser àmpliament rebutjades pel Comitè Central bolxevic. Lenin, llavors, va exigir la realització d’un congrés extraordinari del partit i l’obertura del més ampli debat sobre les seves posicions.

El rearmament polític

Va ser llavors que les tesis de Lenin van ser presentades per a tota la base partidària. En aquell moment, el partit bolxevic tenia una sòlida implantació entre els obrers russos i, amb la revolució, hi va haver un ràpid creixement de l’organització, que comptava amb aproximadament 79.000 membres.

La lluita interna va ser acarnissada. Però si a la direcció del partit Lenin estava aïllat, no passava pas el mateix a la base. «Els barris, un rere l’altre, es van adherir a les tesis», explica Zalezhski, un dels dirigents del partit a Viborg. Així, l’última setmana d’abril, la conferència va aprovar les tesis de Lenin, fet que va donar al partit el seu rearmament polític, el primer pas per dur la classe obrera a disputar i prendre el poder.

Article publicat originalment a Opinião Socialista n. 534.

Traducció de l’original en portuguès: Natalia Estrada.